Una carícia al cor. at No hi ha qui m’aguante.

Una carícia al cor.


desembre 27th, 2008

No sé que és el que em passa però no tinc ganes de fer res. No vull eixir al carrer, no vull estar a casa, no vull parlar, no vull estar soles, tampoc no vull que em parlen, no vull estar en cap lloc… Si els de casa llegiren açò em dirien que el que em passa és que no sé el que vull. Pot ser que l’increment de la desgana siga gran part, per culpa del cansament que arrossegue, però no ho sé.

Els Nadals no m’agraden. No m’agraden els Nadals que ens fan veure els demés. Tots han d’estar contents, tots han de estar alegres, tots hem de lluir, tots hem de…
Amb el pas d’els anys els Nadals em semblen buits, com una màscara de porcellana que no sap bé, quin rostre amaga.

Enguany s’ha badat la meua máscara. Ha caigut als meus peus.

No hi havia res allí darrere i tampoc no hi havia res davant. Tampoc no hi havia  cap cosa que em fera fugir. Davant meu sols hi estaven ells. Allí estaven tots. Una taula y onze mirades. Un dinar molt especial.

Em quede amb eixos moments: les riatlles; els records; el ví i les mandonguilles; les olives i la veïna; el padrí i el fillol amb les conquestes d’una nit propera; la taula plena i el vermell de les galtes; el tornar a contar les cadires; els plats buits i ben saborejats; el ganivet que es perd quan algú ja l’havia posat en taula dues vegades; un pastis de tres colors i el café.

Sis caixetes amb un interior molt gran. Un embolcall de tendreça infinita. Mai ningú no escriurá una carta tan dolça.

No m’importa si li diuen d’una o d’altra manera. Hi ha qui em diu que és açò precisament el Nadal, que aquest és l’esperit… no m’importa com vulguen dir-ho. A mi m’acaronaren amb la “n”. La “n” de Nadal.

No sé, doncs això. | Comments (5)

5 Responses to “Una carícia al cor.”

  1. amparo on desembre 27, 2008 4:27 pm

    Ai Clareta, i qué be que escrius.

    En quant als Nadals, bueno ahí estan, com molt be dius un any darrere un altre.
    Sopar ací, menjar allà, Nochevieja més avall; besada a uns que t’apeteix molt, besada a altres que no t’apeteix gens.

    Arrrgg, sempre igual!!,
    Tot igual, sempre igual…

  2. Sótano on desembre 27, 2008 7:37 pm

    Estic amb tu, el millor del Nadal no és la Nadal. Sinó descobrir eixe sentiment.
    Les grans persones, com les coses xicotetes són capaços de transmetre molta felicitat.
    I la teua cosina és una gran persona, per això es capaç d’imaginar xicotetes coses que vos fan feliços.

  3. Àngels on desembre 28, 2008 7:00 pm

    Em feu posar vermella…
    :$

  4. Clareta on desembre 29, 2008 8:36 pm

    Vermella…
    No pots imaginar tot el que em corre per dins. Em sent en deute amb tú. Encara no he pogut premer el botó de “play”. No puc contindre les llàgrimes, perqué et jure que una cosa tan petita és infinitament enorme per a mí.
    Mil gràcies una altra vegada. I moltes més que no em cansaré de repetir cada vegada que obriga eixa caixa.
    http://elsotanodelasmaravillas.blogspot.com/2008/12/una-caja-como-la-de-pandora.html

  5. Àngels on desembre 30, 2008 11:35 pm

    En deute, tu? no, cosineta… jo amb vosaltres.

Trackback URI | Comments RSS

Leave a Reply

Name (necessari)

Email (necessari)

Lloc web

Speak your mind

Powered by WP Hashcash