No hi ha qui m’aguante.

La mano de Fátima.

La mano de Fátima, de Ildefonso Falcones.

Normalment al parlar d’un llibre m’agrada citar allò que hi ha a la seua contraportada. L’unica referència dels llibres que mai no puc evitar llegir, encara que de vegades pense que no hauria d’haver-ho fet…

Amb aquesta entrada al bloc no sols parle d’una novel·la de lectura fàcil amb una història basada en la nostra pròpia història. Crec que el llibre en sí, té mes valor encara per a mí. El valor de l’objecte porta afegit quelcom que va més enllà del simple plaer dela lectura (i no vulll dir que no considere important aquest aspecte).

Aquest any passat, ha estat un any molt intens per a mi. He aprés moltes coses i descobert moltes altres. He viscut experiències dificils de repetir i fins i tot complicades d’explicar.
Una nit d’agost plena de contradiccions, amb el regal d’aquest llibre, un grup de personetes deixaren constància del que uns dies abans havia descobert compartint amb ells unes hores: estava rodejada de persones meravelloses. Personetes que sense conèixer-me compartien amb mi una il·lusió. A més a més, em demostraren la seua capacitat i valia i confiaren en mi per a disfrutar del teatre.

Ara entenia el fum de preguntes que em feien cada dia, sentien curiositat per com era jo. “Eixa xica seria  que és d’Ibi: L’Espardenyera!” I volien saber si aquell regal m’agradaria, si ja l’havia llegit…
El que no sabien és, que encara que hagués llegit les págines d’una cópia d’aquest llibre, aquest exemplar mai no hagués pogut llegir-lo. És més del que el seu autor va escriure.

A l’interior hi ha unes linies en les quals hi ha una errada, no sou vosaltres qui heu de donar les gràcies. Sóc jo.

A la contraportada:

La historia de un joven atrapado entre dos religiones y dos amores,
en busca de su libretad y la de su pueblo,
en la Andalucía del Siglo XVI

Una novel·la històrica amb un ritme que fa de la seua lectura un acte agradable, fins i tot de necessitat quan aconseguix enganxar-te com li va passar a Morning Star. L’única cosa que pot ser m’haja semblat un tant decepcionant ha estat que la secuència de la història era preisible. Però així i tot, és una novel·la que m’ha agradat. Al començar-la a llegir pensava que no acabaria de llegir-la ,ja que la novel·la històrica no m’atru massa pero la manera en que ha estat escrita fa que no resulte una tasca complicada la seua lectura.

Resum exprés: M’ha agrada’t, inclús tractan-se del génerehistòric.

Un menys a la llista. Un més a la meua vida.