No hi ha qui m’aguante.

Una carícia al cor.

No sé que és el que em passa però no tinc ganes de fer res. No vull eixir al carrer, no vull estar a casa, no vull parlar, no vull estar soles, tampoc no vull que em parlen, no vull estar en cap lloc… Si els de casa llegiren açò em dirien que el que em passa és que no sé el que vull. Pot ser que l’increment de la desgana siga gran part, per culpa del cansament que arrossegue, però no ho sé.

Els Nadals no m’agraden. No m’agraden els Nadals que ens fan veure els demés. Tots han d’estar contents, tots han de estar alegres, tots hem de lluir, tots hem de…
Amb el pas d’els anys els Nadals em semblen buits, com una màscara de porcellana que no sap bé, quin rostre amaga.

Enguany s’ha badat la meua máscara. Ha caigut als meus peus.

No hi havia res allí darrere i tampoc no hi havia res davant. Tampoc no hi havia  cap cosa que em fera fugir. Davant meu sols hi estaven ells. Allí estaven tots. Una taula y onze mirades. Un dinar molt especial.

Em quede amb eixos moments: les riatlles; els records; el ví i les mandonguilles; les olives i la veïna; el padrí i el fillol amb les conquestes d’una nit propera; la taula plena i el vermell de les galtes; el tornar a contar les cadires; els plats buits i ben saborejats; el ganivet que es perd quan algú ja l’havia posat en taula dues vegades; un pastis de tres colors i el café.

Sis caixetes amb un interior molt gran. Un embolcall de tendreça infinita. Mai ningú no escriurá una carta tan dolça.

No m’importa si li diuen d’una o d’altra manera. Hi ha qui em diu que és açò precisament el Nadal, que aquest és l’esperit… no m’importa com vulguen dir-ho. A mi m’acaronaren amb la “n”. La “n” de Nadal.

No sé, doncs això. | Comments (5)

Perfectament podria ser la meua.

No he pogut resistir la temptació de penjar aquest vídeo… Al rebre-lo per e-mail vaig pensar que seria una felicitació més i en efecte ho era, però el nano del vídeo em va encantar.

Així que res, vaig pensar que aquesta podía ser una de totes les cartes que enguany haurà hagut de llegir aquest home de barbeta blanca y panxa redoneta.

Sincerament, la meua hagués pogut ser aquesta, canviant dos o tres cosetes, però com que he estat molt cupada amb la meua ludopatia i la meua formació com a pallassa, enguany no he escrit la carta!! Ja vorem si em portarà alguna cosa el “Pare Bouel”.

En definitiva, crec que enguany el sentiment antinadalenc m’acompanya més que mai.
Serà que m’he portat malament?

No sé, doncs això. | Comments (3)