No hi ha qui m’aguante.

El soroll de les cadenes.

Porte ja uns dies reprimint els meus impuls. Sols assabentar-me’n, vaig entrar a l’administració del bloc per cridar de viva veu amb les tecles negres i polsoses d’aquest ordinador, que el meu infern ja no m’aturmentaria més.

Hagués versat la meua angoixa sense mesura. Haguera arrapat amb ungles ben esmolades i hagués ferit fins l’ultima ànima…
Resonen cada vegada més fortes les rovellades cadenes. Les capes del rovell han estat caent durant 5 dies com a mostra d’un esperit que no han aconseguit enfonsar.

El relliscar del metall em recorda que la lluita per desfer-me de les cadenes no ha fet  més que escomençar.

Les llàgrimes em regallen per les galtes. Torne a la realitat i estan tots ahí mirant-me amb el cor. El meu sofriment havia acabat transformant-se en el seu patiment. Ho he aconseguit. Ho heu aconseguit. M’heu recolçat a cada moment. Fins i tot no heu deixat que mesurara la realitat per a no frustrar-me.
És un sonriure. Sí, junt amb les llàgrimes naix un sonriure. Necessite cridar, riure, menejar els braços amunt i avall; no puc estar-me quieta. Una mirada de complicitat cada dues passades. Una telefonada. Un missatge. Una abraçada.

Encara queda molt per fer, sí. Però ara em trobe amb forces.

L’oxidació i el rovell són una mena de protecció.

No sé, doncs això. | Comments (2)