No hi ha qui m’aguante.

Día mundial Del Donante de Sangre

Moltes felicitats!!!I moltes gràcies.

El Día Mundial del Donante de Sangre está organizado conjuntamente por la OMS, la Federación Internacional de las Sociedades de la Cruz Roja y de la Media Luna Roja, la Sociedad Internacional de Transfusión de Sangre y la Federación Internacional de Organizaciones de Donantes de Sangre, como muestra de reconocimiento y agradecimiento hacia los donantes de sangre de todo el mundo.

Reclamacions a El Cabiló

Una vegada, a un mail em proposaren publicar a La Revista de El Cabiló, articles dels blocs cabiloners per fer arribar les nostres inquietuts cibernètiques a la gent que llig la nostra revista però no coneix els nostres blocs. Encara no ho he plantejat seriosament al grup de la revista, però hui com que ja está el nou “número” al carrer, he pensat publicar el meu article.

No sé si serà pel meu caràcter o per qué, pero la secció de Reclamacions a El Cabiló, és la que sempre més m’ha agradat.

Molt sovint,  ens queixem per tot allò que no ens agrada o ens incomoda. De vegades, no emprem els millors mitjos o mitjans per a fer-ho, tampoc no encertem en el moment apropiat per fer notar la nostra queixa. Però aquestes coses ja les sentencia el pas del temps. I la veritat és que als primers números d’aquesta revista ja ho vaig fer i ara que torna a aparèixer no veig cap inconvenient en  escriure a aquesta secció una altra vegada.

Ara bé, de que puc escriure?

Havia pensat fer una petita menció al a falta de sentit de convivència, que mostren i s’atreveixen a lluir molts del qui tenen animalets al seu càrrec. Però, primer, vaig recordar que a un número anterior una gosseta del poble ja va parlar del tema i a banda igual algú podia sentir-se ofés. Perquè no és de bon gust que et diguen marrano. Perquè no eres tu qui fa les seues necessitats al carrer (i gràcies), és el teu gos. Tu eres molt net a ta casa i que ningú no diga el contrari perquè, jo ho sé, si entres a ta casa no trobarás ni un pel de l’animalet, ni un sostre ni res de res, que per a això ja el deixes en el carrer tot el día.

“I és que l’animalet és tan aseat!!! Mai no s’ha fet res dins de casa“.

No, faltaria més. Si ja ens ho deixa a la resta de veïns a la porta de casa. I una altra cosa vaig a dir-te, si ho fa, ves pensat en portar-lo a teràpia que igual és algun tipus de trastorn. Guaita, que tu deixes a l’animalet en el carrer des de primera hora del matí perquè et preocupes per ell, perquè no vols que estiga tancat tot el dia.

“I no s’allarga. És molt obedient i quan jo torne a casa ell m’espera a la porta menejant la cueta”

(I no serà que te fam o et sent una mica soles…com abandonat?). Està clar, vindre al poble des de la ciutat és llibertador per als animalets, ara que per als veïns…
Havia pensat proposar-li a l’Ajuntament canviar els cartells de benvinguda al poble: Sella, una bellesa d’altura per Sella, un pipi-can d’altura.

Per tots aquests motius, vaig desestimar fer una reclamació d’aquest tema i vaig pensar en parlar de la capacitat d’emmagatzemar vehicles antics per tot el poble, molt abans de que es faça la fira de mostres. No hagués estat bé per la meua part tacar de falta de civisme la iniciativa de transmetrer al nostre poble la essència dels temps passats, una mostra d’arrels molt nostres. Amb eixes imatges anem passant les nostres tradicions de generacions en generacions.

“Ai, amb eixe cotxe he fet tants viatges… Anava com una filigrana. Ara el pobre ni arranca i del sol s’ha descolorit. Però quans records viscuts amb ell!”

Bé, si no parle del poc respete dels propietaris de mascotes i tampoc no parle de la falta de civisme per part de qui no porta els estris (”enseres”, para los castellanos) als llocs de recollida, doncs igual parle… de les seqüeles que ens ha deixat el joc del Tetris a la majoria de nosaltres. Clar que, parlar de les addiccions de la gent igual no és correcte del tot, perquè si aquest inofensiu joc, que consistia en anar encaixant peces de diverses formes i colors, ha fet que el nostre dia a dia ens semble una partida continua; que vinga ara una “llesta” ací a dir-ho, no és plat de bon gust.

Jo ho reconec, són actes inconscients. Tot és pot transformar a una partida sense donar-nos ni compte. Arribes als contenidors de fem, ja estan plens i qualsevol diria que no els cap res més. Ah! Però no. Tu eres un expert jugador i saps de quin color és la teua bossa de fem que  de manera inexplicable ha agafat forma de “T” verda. Penses la jugada. Busques el lloc on, saps, que encaixarà. Temples els nervis i amb un braç molt estirat diposites la bossa amb molta cura. Poc a poc. Localitzant el centre de gravetat per a que, una vegada l’has col·locada, es mantinga en equilibri. Ja la has deixada i retires el braç amb cura per no tocar res i que la torre de fem no caiga. Et retires de puntetes cap arrere i sense deixar de mirar la pila de fem comences el camí de tornada a casa victoriós. Has guanyat la partida!!!! I apareixen de les casetes amb teulada a dos aigues (amb forma de triangle) per a celebrar-ho, els ninotets que ballaven aquella cançó tipo rusos. (Ja entenc el disseny d’aquests punts de recollida). Ens sentim victoriosos.

“A partir d’eixe moment si cau, ja no es assumpte meu. I total com sempre estan plens, no ens estranya vore com s’amuntonen”.

La qüestió és que no sé de que escriure. Perquè també havia pensat parlar de les drogues. I et poses a pensar i com que no en saps massa del tema (però alguna cosa sí, eh? Res de falsa modèstia) dius vaig a vore si algú en sap més que jo i no parle més del conte abans d’informar-me. Però… si ningú no sap res, ningú no ha vist mai res. Llavors, que puc reclamar?

Ja està. La reclamació perfecta. Escriuré per denunciar d’alguna manera, que la gent no respeta els bens i servicis dels demés. I tot venia per les bústies que s’han posat fa poc temps a la carretera per als veïns que no poden rebre el correu a les seves vivendes.
Anava a dir: que si hi ha que vore que poc ens preocupem per la resta; que si no ens parem a pensar que al estacionar el nostre vehicle davant l’armari de les bústies, ni el carter ni els beneficiaris de les mateixes tenen accés al seu correu postal; que si com no ens ho fan a nosaltres no li donem importancia y tot això.
Però sóc una tremendista, perquè fins ara no tenien eixe servei així que per un moment que algú pare el cotxe… tampoc no és per a tant. A més, hui per hui, és cada vegada més complicat trobar lloc per a aparcar degut a l’exposició de vehicles antics i si estacionem als pàrquings… caminar fins al centre de la plaça és tota una odissea al tenir que anar esquivant els excrements dipositats al nostre pipi-can.

Doncs com no parle de la mancança de proteccions contra caigudes d’altura a les zones publiques del nostre poble, de què parle? Però igual el fet de que falten baranes en alguns llocs té alguna causa justificada que jo desconec i no dec ficar la pota. I si torne a parlar de la casa de cultura famosa? Igual em taquen de pesada. A una altra revista ja ho vaig dir. Podria parlar del color de la terra… ara és més marroneta que mai. Mirar cap al Bolillo em recorda al paper continu que posava al meu betlem. Encara que a la vista panoràmica del calendari del Ajuntament no s’aprecia. Però d’eixe tema ja hi ha molt dit.

Xé, que pensant pensant no he trobat ni una reclamació. I per a mi, és extrany. Jo que em queixe sempre de tot.

Així que per a la pròxima revista serà.

Clara Garcia Soler. L’Espardenyera.

M’encenc!

I que enceseta estic, mare!!!! No ho puc evitar, em bull la sang. No m’agrada el futbol, val. Pero com tampoc no m’agraden altres esports. La boxa no l’entenc, els escacs no sé com “funcionen”, les arts marcials… segur que no tot es pot englobar amb aquest terme totes les modalitats o esports que jo englobe amb el que deixe clara la meua ignorància.

El que no m’entra al cap; amb el que no puc; allò que encara no ha pogut ningú justificar-me és  lo de pagar 26 milions d’euros per un jugador.

I en eixos moments de ràbia, quan de la meua  boca surt l’expresió de “I la gent morint-se de fam!” El que més em toca els nassos es la resposta altanera, prepotent, xulesca i despreciable de “¿Quién se está muriendo de hambre?  ¿Acaso tu no comes?”.

Ramón (VII)

El tercer Gemelo

El tercer gemelo, de Ken Follett.

Esta novela ha sido mi regalo del día del libro de este año. Fue algo inesperado y verdaderamente me hizo mucha ilusión. Ya no por la novela, el título o el autor. Lo mejor fue el hecho. Nunca antes me habían regalado un Sant Jordi, por lo normal me los autorregalo. Este año me autorregalé L’últim patriarca y nunca imaginé que de una conversación pasada, fuese capaz de recordar uno de los títulos ya veteranos, que engordan mi lista “d’eixe me l’he de llegir”. Y el 25 de abril, encontré sobre la cama este libro muy bien envuelto y unos ojos espectantes por comprobar que no se había equivocado con el libro.

Y bien, exite la película basada en esta novela pero como yo no soy nada cinéfila, me enteré cuando ya llevaba algunas páginas leídas.

A la contraportada:

Una joven científica está desarrollando una investigación sobre la formación de la personalidad y las diferencias de comportamiento entre gemelos. De pronto, cuando descubre dos gemelos absolutamente idénticos nacidos de madres distintas, se da cuenta que alguien intenta frenar su investigación al precio que sea.
¿Es posible que se hayan hecho experimentos secretos de clonación en seres humanos sin ser ellos conscientes? ¿ Y de que forma puede estar involucrado un candidato a la presidencia de Estados Unidos?

Es una novela que engancha, aunque hay momentos en los que el desarrollo de los acontecimientos es previsible… Pero no por ello deja de ser una gran novela. La acción no cesa, en ningún momento. Los enredos políticos y las ansias de poder de los más ambiciosos son la base con la que el autor narra la historia. No me gusta comparar, pero tengo que decir que enganchando tanto como En el blanco, a medida que avanzas en la lectura imaginas el desenlace y eso…. ay! ahí ha fallado.

Resumen exprés: buena, en la linea de Ken Follet.

“Un menys a la meua llista. Un més a la meua vida.”

Il·lusió i por.

Agafe un llapis i no sé molt bé per a qué. Engegue el meu ordinaror i em sent en deute. No sé que és el que vull dir, si és que vull dir alguna cosa… Voldria dir-ne tantes!

Imagine el meu futur. És un futur pròxim. És l’unic futur que ara mateix sóc capaç d’imaginar. Viatge amb facilitat d’un lloc a un altre, d’ací a allí. És un mitjà de transport molt ràpid, és la il·lusió. Els meus peus s’enlairen i és la por qué em torna a terra.

La llum que entra per les finestres. Els colors de l’estança. Tot te forma a la meua imaginació. Els meus moviments, els teus sonriures. Però que faré si no sonrius? Desapareix l’habitació, canvien els colors. Torne a estar ací imaginant  una nova possibilitat.

No sé, doncs això. | Comments (2)

Masters and comanders.

-Solicito permiso para acceder de nuevo a sus instalaciones, señor.

-Permiso concedido, previo pago. Soldado, es usted bienvenido.