No hi ha qui m’aguante.

Les manies no les curen els metges.

Ja m’ho deia ma mare de ben menudeta… però no savia a que es referia, fins que amb el temps sense saber com, ho vaig pillar; ma mare era molt subtil!

Supose que pot arribar el moment en el que resulte insuportable, pero crec que encara no és tan greu com una malaltia. Em pose de molt mal humor, ho reconec, però necessite que les coses estiguen al seu lloc; em produeix un inexplicable plaer obrir un calaix i trobar-ho tot ordenat.
Si quan necessites una cosa, vas i l’agafes perqué saps que esà al seu lloc, perqué hi ha qui NO ho torna a deixar on estava després de emprar eixa cosa? És molt cómode saber que allò que necessites està al lloc de sempre, però em toca molt els nassos que després jo haja de passar-me hores buscant la mateixa cosa per tots llocs, perqué pot estar en el lloc més inesperat, eh?! Per posar un exemple: les tissores de paper. Al meu escriptori, o millor dit a la taula de l’ordinador hi ha dues taces amb la misió de contenir un fum de boligrafs i portamines, així com divers material d’oficina (entre els quals estan les dixoses tissoretes…) No és que empre eixos objectes a totes hores cada dia, però sé que estan ahí per a poder fer ús d’ells quan els necessite, doncs bé, això no és possible.

Tot el món a ma casa resol els seus petits problemes de retallar amb un: “…Ah! ja agafe les tissores del pot de Clara”. I això mola, està bé; tenen agilitat mental per a trobar sol·lucions ràpides. Però…. ai! de mi si necessite unes tisores!. Ja puc remenar cel i terra que em resulta molt més cómode agafar les claus del “Talleret” (antic corralet, on ara sols existixen ferraments), enfilar-me una jaca i posar-me a caminar pel pati de casa fins que arribe al taller, obric i agafe les podaores de mon pare, que pot ser semble una ferramenta poc útil, però els fulls de paper els talla…que ni el ganivet del pernil.

Però que els costarà tornar les tissores al seu lloc després d’haver-les emprat??? És que no, que aixina faig un petit reconeixement de l’estat de la casa.

Segur que d’ací uns dies quan ho torne a llegir em semblarà que sóc una exagerada però ara…

I el mateix em passa amb els trastos inútils que anem acumulant per damunt del mobles, taules o racons del menjador (Segur que tothom té un calaix ple de coses rares, que no sabem massa bé on col·locar-les, o no tenim clar per a que servixen ja). Cada cosa al seu lloc i punt. De vegades tinc complexe de Mónica, la de la serie de Friends. A la barraca vaig estar ordenant el calaix dels coberts de la cuina, molt fort. Però ma mare ja m’ho deia… ella ho va saber des de que vaig complir els quatre anys o encara no els tenia:
Van vindre uns amics dels meus pares a dinar a casa; Macu i Ramón. Diu ma mare que no és que jo fora un dimoni però que ella diria que aquell dia va ser un dels que més vergonya li vaig fer passar. El matrimoni va arribar i després de les típiques besades van deixar els seus abrics al sofà i es van disposar a preparar-ho tot per al dinar. El cas és que quan es fa fer l’hora d’anar-se’n les jaques havien desaparegut. En un primer moment ma mare va pensar que les hauria deixat a sobre el seu llit, en algun moment del dia que no recordava, però no. Ma mare tota apurada: “Ai Macu! Que apuro, jo diria, ai que vergonya…”
Ma mare desesperada, com a ultima opció es va dirigir a la seua filla de 4 anys, més o menys: “Clara, carinyo (això és molt de ma mare, lo de carinyet). Tu no hauràs vist els abrics de Ramon i Macu? No sabràs on estan?”
-” Clar, mamà. Estan al seu lloc.”Me les havia apanyat per a penjar-los a l’armari amb ajuda de una cadira mentres ells estarien a lo seu. Macu sempre que ens veem, m’ho recorda i em pregunta: “Qué tal Clara? Com et va?… Seguixes igual d’ordenada?” I es riu mentres em pega dos besades.

Serè una maniàtica de l’ordre?

No sé, doncs això. | Comment (0)