Al pati de casa. at No hi ha qui m’aguante.

Al pati de casa.


abril 29th, 2008

Reflexions al meu quadern de dibuix en febrer de 2008.

M’agrada molt més el fret que la calor, però la sensació que més bé em fa sentir, és la calor dels primers dies de sòl a febrer, quan entre la frescor de la brisa que mou.. notes com el sòl et toca la pell.

Quan no alce la vista.Per a la gent més tècnica, ixc al carrer per carregar-me els nivells de la vitamina B12 (crec), però jo sols m’asente a terra, tanque els ulls i deixe que el sol m’acarone mentre els meus cabells desgrenyats ballen lliurement.Panxo al solet.

Panxo sol acompanyar-me. És molt lleial, ens acompanya a tots quan ixim al carrer. Sensse haver d’explicar-li res ja sap que hem de seure i respirar, únicament. Ell seurà prop de mí pero sense que ens toquem si no és que jo allargue la mà per a llevar-li eixes perees que sempre mostra quan algú s’ofereix a acaronar-lo.

No sé si són 2 ó 5 minuts, no mire el rellotge. El temps es para, puc oldre la terra humida dels cociols de l’entrada, l’olor de fusta de l’atmetler, els tendres tulipans asomen, puc oldre eixe “verd” carnós. L’aire porta l’olor a mel i el soroll de les “apicultores” per exelència.L’ametleret

Si mire enterra: els meus peus…

 

…si alce la vista: l’atmetler.

No sé, doncs això. | Comments (2)

2 Responses to “Al pati de casa.”

  1. amparo on abril 30, 2008 9:42 pm

    Quina historieta més agradable!.

    Saps? Tenia una gosseta igual com la que apareix en la foto, li dien Nala i sempre m’acompanyava a caminar; era molt divertida, només li faltava parlar.

    L’estiu de l’any 2006 me la van envenenar, algun loco va tirar veneno pels carrers i varios animalets es van morir. Ja gent per a tot

    Ja no he volgut més animalets, les cuides, les agarres carinyo i després passen estes coses.

    Bueno Clareta fins l’altra.
    En fi

  2. Clareta on maig 1, 2008 9:37 pm

    Amparo ho sent, crec que recorde eixa temporada d’enverinaments pels carrers, a ca la meua iaia va desapareixer el nostre Minino; i a Ibi tinc un veí que fa desapareixer els gats amb la seua escopeta de balins…eixa gent no es mereix que ni tan sols li diguem “gent”.

    Sé el que és agafar-lis carinyo, en casa són un més de nosaltres. Però jo ét diria que no et negues el plaer de tenir-ne altres animalets, si realment t’agraden.
    Pensa en tot el que ells t’aporten (això ho podem entendre sols les persones que n’hem tingut) i quan decideixes tenir-ne un, pensa que estás concedint-li una vida plena. Els animalets que nosaltres portem a les nostres vides poden viure feliços, la resta… molts d’ells no poden dir el mateix.

    Panxo va ser un regal de Víctor i Tere(en un altre post et contaré on vivia i perque li van dir a Tere que ja no el volien). Nosaltres no voliem més gossos, ja haviem plorat massa (León, Boira, Sara, Dolça, Blai…)però va entrar a casa i ara és l’amo del sofà,jejeje.

Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name (necessari)

Email (necessari)

Lloc web

Speak your mind

Powered by WP Hashcash