No hi ha qui m’aguante.

Un poc de premsa escrita.

Llegir la premsa hui era infinitament trist… I si detenies la teua vista a les imatges, semblava que el món era un pou fosc.

 

Les primeres pàgines, clar! política. Però després: “Seis mujeres al dia se suicidan en la India”(quasi un quart de plana, amb fotografia a color); “Màxima pobreza en el centro del país más rico”(una plana amb foto però amb molta publicitat, de la revista del diumenge); “La iglesia invierte en bolsa las recaudaciones del cepillo”(2 pàgines a tot color, les centrals, amb gràfiques i estadístiques).

 

Encara hui, a pesar de que hi ha una llei que ho ha abolit a la India les dones que es casen deuen aportar al matrimoni el dot, i si la familia de l’home no ho troba suficient, no passa res la maltractem, la menypreem, i perqué no? extorsionem-la fins que es torne boja… sis suicidis diaris; és preferible morir a viure soportant tot açò.

 

Al agafar la revista que solen adjuntar al diari del diumenge, no sols em trobe amb un fum “d’insectes palos” maquillant-se, sino que apareix eixe xiquet dins d’una pila d’escurar plena de ronya, amb l’aixeta oberta, jugant amb ulls que parlen; i que mal repartit està el món!… i encara et sents pitjor quan al llegir les primeres frases, aquest xiquet queda situat al centre del país més ric que hi ha, però com que es un indigena…és normal. Al menys han demanat perdó les autoritats per les animalades que els feren passar fa uns anys. Igual en uns quants més ho tornen a repetir pel que ara estan fent o millor dit, pel que no fan.

 

I per a acabar: “A Dios rogando y con el mazo dando”. No, no és el guió de l’ultima de Landa i Pajares, és el Best Seller de l’esglesia.

 

Mai no compre el mateix diari, sabent de quin peu coixeja caada un d’ells ja pots interpretar els articles, pero hui ha tocat El PAÍS.

Llibres i textos. | Comment (0)