No hi ha qui m’aguante.

Un regal.

Qué manera d’aferrar-nos a lo material. Es pronuncien aquestes dues paraules quedant suspeses en l’aire i pensem en qualsevol cosa, un objecte…
A la nostra ment no hi cap res més. Sembla el magatzem més gran del món on qualsevol cosa té cabuda. De vegades pense en allò que m’agradaria tenir; altres, en coses que em semblen necessaries per algun motiu y moltes altres… em pasetje per aquests gran magatzems, de la mà de la meua estimada amiga, la imaginació.

Sí, ho sé. No fa gaire em deixaren a la taula de la feina un regal, un llibre. Menudet i amb el llom groc cap a dalt. Al voltejar-lo no vaig poder fer cap altra cosa que sonriure. Crec que poques vegades m’he il·lusionat tant amb un regal. Un material.
No hi ha remitent ni cap referència anotada. Era un matí qualsevol, d’un dia més.

Ara encara dibuixe un sonriure al recordar aquell descobriment. Algú el va deixar sobre el meu portatil, per a mi. Algú volia que jo el tingués. Un llibre i pel que veia, no era qualsevol llibre. Quin detall!

Aquest petit exemplar, dorm a la prestageria. Al costat d’altres llibres que he estat llegint fins fa poc. El veig i recorde eixos moments. Em trobe a mí, de peu, davant la meua taula i tornen a tensar-se els meus llavis…

Que idiota. Però no m’importa.

Un objecte que dorm, reposa a una prestageria. Unes mans l’acaronen després que uns ulls hagen descobert la seua presència. Viatja de nou a un metre del sol. Pot ser que torne o inclús que no ho faça, per a romandre per sempre a una altra prestageria. Està i… ja no està. Viatja i… dorm. Es perd o desapareix.

Al meu interior viu, riu, es desperta i esvalota el millor regal de tots. Aquest no dorm…
El teu sonriure, el verd dels teus ulls. La dolçor de les teues paraules acompanyades de la teua veu. No és tangible, pero el puc sentir. Eres tu. És un sentiment. És la teua olor, el teu perfum. Una mirada. Una carícia furtiva, espontània. La teua mà estesa pregant la meua. Una broma. Un gest que aconseguix fer-me sonriure.

Eres un regal que posaren al meu costat un dia qualsevol, d’un any més.

El racó verd., No sé, doncs això. | Comments (2)