No hi ha qui m’aguante.

El racó verd.

Tot va començar després d’un sopar a la casa que tenim llogada el grup d’amics, “vease Barraca La KaixKera o centro lúdico de reunión y deportes C/L’Hom” . No erem massa gent. El nostre poder de convocatòria no és efectiu en excés, sols funciona quan no planegem res.

Amb les cervecetes del sopar i els “gintònics” de després, el desfici del “i ara que anem a fer?” i el “ningú no diu res”, apareix un nou joc.

“Jo dic dos paraules i tú has de contar una història. I que puga ser creible. a vore: Mantel i… esquena”.

Cada vegada contaría un de nosaltres una història amb les paraules que ens tocaren. Clar que… l’elecció d’aquestes era prou subjectiva. Les triava sempre el mateis, però per a riure’ns i passar un bon rato, no calia fer-ho de cap altra manera.
La relació entre les paraules no era massa… en principi, no hi havia relació alguna.

-Mallet i pa torrat.
-Si home, clar. Que vols que conte?.
-Si vols les canviem: Mantel i suor, ó mantel i mugrons. Veus, esta m’agrada més, ale!.
-Val, val. Mira em quede amb mantel i suor.
“Mentre algú parava la taula, el mantel, els gots, els coberts… A la cuina ell preparava el sopar. En la planxa 15 entrecots. No corria l’aire. Només feia que suar.”
-Buaaaaaag. Que merda! Ara tú. Cadira i mugrons.
-”Es va sentar a la cadira amb les cames obertes i les mamelles li tocaven enterra… i les..”- I mentres soltava allò no podia contindre la risa.

A vore qui la deia més grossa!. Mira que van dir animalades. però he de dir que moltes eren molt bones.

La cosa anava degenerant i clar, inevitablement, aquelles petites històries acabaren en relats eròtics.

Recorde que vaig haver de presentar-me amb la meua història, davant d’un tribunal que amb els nivells etílics alts, esperava vertaderes obres d’art.

Allí estavem, vinga a la broma, vinga a la risa. Com que em feia reparo contar relats “pujaets de tono”, vaig cmençar a escriure al mantel de paper. Després, tocava llegir e veu alta. Sé que vaig acabar rallant-me i vaig escriure mig mantel de paper. Relats, xorrades, fins i tot dibuxava monigotets…

D’algunes d’aquestes històries encara me’n recorde. I hui se m’ha ocorregut que podia escriu-les de deveres.

A mi em tocaren: vàlvula i llit.

Un cos perfecte?

No sabia com, però allí estava. Al seu dormitori, amb ella estesa sobre el seu llit. Eixe llit que tenia les arrugues d’un llarg temps d’haver dormit sense cap altra companyia que la d’ell mateix.

La seua respiració es mostrava accelerada. Podia sentir els bategs del seu cor, sense haver d’esforçar-se gaire. Havia arribat a sentir, fins i tot, un lleu mareig.

Ara, dret i nu als peus d’aquell llit, mirava aquella silueta que l’esperava amb els braços oberts.

Ella, de cabells rosos i ulls blaus, observava amb la mirada fixa, quasi perduda, com aquell jove deixava caure el seu cos damunt seua.
L’expresió de la seua cara, una barreja de sorpresa, admiració i espant, no feren que ell cesara en el seu intent de poseir-la. Primer suaument, després amb força.

Però… alguna cosa no marxa bé. No és plaer el que sent el jove. Sols el gest de posar les mans damunt d’ella el fa sentir una presió que supera lo suportable.

Amb moviments frenètics, escuadrinya cada pam del cos de la jove. És una situació desesperada… necessita trobar la vàlvula de sortida de l’aire.

… “On està? Maleit taponet!. Si l’he inflada jo!”.

El racó verd., Llibres i textos. | Comments (5)