No hi ha qui m’aguante.

Dolcet.

Eres tan dolç! Que no em cansaria mai de mirar-te. Sent la teua veu, única lleugera i tendra entre un fum de veus que omplin els carrers més transitats de la ciutat. I si creue la mirada amb la d’eixos ulls de color mel el temps es para.

Qué és el que tens? Impossible no pensar-te, imaginar-te quan no estas. Recrear-te tancant els ulls. Observar cadascun dels colors bruns de la teua pell; les corbes que descriuen el teu cos; els gestos i les expressions de tot el que conforma el teu ésser.

Si no et tinc, t’invente. Si estàs, et visc.

Imatge d’Ana Gadea.

El racó verd. | Comment (0)

El mateixet.

- Hola.
- Hola. Em dona una caixa de “Gelocatil CODEINA-650″?
- Per a qué les pren? És una medicació prou forta.
- Migranya.
- Un moment. De seguida.

I mentres va a buscar els comprimits… una nova clienta i en surt un nou farmacèutic per a atendre-la.

-Hola. Un anell vaginal, per favor.

El racó verd. | Comments (7)

Enguany.

Ens vam prometrer que d’enguany no passava. Potser fos més una petició que una promesa. Segurament ho vaig dir en alt per animar-me a mi mateixa.

No importava que hi hagués abans i tampoc no després. Sabiem d’obligacions o compromisos adquirits, sabiem de la dificultat de retindre el temps quan diu de correr; sabiem del plaer de treballar amb les nostres mans; sabiem de la il·lusió i de la necessitat de la independència i el creixement personal.

Ja no és enguany. Pense mentres mire més enllà del paissatge. I amb la capacitat que tens de llegir els meus pensaments a través dels meus moviments o l’absencia d’ells em fas tornar des d’allí on estava. Entres dintre meua a través de les meues pupiles. És cert, qui estableix el primer dia i l’últim dels enguanys? Per als estudiants enguany va de setembre a setembre. Per als geladors de març a març. Per als socorristes de juny a juny.

-El nostre enguany és nostre.
-I té color?
-… és… del color de la vida.

Verd. Verd fort però no fosc. Àcid, viu, cridaner, refrescant, intens. Taronja. Taronja calid. Gris, marfil. Neutre. Blanc, negre.

Imatge de Saul GM

El racó verd. | Comments (4)

Antítesi

Antítesi.

1. f. Fil. Oposició o contrarietat de dos judicis o afirmacions.
2. f. Ret. Figura que consisteix a contraposar una frase o una paraula a una altra de significació contrària.
3. f. Persona o cosa enterament oposada en les seues condicions a una altra.

Qué dolç estar amb tú i qué amarg l’humit dels teus llavis quan te’n vas. I no hi ha dolç sense amarg.
La teua veu suau a l’altra banda del telèfon ho envolta tot. Aspra queda la meua gola per controlar la rabia. Hui tampoc no ens veurem. Cinc sentits per a gastar-ne només un.
Mai no hi ha presa i tampoc no hi ha temps.

El racó verd. | Comments (2)

Estels.

I ja no em veus. Al tancar els ulls deixes de vorem o això és el que voldries.

Ara que jo no hi sóc, perquè he marxat, em busques pensant que em pots trobar sols amb les ganes que sents dins i la força d’apretar els parpalls.

Cauen les teues llàgrimes ara que ja no queda sal a la mar; no hi ha llum a l’inici dels dies; ni vent al cim de les parets de L’Arc.
El gris dels carrers es torna negre i sembla que res no te color. No hi ha paraules als sorolls dels vespres i el roig al cel que senyala aire ni tan sols és roig per a tu. No trobes paraules que vulguen formar-se al teu dintre i tampoc no les trobes a cap converça que apareix de sobte al teu encontre camí de cap lloc.

Tens por d’alçar la vista al cel, ara que ja es fosc. Promet no assomar-me des de cap d’aquelles petites finestres.

Imatge de Trulopez

El racó verd., No sé, doncs això. | Comments (2)

Ets tu.

Sona el mòbil i al agafar-lo llig el teu nom. El torne a deixar on estava després de prémer la tecla per silenciar-lo.

Després li escriuré un misatge. Ara no m’apetix parlar. No em sent capaç d’interpretar al meu jo que s’alegra de rebre una trucada inesperada d’algú a qui fa ja temps que no ha vist. Ho sent, no sé que li passa al meu cos que no mostra capacitat de reacció. No és que no vulga parlar amb tu. Sempre eres molt amable amb mi. Saps com fer-me sonriure, però hui no. Ara no.

Altra vegada la mateixa música. Eixa cançó que tant m’agradava. No tardaré a canviar-la. Comence a odiar-la. Ja no exerceix el mateix efecte sobre mi. Ara és… com a mínim fastigosa.

Hola!
Hola. Qué tal?
Jo acabe d’arribar a casa i estava parant taula.
Qué tal t’ha anat el dia? Jo també acabe d’arribar i.. bé, com sempre. Et telefonava per a vore si vindries a peixcar o si… anem a vore’ns aquesta setmana?

Qué que em sembla si anem a peixcar? Que com ha estat el meu día? Em telefones com si anar a peixcar fos un motiu real per a nosaltres, com si fos el motiu principal. Amb tan sols dues frases, l’excusa per la qual havies fet aquesta telefonada desapareix deixant al descobert la teua necessitat de veure’ns. Una necessitat que compartisc amb tu des de l’últim janstelefonem al parking on haviem de separar-nos.
Creus que no recorde que hem parlat aquest migdia? Sols han passat unes hores des de que m’has telefonat per preguntar com havia passat el matí i ens hem rist de la meua incapacitat per a orientar-me en cap lloc.

Si saberes quant desitge que sone el meu mòbil… Amb sols els dos primers acordes busque desesperadament el maleït aparell per a després reballar-lo de nou sobre la taula quan no ets tu qui espera a l’altra banda.

Imatge de Guille.

El racó verd. | Comments (3)

Aturem el temps?

No. No puc. Els meus parpalls semblen fets de formigó. Vols dir que he d’alçar-me? No vull. Per favor, no.

La cambra és del color del sol. S’ha tenyit amb els primers rajos del matí. A la petita Nova York espanyola som afortunats. Res no ens impedix gaudir de la intensa llum del sol que s’enfila per les finestres. Cap altre edifici ens priva d’aquest luxe.

Tu, jo, el sol i els llençols desbaratats per l’últim joc de peus de la nit passada. Obrir els ulls engega el rellotge del nostre compte enrere. Ja no hi ha res a fer, tancar-los de nou no em servirà per a retenir aquests moments amb tu. La teua ma jugant amb els meus cabells que sense cap ordre reposen sobre el coixí. Els teus ulls dolços com la mel i les paraules suaus que omplin tota l’estança d’una tendreça infinita més encara, si cap. Llàgrimes  de plaer i tristor es barregen dins meua. No hi ha res més enllà d’aquestes quatre parets.

I si aturem el temps? Deu d’haver alguna manera. Sols uns minuts…

Imatge de: Dnís

El racó verd. | Comment (0)