No hi ha qui m’aguante.

Conta’m un altre.


maig 10th, 2010

Contant contes… millor dit, fent animacions a la lectura a col·legis d’alta categoria:

M: – Y os dedicais a esto…

Jo: – Sí. Entre otras cosas.

M: – Ah! Porque esto…

Jo: -¿Qué?

M: -No, nada. No sé… ¿Y a que más te dedicas?

Jo: -Soy aparejadora.

M: – ¿Sí?- Un silenci- La crisis ¿verdad? Porque si no, ¡ya me dirás!

Jo: – Mira: Podría haberme decidido por el reparto de pizzas y publicidad por los buzones o por cualquier otro empleo igualmente digno. Lo único es que he decidido apostar por la cultura, la educación y la trasmisión de valores positivos. Aspectos que, por cierto, echo en falta en estos momentos.

I m’ho diu algú que ni tan sols, ha aprobat unes oposicions per a estar impartint classes on està.

Benvinguda curiosa.


abril 16th, 2010

Ja no recordava des de quan no havia publicat cap cosa al bloc. Cada vegada que he agafat un boligraf per plaer he acabat dient-me a mi mateixa: va ara ho deixes al bloc.

Ha passat tant temps que m’han passat tantes coses que no pararia de colpejar aquestes tecles mai. M’agradaria parlar de tot, enllaçar un tema amb un altre com si tot fos un. Igual que ens passa a les converses amb els amics que comencem parlant de lo lluny que hem aparcat el cotxe i acabem acomiadant-nos parlant d’una samarreta que hui tampoc ens hem recordat de agafar per a tornar-li-la.

Tot això afegit al rastre d’entrades que tinc pendents des de l’any passat: viatges, transllats, sorpreses, regals, mirades de complicitat, ambicions i bacs, sentiments, troballes…

Hui desde les noves vistes del nou balcó, una xica morena tombada en la gespa ha estat la causant de que torne a escriure alguna cosa al bloc després d’aques llarg atur.

La Manhatanització ha deixat al seu interior un xicotet parc on encara hui podem tombar-nos a la gespa i sóc tan afortunada que la meua balconada dona a aquest parc. Sol tindre pasejants de moltes i variades edats i nacionalitats. Xiquets amb hiperactivitat bandálica, adolescents amb sensació adulta de +20 però el més curiós és que a tots els agarren unes ganes boges de pixar.

La primera vegada va ser una mare amb el seu fill petit qui demanava urgentment poder fer pipí. Amb l’urgència que requeria l’assumpe la mare el va acostar a la soca d’un arbre i va alleujar al xiquet. Despres han estat una serie de persones majors que amb gran inquietut han buscat un dels racons que semblaven més apartats per donar fi a la seua incontingència. El que no sap aquesta gent es que davant de tots aquest desnivells i arbrets que conformen el parc estàn situats la gran majoria de balcons de les persones que ací residim…

Hui semblava que sols es tractava de pendre una estoneta el sol. Ha començat a llevar-se prendes de roba i al remat s’ha posat en peu. Ha pegat dues passes. S’ha baixat els pantalons i encarant-me tot el cul allí s’ha enxamponat! Uns segons més tartd coll·ocant-se una altra vegada els pantalons ha tornat al seu lloc inicial i ha seguit com si res no hagués passat.

A aquest pass, començaré a prendre imatges i fer algun tipus de manifest, denuncia o exposició.

En fí, una bona venbinguda al barri.

Aurora Boreal.


febrer 19th, 2010

aurora-boreal-asa-larssonAurora boreal, Asa Larsson.

A la contraportada:

Hace años Rebecka Martinsson huyó de Kiruna, en los confines de Laponia, dejando atrás una oscura historia de secretos y mentiras y jurando que no volvería a pisarla nunca más. Sólo la horrenda muerte de Viktor Strandgard, el predicador más famoso de Sucia, puede hacer pedazos aquel juramento.

No hi ha massa que llegir, no desvelen cap cosa de la novel·la. L’agafe de mans de mon pare, qui després de ser adicte a la trilogía Milenium sembla que s’ha deixat convencer i al final ha decidit adquirir aquest exemplar que aseguren, és el quart!!

Li pregunte, per aquest llibre. I una ausada de muscles i el nás escorrufat és el que em dona per resposta. No li ha agradat.

Comence a llegir i no está malament del tot. Hi ha llibres que al principi no semblen massa entretinguts i al remat resulten ser els que més m’han agradat. Però, no sé el que serà, que aquest intenta posar al lector en tensió i mai no ho acava de aconseguir. Li falta sempre una miqueta.
La idea general es bona, la situació també, pero els personatges no conseguixen fer-se de la familia.

I encara que posa de volta i mitja als cultes a una religió, al meu parer li falta alguna cosa a banda d’un final. Está bé, la relació del misteri amb tot el que sol guardar o amagar una congregació religiosa o secta, encara que a mesura que passes les pàgines comences a descobrir per on vol dur-nos l’autora.

Sí, sí, el que vos dic. Aquesta novel·la no té final. Això de que l’escriptora et diga que amb un proxim volum vol continuar la història, està molt bé, pero cal donar-li una mica de forma, crec que no és de gust que no es puga intuir un desenllaç. Al arribar al final, ha segut com si algú hagués arrancat unes quantes fulles del llibre per a encendre el foc. Em vaig quedar igual que quan he anat de caseta a L’Arc i hem escomençat a llegir una d’eixes revistes de fa 20 anys que hi havia per allí per a encendre l’eiximenera i clar, sempre li falta alguna fulla que et deixa sense saber com acaba aquell alticle que t’has decidit a llegir mentre esperes per a poder entrar a la partida de cau.

El que vull dir és que m’ha decepcionat. Que això de que aquest llibre anava a ser la continuació de la saga Milenium, és més una quimera dels editors que altra cosa.

Resum exprés: NO té final!!!!!!!!!!! Xè, però com?

Un més a la meua vida.

Cometas en el cielo.


febrer 17th, 2010

Cometas en el cielo, de Khaled Hosseini.

Éste libro entró en mi lista de “eixe me l’he de llegir” en foma de regalo por mi cumpleaños. Viajó bastantes kilómetros hasta que se instaló en los estantes del salón de mi hermana a la espera de que pasase por allí a recogerlo. Desde Sella y con lluvia. Y mucho viento… Gràcies cosineta.

cometascielo-khaled-hosseiniEn la contraportada:

Sin duda uno de los éxitos más espectaculares de los últimos años, con más de seis millones de ejemplares vendidos en todo el mundo, esta novela relata la conmovedora historia de dos padres y dos hijos, de su amistad y de cómo la casualidad puede convertirse en hito inesperado de nuestro destino.

Sobre el telón de fondo de un Afganistán respetuoso de sus ricas tradiciones ancestrales, la vida en Kabul durante el invierno de 1975 se desarrolla con toda la intensidad, la pujanza y el colorido de una ciudad confiada en su futuro e ignorante de que se avecina uno de los periodos más cruentos y tenebrosos que han padecido los milenarios pueblos que la habitan.

Con apenas doce años, Amir se propone ganar la competición anual de cometas de la forma que sea, incluso a costa de su inseparable Hassan, un hazara de clase inferior que ha sido su sirviente y compañero de juegos desde la más tierna infancia. Así, obsesionado por mostrarle a su padre que ya es todo un hombre, Amir pondrà en peligro una amistad fraguada a lo largo de años de enfrentarse a todos los peligras imaginables, y aprenderá una verdad que le acompañará el resto de su vida.

He sufrido. Sí, mientras leía se me apretaba la mandíbula y entrecerrraba los ojos. También he sonreido, no os vayas a pensar que ha sido una tortura. He descubierto entre sus páginas muchos valores cómo la amistad y la lealtad, sobretodo. El autor ha sido capaz de dejarme saborear el salado de las lágrimas de los personajes. Directo, sencillo, de facil lectura y comprensión.

Hace ya unos días que lo terminé y hablando del libro con una amiga me comentó que también está la película, cosa que normalmente nunca sé. Però lo que más me impactó no fué el paso de la novela al cine sino que en el instituto donde ahora trabaja como profesora, esta novela era lectura obligatoria para los chavales.
Y entonces, empecé a analizar de nuevo el libro, sus escenas, los encuentro conlos personajes; las distintas personalidades; la guerra; pero esta vez intentando pensar como un adolescente. Desde su punto de vista.

Supongo que a alguien le habrá hecho pensar. A alguno de esos “pequeños desmotivados” actuales les habrá movido algo dentro. O por lo menos, con que uno lo huebiese pensado tendría suficiente.

En definitiva, he de decir que me ha gustado mucho. Un final para todos los gustos, para los optimistas queda abierto, es esperanzador. Para los pesimistas… puede incluso llegar a ser demasiado bueno.

Resumen exprés: Es una novela dulce y amarga en la medida justa.

“Un menys a la meua vida. Un més a la meua vida”.

El mateixet.


gener 23rd, 2010

- Hola.
- Hola. Em dona una caixa de “Gelocatil CODEINA-650″?
- Per a qué les pren? És una medicació prou forta.
- Migranya.
- Un moment. De seguida.

I mentres va a buscar els comprimits… una nova clienta i en surt un nou farmacèutic per a atendre-la.

-Hola. Un anell vaginal, per favor.

La mano de Fátima.


gener 17th, 2010

la-mano-de-fatima-ildefonso-falconesLa mano de Fátima, de Ildefonso Falcones.

Normalment al parlar d’un llibre m’agrada citar allò que hi ha a la seua contraportada. L’unica referència dels llibres que mai no puc evitar llegir, encara que de vegades pense que no hauria d’haver-ho fet…

Amb aquesta entrada al bloc no sols parle d’una novel·la de lectura fàcil amb una història basada en la nostra pròpia història. Crec que el llibre en sí, té mes valor encara per a mí. El valor de l’objecte porta afegit quelcom que va més enllà del simple plaer dela lectura (i no vulll dir que no considere important aquest aspecte).

Aquest any passat, ha estat un any molt intens per a mi. He aprés moltes coses i descobert moltes altres. He viscut experiències dificils de repetir i fins i tot complicades d’explicar.
Una nit d’agost plena de contradiccions, amb el regal d’aquest llibre, un grup de personetes deixaren constància del que uns dies abans havia descobert compartint amb ells unes hores: estava rodejada de persones meravelloses. Personetes que sense conèixer-me compartien amb mi una il·lusió. A més a més, em demostraren la seua capacitat i valia i confiaren en mi per a disfrutar del teatre.

Ara entenia el fum de preguntes que em feien cada dia, sentien curiositat per com era jo. “Eixa xica seria  que és d’Ibi: L’Espardenyera!” I volien saber si aquell regal m’agradaria, si ja l’havia llegit…
El que no sabien és, que encara que hagués llegit les págines d’una cópia d’aquest llibre, aquest exemplar mai no hagués pogut llegir-lo. És més del que el seu autor va escriure.

A l’interior hi ha unes linies en les quals hi ha una errada, no sou vosaltres qui heu de donar les gràcies. Sóc jo.

A la contraportada:

La historia de un joven atrapado entre dos religiones y dos amores,
en busca de su libretad y la de su pueblo,
en la Andalucía del Siglo XVI

Una novel·la històrica amb un ritme que fa de la seua lectura un acte agradable, fins i tot de necessitat quan aconseguix enganxar-te com li va passar a Morning Star. L’única cosa que pot ser m’haja semblat un tant decepcionant ha estat que la secuència de la història era preisible. Però així i tot, és una novel·la que m’ha agradat. Al començar-la a llegir pensava que no acabaria de llegir-la ,ja que la novel·la històrica no m’atru massa pero la manera en que ha estat escrita fa que no resulte una tasca complicada la seua lectura.

Resum exprés: M’ha agrada’t, inclús tractan-se del génerehistòric.

Un menys a la llista. Un més a la meua vida.

El cuestionario.


gener 15th, 2010

libros-bruno-bcal-13Blogueando he leido la entrada de Librosfera en la que expone 16 preguntas extraídas de libros infantiles y las respuestas que ella personalmente da. Recogiendo la idea de una revista propone que nos hagamos con el cuestionario y lo echemos a volar para que se reproduzca.

Así que, cojo su meme.

A continuación están las preguntas, su origen, y mis respuestas.
¿Alguien se anima?

1.- ¿Se puede saber quién eres y a dónde vas?
[Frank L. Baum. Espantapájaros a Dorothy. El mago de Oz.]
Igual no, ¿eh?. Y no es que no quiera decírtelo pero es que ni yo misma lo sé.

2.- ¿Y eso es divertido?
[Michael Ende. Momo a los niños. Momo.]
No me lo había planteado nunca. Pero sí, de vez en cuando lo es.

3.- ¿Qué es una vida humana?
[Michael Ende. Hombre gris a hombres grises. Momo.]
Una persona… aunque hay humanos que no son personas.

4.- ¿Crees que un muerto está muerto para siempre, o crees que puede resucitar?
[Robert Louis Stevenson. John Silver a Jim Hawkins. La isla del tesoro.]
En el momento en que se convierte en muerto, es un muerto para siempre. Aunque decida volver a aparecer.

5.- ¿Qué buscas?
[Miquel Rayó. Marisa al protagonista de el tesoro. El tesoro del Capitán Nemo.]

Un trabajo. ¿Para que voy a mentir?

6.- ¿Qué es lo que no consentirías?
[Astrid Lindgren. Tommy a Pippa. Pipi Calzaslargas.]
Si pudiese, si de verdad dependiese de mí: el despilfarro de poner calefacción a la hierva de un campo de futbol!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

7.- ¿Te cae simpática la reina?
[Lewis Carroll. Gato de Chesire a Alícia. Alícia en el pais de las Maravillas.]
Ni sí, ni no. Simplemente no me cae porque no la conozco.

8.- ¿Te gustan los perros?
[Lewis Carroll. El ratón a Alícia. Alícia en el pais de las Maravillas.]
Me gustan mucho.

9.- ¿Por qué el ocho va después del siete?
[Daniel Nesquens. Marta a papá. 17 cuentos y dos pingüinos.]

Porque tiene uno más.

10.- Tengo ocho cocos, ocho monos y ocho niños. ¿Cuántos imbéciles tengo en total?
[Roald Dahl. Truchbull a Wilfres. Matilda.]
La verdad, no entiendo la pregunta. No lo sé… no sé si tienes algún imbecil o por el contrario el único eres tú.

11.- ¿Te has encontrado alguna vez con una bruja?
[Roald Dahl. Niño a abuela. Las brujas.]
Sí!!!!! Aunque no se llama Bruja.

12.- ¿Crees en las hadas?
[James Barrie. Peter Pan a los niños. Peter Pan.]
En esas ñoñas con vestidos lasgos y mucho velo no. O ¿eso eran las princesas?

13.- ¿Sabes lo que es un beso?
[James Barrie. Wendy a Peter Pan. Peter Pan.]
Creo que sí. Y si lo que creo que es no lo fuese, me da igual porque me gustan mucho.

14.- ¿Qué es el tiempo, de verdad?
[Michael Ende. Momo al maestro Hora. Momo.]
Eso que me empeño en malgastar cuando más falta me hace.

15.- ¿Es así eso de ser adulto? ¿El hacer y decir cosas que no entienden los niños?
[Henning Mankell. Joel a si mismo. El perro que corría hacia una estrella.]
Una vez leí una frase que me lo aclaró bastante todo esto de los adultos y los niños… “No llego a comprender por qué, siendo los niños tan inteligentes, los adultos somos tan tontos. Debe ser fruto de la educación”.

16.- ¿De qué sirve un libro si no trae estampas ni diálogos?
[Lewis Carroll. Alicia a si misma. Alicia en el pais de las Maravillas.]
Hay algunos de esos que están chulos. Sirven para evadirse, para imaginar, para sonreir… Conocí a alguien que los utilizaba para decorar los estantes de su salón, decía que quedaban muy bien. A veces, los he utilizado cómo regalo pero lo que más, para leer.

Si al final lo haceis, dejadme un comentario para curiosear vuestras respuestas, ¿ vale? ;)

Imagen de Bruno – bcal 13