No hi ha qui m’aguante.

Claus de serp.

Claus de serp, de Lliris Picó i Carbonell.

Per a no canviar, no contaré massa d’aquest llibre. Encara que el fet de coneixer personalment a l’autora ja fa que la meua opinió siga encara més, si cap, subjectiva.

És una novel·la molt curteta. Sols són 180 pàgines amb lletra gran, és fa curta. Llegir a Lliris és molt senzill. Empra una prosa fàcil encara que hi haja paraules que mai no empraria al meu valencià de poble.

No pensava que m’agradaria. Quan vaig llegir el primer capitol, ara ja fa més d’un any, no em va apetir llegir-lo. Era com que havia de fer-ho per coneixer a l’escriptora… però igual, no era el moment més oportú. Li’l vaig regalar a la meua germana pel seu aniversari i al llevar-li el paper de regal ja sabia que només se’l llegira havia de passar-me’l, però no va ser fins ahir quan vaig decidir llegir-me’l.

Ahír el vaig agafar de la prestageria de ca la meua germana. Dos capitols abans d’anar-me’n a la piscina i al tornar a casa, no vaig poder fer altra cosa que llegir.

A la contraportada:

“Jamal fa una ullada ràpida a les mans entrellaçades i amb el palpís del dit polze dibuixa una carona suiau pel dors de la mà de Remei, que esboça un somriure entre nerviós i timid: aquesta nit tot comença a semblar real. És una mica com si s’haguessen conegut de forma natural i Carles… i Carles… mai no hagués existit”.
Remei, una jove Alacantina viuda a causa d’un atemptat terrorista, intenta refer la seua vida al costat de Jamal, un comerciant marroquí a qui va conéixer durant un viatge a Marraqueix. Tanmateix recompondre el trenclaclosques de la seua existència esquerrada no és cosa fàcil.

Posar-te a la pell de la protagonista no és dificil. I a mesura que lliges et dones compte de que els prejudicis sempre estan esperant per sortir a la superficie.
Una visió actual amb una sutil denuncia social sense oblidar-nos del paper que juguen els sentiments del protagonistes.

Pensava que després de Les ales de la memòria no m’agradaria cap obra de l’escriptora. (Sí, què demostració de confiança la meua!) A casa, vam llegir aquesta novel·la quan sols eren un grapat de fulls enquadernats amb una espiral negra. Saviem que era el manuscrit que Lliris pensava presentar a un concurs. Recorde que el vaig llegir amb gana. Poder posar-li rostre a molst dels personatges i viure allí on part de la hiostòria transcorre era diferent al que fins aquell moment havia llegit.

Després vaig llegir Helena: Un record sempre és mentida. Increible. Em va encantar. No faltava detall: les malalties mentals, les històries de cada personatge, la trama… Lectura fàcil. Que enganxa. Ahí va ser quan en sa casa em va ensenyar una pila de papers que havien estat el treball de més d’un any. Va haver d’estudiar molt sobre les malalties psíquiques i mentre m’ho contava anava sent consient del treball que portava darrere una novel·la. Per xicoteta quie parega, és molt gran en contingut.

A la meua llista d’eixe me l’he de llegir, feien cua Claus de serp i L’olor dels crisantems. Ara sols em falta un per llegir. Sempre i quan, no sone el telèfon per informar-nos d’algun altre titol nou, clar.

Resum exprés: M’ha sorprés la descripció dels sentiments.

Un menys a la meua llista. Un més a la meua vida.

Llibres i textos. | Comment (0)