No hi ha qui m’aguante.

Jugaves a estimar-me

I de camí a casa, mentre conduïa per eixa carretera que sembla que el cotxe ja coneix, tornaven a presentar-se a la meua ment les escenes que acabava de viure; tornava a reviure allò que feia sols una estona havia passat a aquella cafetria que ens ha fet coneixer-nos.

Ja no recorde com es juga a agradar-se. Ja no recorde quin és el significat d’algunes paraules quan a la conversa sols hi ha un parell de mirades. He oblidat la importància que pot adquirir un gest intuitiu o un acte reflex. Duc molts anys sense jugar.

Semblaves preocupat per alguna cosa que no aconseguia intuir. Pensava que simplement no t’apetia contar-m’ho. Tant se me’n fa! No vaig a insistir quan vulgues ja ho contaràs. Si hi ha alguna cosa que els dos sabem, és que ningú no ha de parlar si no li abellix la idea. I poc a poc, anaves contant-me tot el que feia un tems dormia al teu pensament i des de feia uns dies no et deixava en pau.

Al final, entre riatlles i comentaris que no tenen res a veure, vas introduint, allò que encara que intentes disimular, necessites compartir amb algú. El teu subconscient busca unes oïdes per a descansar.

No saps cap a on dirigir la teua vida, o això dius; no saps per a que necessites moltes de les coses materials que has anat adquirint amb el pas dels anys; dius que no saps que és el que et fa romandre ací més temps i tampoc, dius, no saber que pot haver allí des d’on vas vindre. Igual agafes i un dia surts cap a Panamà, o surts cap a qualsevol lloc que només anomenar-lo sone a llunyà.
Vols viatjar, sents la necessitat de viatjar i coneixer gent. Podries estar dos anys a un lloc i, una vegada passen, canviar a un altre lloc. Dus un temps pegant-li voltes i quasi ja pots dir que t’apetix. Vols fer-ho.

I no em sembla una idea descabellada. A mi m’agrada viatjar, sóc un poc més poregosa que tú però podria plantejar-m’ho, per qué no?. Jo també crec que a la vida estem de passada…
Saps que si decideixes viure en un lloc diferent cada 2 anys, hauràs d’enviar-me una postal des de cada un d’eixos llocs?  Sí, postals com les que s’enviaven abans, amb segell i un text breu.

Ara que viure com un nómada ho faràs fins que aparega un dia, eixa persona i… pot ser ja no siga per a tú meravellós el viatjar d’un lloc cap a altre. Pot ser que en eixe moment allò perfecte siga romandre a un lloc per molt temps.
I t’obstines a afirmar que mai no trobarás a eixa persona, a la persona perfècta per al teu món. Això no ho pots saber. Mai no saps a qui coneixeràs. Igual, el dia que menys t’esperes dones amb eixa persona i trobes a la persona perfècta per a tu…..

- Ja he donat amb ella. Però sols és perfecta junt amb una altra persona.

No sé que dir, quan me n’adone de que és a mi a qui miren els teus ulls. Passen, ara, molt depresa tots eixos moments amb indicatius clars; converses que ara tenen sentit, el sentit que jo no hagués pensat mai; mirades; llocs; sonriures i gestos de complicitat… que ara encaixen.

- Per què no contestes? És que no em sents? No vols sentir-me…
- Eem…eeh.. Què?
- Qué hui no penses alçar-te? Vinga!! Qué ja fas tard. Bon dia pel matí.

Imatge de Martin Dasnoy

El racó verd. | Comments (4)