Qué és el que tens? Impossible no pensar-te, imaginar-te quan no estas. Recrear-te tancant els ulls. Observar cadascun dels colors bruns de la teua pell; les corbes que descriuen el teu cos; els gestos i les expressions de tot el que conforma el teu ésser.

Si no et tinc, t’invente. Si estàs, et visc.

Imatge d’Ana Gadea.

Un año sin sujetar la nariz con esa fina goma y cunado me decido a hacerlo, es todo a lo grande. Un proyecto diferente e innovador, en el que la diversión y la finalidad no están reñidas: LA BATALLA VERDE.

Allí que fuimos, a Guadalest para disfrutar del barro once miembros del ClownClub y un montón de gente que tampoco tuvo reparos en mancharse y revolcarse. Y para muestra, un botón o dos.

No voy a contar mucho más, los maravillosos momentos y los duros, que también los hubieron, los reservo para cualquier tarde de café. Por lo menos hasta el més que viene que aparecerá la crónica de este día en el blog de los payasos.

No puedo dejar de sonreir cuando recuerdo la de semillas que me he tragado, espero que no me salga un geráneo como parte de mi flora intestinal. Y si en unos días alguien vé que mis pelillos de las orejas son más largos de lo normal y de color verde, que no se asuste. Con lo que me saqué de las orejillas podía rellenar una maceta para el balcón de casa. Así que algo habrá quedado…

I no vos feu una idea de com de mal em sent. No trobe paraules suficients per demanar-vos disculpes.  La situació m’ha superat i no he trobat la manera de fer possible la vostra il·lusió, alhora la meua. Sent vergonya, molta.

No sols ho vaig fer per ser l’any passat, ho vaig fer perquè m’agrada i enguany no he arribat allí on vaig prometrer. Espere poder posar remei per al proper any i compensar-vos d’alguna manera.

Imatge de ignacia_rz

No he llegit res des de fa molt temps, tampoc no he escrit al meu quadern de dibuix de tapes dures i cosides. Solament faig que deixar passar el temps, engolir aliments sense cap ordre i deformar els meus dits a mossos. Sí, pese més de 70 kilos i no està entre els meus plans fer-me anorèxica. T’estranya?

No corre l’aire i estan obertes totes les finestres de la casa. Em molesta fins i tot la veu del locutor del programa de radio que més m’agrada. Em preguntaria que és el que estic fent amb la meua vida, però quan encara no he acabat de formular-me la pregunta me’n surt una altra: és açò vida? realment creus que estás viva? que entens per viure?

Un grapat de comprimits, un got d’aigua. Ensordidor el soroll de les sirenes.

Estats d’anim fluctuants els meus… tan oscil·lants com  l’electrocardiograma.

Imatge de …moau…

Copege amb ganes aquest teclat que se me presenta fred. Ja no sé qué fer per no caure en les masn del fástic. Les hores se me presenten tedioses i quan una lleu però intensa presió invaeix els meus ulls, el teu trepitjar em recorda que ets prop de mi. Etas ací. La teua presència em reconforta, la teua mirada em busca més endins del que ningú no sap i em tornes a la vida.

Quasi no parles, sols dues paraules tendres. Un abraç i el contacte de la teua pell.

Tanque els ulls i inspire tot el que el teu olor m’evoca.

Imatge de zycalo.

Entrada gratuïta. Promet ser una actuació encisadora.

Acudeix. Qué no t’ho conten!

Sejazz es un grup de Sella que com be diu el seu nom practica el jazz. Naix a l’estiu del 2000 format per Pere Garcia (guitarra), Sergi Garcia( bateria) i Miquel Morales (clarinet) amb cap altra intencio que la de experimentar amb una musica que els era desconeguda. Al poc temps de la seva formacio s’incorporen al grup Pablo Jimenez (baix electric) i Jose Miguel Garcia (percussio llatina) donant-li mes possiblitats musicals. Poc a poc aquest experimnt comença a donar fruits a l’estiu del 2003 quan Sejazz participa al Vila_Jazz amb musics com Pedro Iturralde i Raimundo Amador. Desde 2003 fins a hui sejazz ha tocat arreu de la Marina (Relleu, La Vila, Callosa , Sella, Benidorm) i a Alacant (Jamboree i Cuatro Gatos) a part de festes privades, hotels etc.. durant aquests anys han col.laborat amb Sejazz molts musics (Victor Nieto (dr), Dani Conca (tp), J.F Calderon (p), Vicent Zaragoza (vib), Andres (cb),  Nacho baixista durant 3 anys,….. A dia de hui els membres del grup son, Miquel Morales (saxo soprano, alt amb efectes, tenor i Clarinet) Pere Garcia (guitarres), Sergi Garcia (bateria), Jose Miguel Garcia Caramelo (tumbadoras i percussio llatina), Alex (contrabaix) i barreja temes propis amb estandarts passant pel swing, bossanova, latin, bebop, funky i musica electronica.

Entrada original a de gènere.

Més informació si en vols, Curt o llarg.

M: – Y os dedicais a esto…

Jo: – Sí. Entre otras cosas.

M: – Ah! Porque esto…

Jo: -¿Qué?

M: -No, nada. No sé… ¿Y a que más te dedicas?

Jo: -Soy aparejadora.

M: – ¿Sí?- Un silenci- La crisis ¿verdad? Porque si no, ¡ya me dirás!

Jo: – Mira: Podría haberme decidido por el reparto de pizzas y publicidad por los buzones o por cualquier otro empleo igualmente digno. Lo único es que he decidido apostar por la cultura, la educación y la trasmisión de valores positivos. Aspectos que, por cierto, echo en falta en estos momentos.

I m’ho diu algú que ni tan sols, ha aprobat unes oposicions per a estar impartint classes on està.

Ha passat tant temps que m’han passat tantes coses que no pararia de colpejar aquestes tecles mai. M’agradaria parlar de tot, enllaçar un tema amb un altre com si tot fos un. Igual que ens passa a les converses amb els amics que comencem parlant de lo lluny que hem aparcat el cotxe i acabem acomiadant-nos parlant d’una samarreta que hui tampoc ens hem recordat de agafar per a tornar-li-la.

Tot això afegit al rastre d’entrades que tinc pendents des de l’any passat: viatges, transllats, sorpreses, regals, mirades de complicitat, ambicions i bacs, sentiments, troballes…

Hui desde les noves vistes del nou balcó, una xica morena tombada en la gespa ha estat la causant de que torne a escriure alguna cosa al bloc després d’aques llarg atur.

La Manhatanització ha deixat al seu interior un xicotet parc on encara hui podem tombar-nos a la gespa i sóc tan afortunada que la meua balconada dona a aquest parc. Sol tindre pasejants de moltes i variades edats i nacionalitats. Xiquets amb hiperactivitat bandálica, adolescents amb sensació adulta de +20 però el més curiós és que a tots els agarren unes ganes boges de pixar.

La primera vegada va ser una mare amb el seu fill petit qui demanava urgentment poder fer pipí. Amb l’urgència que requeria l’assumpe la mare el va acostar a la soca d’un arbre i va alleujar al xiquet. Despres han estat una serie de persones majors que amb gran inquietut han buscat un dels racons que semblaven més apartats per donar fi a la seua incontingència. El que no sap aquesta gent es que davant de tots aquest desnivells i arbrets que conformen el parc estàn situats la gran majoria de balcons de les persones que ací residim…

Hui semblava que sols es tractava de pendre una estoneta el sol. Ha començat a llevar-se prendes de roba i al remat s’ha posat en peu. Ha pegat dues passes. S’ha baixat els pantalons i encarant-me tot el cul allí s’ha enxamponat! Uns segons més tartd coll·ocant-se una altra vegada els pantalons ha tornat al seu lloc inicial i ha seguit com si res no hagués passat.

A aquest pass, començaré a prendre imatges i fer algun tipus de manifest, denuncia o exposició.

En fí, una bona venbinguda al barri.

Aurora boreal

A la contraportada:

Hace años Rebecka Martinsson huyó de Kiruna, en los confines de Laponia, dejando atrás una oscura historia de secretos y mentiras y jurando que no volvería a pisarla nunca más. Sólo la horrenda muerte de Viktor Strandgard, el predicador más famoso de Sucia, puede hacer pedazos aquel juramento.

No hi ha massa que llegir, no desvelen cap cosa de la novel·la. L’agafe de mans de mon pare, qui després de ser adicte a la trilogía Milenium sembla que s’ha deixat convencer i al final ha decidit adquirir aquest exemplar que aseguren, és el quart!!

Li pregunte, per aquest llibre. I una ausada de muscles i el nás escorrufat és el que em dona per resposta. No li ha agradat.

Comence a llegir i no está malament del tot. Hi ha llibres que al principi no semblen massa entretinguts i al remat resulten ser els que més m’han agradat. Però, no sé el que serà, que aquest intenta posar al lector en tensió i mai no ho acava de aconseguir. Li falta sempre una miqueta.
La idea general es bona, la situació també, pero els personatges no conseguixen fer-se de la familia.

I encara que posa de volta i mitja als cultes a una religió, al meu parer li falta alguna cosa a banda d’un final. Está bé, la relació del misteri amb tot el que sol guardar o amagar una congregació religiosa o secta, encara que a mesura que passes les pàgines comences a descobrir per on vol dur-nos l’autora.

Sí, sí, el que vos dic. Aquesta novel·la no té final. Això de que l’escriptora et diga que amb un proxim volum vol continuar la història, està molt bé, pero cal donar-li una mica de forma, crec que no és de gust que no es puga intuir un desenllaç. Al arribar al final, ha segut com si algú hagués arrancat unes quantes fulles del llibre per a encendre el foc. Em vaig quedar igual que quan he anat de caseta a L’Arc i hem escomençat a llegir una d’eixes revistes de fa 20 anys que hi havia per allí per a encendre l’eiximenera i clar, sempre li falta alguna fulla que et deixa sense saber com acaba aquell alticle que t’has decidit a llegir mentre esperes per a poder entrar a la partida de cau.

El que vull dir és que m’ha decepcionat. Que això de que aquest llibre anava a ser la continuació de la saga Milenium, és més una quimera dels editors que altra cosa.

Resum exprés: NO té final!!!!!!!!!!! Xè, però com?

Un més a la meua vida.