No hi ha qui m’aguante.

L’ últim patriarca

L’últim patriarca, de Najat El Hachmi.

No sé que dir d’aquest llibre. M’ha deixat tan sorpresa que no sé que dir. Ja fa uns dies que el vaig acabar i hi ha tant que voldria comentar… I al mateix temps, tampoc no vull contar gran cosa.

És una novel·la dura i tendra. Dirècta, concisa. Denuncia amb crits silenciosos i ensordidors alhora. Reflexiva, de les que et toquen ben a dintre.

Curta, lleugera, àgil i diferent.

L’autora és capaç de contar una mateixa cosa, tan obvia des de dos punts de vista completament oposats, que sols podries plantejar-te-la des d’un. Eres tu a soles qui es posiciona.
Quan conta alguna cosa ho fa de tal forma, que pots diferenciar els dos punts de vista mes contraposats que puguen existir. I si ho mires primer des d’un i després des de l’altre, eres capaç d’entendre moltes coses del pensament oposat.

Ho sent, ja he dit que m’ha deixat sense paraules. No sé com explicar allò que tant m’ha sorprés.

Amb la contraportada

L’últim patriarca és la història d’una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d’anys. També és una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins que en són partíceps. Mimoun i la seva filla neixen per complir el paper que el patriarcat els ha assignat, però uns canvis en les circumstàncies que els envolten seran decisius per propiciar el capgirament de l’ordre de les coses.
Aquesta és una història familiar, una història on les contradiccions internes dels personatges afloren per marcar unes relacions fetes de desencontres. Una història definida pel trencament que suposa la separació.La filla de Mimoun Driouch narra la seva vida des que ell neix fins que ella està a punt de començar la universitat.
A partir d’un magistral i intencionat ús dels recursos propis de la tradició oral, l’escriptora Najat El Hachmi construeix una faula moderna que inclou moments de gran tendresa i moments d’un brutal dramatismem, tot amanit amb un sentit de l’humor que ratlla la corrosió. El resultat és un tipus de novel·la que, tant pels conflictes tractats com per la forma literària d’abordar-los, fins ara ha estat inèdit en la literatura catalana.

i alguns comentaris que ja s’han fet sobre aquesta novel·la guanyadora del Premi Ramón Llull 2008,

L’últim patriarca és la punta de llança d’una renovació de la novel·la catalana. (…) Un relat contrastat, emotiu, amb tocs d’humor. Tot un descobriment. Julià Guillamon, La Vanguardia.
Una novel·la rodona que és alhora dramàtica i divertida, picant, tendra i esfereïdora. Xavier Pla, Avui.
Un debut prometedor. Una novel·la de ritme ràpid y una trama ferma, que no deixa indiferent. Susana Jimenez, El Periódico.

no trobe res millor que dir. Duia molt temps desitjant llegir aquesta novel·la. I quan ho he aconseguit, m’ha deixat sense paraules.

Resum exprés: M’ha encantat. No deixa indiferent.

Un menys a la meua llista. Un més a la meua vida.