No hi ha qui m’aguante.

Adrian Serralta

Per a mi es Adrià Serralta i no em pregunteu per qué… potser siga una mania o a saber! La qüestió és que ell mai no m’ha dit res al respecte… igual aprofita i m’ho diu ara.

Començàrem junts una carrera en la qual ell tenia clar que no estava el seu lloc. I se’n va anar allí on seria un dels millors. Disseny gràfic, industrial i… un fum de noms i titols per a descriure el que ja sabiem. Ell és un artista.
Aprofite per fer publicitat de la seua feina… Encara que crec que la seua web está en procés de canvi i millora així que igual haurem d’esperar una mica.

Vos presente a un amic. Bé, exactament no vos el presente a ell. Allò que hui vos presente és una serie d’il·lustracions o dibuixos que aquest amic meu, ens regala de tant en tant, per a furtar-nos un sonriure.

Aquesta serie l’ha basada en les “punxaes” o menjars tipics de la zona d’Ibi i Alcoi (i segur que d’altres moltes terres!). No es tracta de meravelloses obres d’art (o sí) però tanta gràcia m’han fet que fins i tot m’he plantejat la idea de fer-me una col·lecció de torcamans de cuïna!!!

Crec que tots heu tastat aquesta primera tapa: Abisinio. Però per si encara hi ha algú que no ho ha fet, es tracta de mig ou dur posteriorment reboçat. (Als de Sella vos diré que en festes la barraca La Campana en tenia!).

La següent parella no són del meu gust… encara que imaginat-me-les brodadess al torcamans em semblen esquisites!

I l’última que hui presente, és la senyora Bajoca. Clar que també és coneguda per Pebrera, depenent d’on estigues. Per a qui no la conega, he de dir que és una de les maneres més originals i senzilles que hi ha de cuinar un plat d’arròs.

Ja som molts els qui hem introduit nous reptes per a continuar aquesta serie de menjars. Ara estem esperant que apareguen els nous personatges: Calamars a la romana, calaveres amb bufanda, saginosa…

Sé que no tardaran massa en ixir de l’ordinador d’aquest geni creatiu. I estaré encantada de mostrar-vo-les, amb el seu permís, clar!

Continue reading »

¿Cómo vas petarda?

Hasta el moño.
Agobiada con lo de la Granja PinyPon; buscando curro como una loca; sin uñas; intentando ejercer por libre como aparejata; con ganas de estabilizarme psiquica y fisicamente; encontrar mi sitio….

Quiero dejar de tener seentido de la responsabilidad, del deber y que alguien me apague la conciencia que se niega a dejarme vivir.
No quiero ser la niña muñon! No quiero comer como si me fuesen a arrebatar el plato. No quiero levantarme cada mañana con este semblante tan serio y con el sentimiento de ser un paràsito de la sociedad!!!!

Pero por lo demás… estupendamente. Me alegra encontrar a.. vosotros. Mis amigos, que me abrazais cada vez que tengo un ratito para navegar por la red. Tú no te preocupes, que todavía recuerdo lo que son las sonrisas, eh?? Simplemente es que este verano se ha terciado un tanto duro. Aún sé reirme de mi misma y en momentos fugaces, hasta me he disfrazado de Mary Poppyns, he ayudado a un grupo de chavales para hacer una obrita de teatro y he descubierto a personas maravillosas. También he conseguido encontrar unos pantalones “cagaos” (bombachos) que me queden anchos de los muslos!!! Creo que eso ha sido todo un logro…jejeje.

Y bueno, ¿que tal tus vacaciones? Espero que hayan ido bien… o, bueno, que esten yendo bien. Si tienes un huequecito… me busco un hueco y me escapo, pero tú no se lo digas a nadie, eh?? jejejeje Creo que en un año no volveré a pisar el pueblecito, al menos, eso es lo que ahora mismo me apetece.

En fin, te tengo que dejar, para no aburrirte con mis peroratas y continuar con el síndrome del cobrador del frac que me afecta desde hace unas semanas.
Y nada, igual tengo que no tengo internete en el pueblecito , así que contestaré en cuanto pueda.
Mil besoossss. Nos vemos.

(Gracias por preguntar. Gracias de narices )

¿Crecer?

Camino a paso de tortuga y parece que no haya nada por lo que deba hacerlo o seguir haciéndolo y al mismo tiempo ansío seguir avanzando.

Descubro una infinidad de cosas conforme conozco a gente nueva o al ir conociendo poco a poco y cada vez más, a esos conocidos que se van transformando en amigos.

Me siento como un mero espectador que asiste a un teatro para sentir algo que podría ser suyo pero que no lo es. Con la gran diferencia de que no se venden entradas, no hay un guión y acudo allí porque, en parte me siento uno más. Porque me considerais parte.

Sois una mezcla heterogénea de comportamiento contradictorio. Conformais una amalgama homogénea de materiales perfectamente diferenciados. Cada cual con sus manías; sus gustos; sus ideales; sus habilidades; sus pretensiones o ambiciones; sus preferencias; sus comportamientos y sus reacciones ante un mismo suceso. Cada cual con sus inquietudes y puntos de vista me aportais tanto que estar cerca, me trasfiere tantos y tan diversos conocimientos que de manera involuntaria me quedo en la parte del espectador y tomo nota mentalmente. Asimilo, descubro, recibo y proceso todo eso que siento que me nutre intensamente.

En momentos de reflexión o en los de autocrítica es cuando me descubro absorbiendo todo lo que me brindaís sin aportar nada. Absolutamente nada. Si todas las personas que me rodean pudieran sentir, por un instante, parte de todo esto, seguramene sus vidas cambiarían.

Sois el equilibrio entre mis dos extremos o la diferencia que los crea. No sabría explicarlo puesto que gracias a las cosas menos buenas, existen las cosas buenas.

Busco y no encuentro que es lo que yo puedo aportar. No sé que puede haber en mí que sirva positivamente. Negativo tengo mucho… Y no se trata de eso. No sé si lo que hago lo hago bien, de hecho, ni me lo había planteado.

Ahí estais. Sois. Me haceis.

Fotografía de Atwose

Claus de serp.

Claus de serp, de Lliris Picó i Carbonell.

Per a no canviar, no contaré massa d’aquest llibre. Encara que el fet de coneixer personalment a l’autora ja fa que la meua opinió siga encara més, si cap, subjectiva.

És una novel·la molt curteta. Sols són 180 pàgines amb lletra gran, és fa curta. Llegir a Lliris és molt senzill. Empra una prosa fàcil encara que hi haja paraules que mai no empraria al meu valencià de poble.

No pensava que m’agradaria. Quan vaig llegir el primer capitol, ara ja fa més d’un any, no em va apetir llegir-lo. Era com que havia de fer-ho per coneixer a l’escriptora… però igual, no era el moment més oportú. Li’l vaig regalar a la meua germana pel seu aniversari i al llevar-li el paper de regal ja sabia que només se’l llegira havia de passar-me’l, però no va ser fins ahir quan vaig decidir llegir-me’l.

Ahír el vaig agafar de la prestageria de ca la meua germana. Dos capitols abans d’anar-me’n a la piscina i al tornar a casa, no vaig poder fer altra cosa que llegir.

A la contraportada:

“Jamal fa una ullada ràpida a les mans entrellaçades i amb el palpís del dit polze dibuixa una carona suiau pel dors de la mà de Remei, que esboça un somriure entre nerviós i timid: aquesta nit tot comença a semblar real. És una mica com si s’haguessen conegut de forma natural i Carles… i Carles… mai no hagués existit”.
Remei, una jove Alacantina viuda a causa d’un atemptat terrorista, intenta refer la seua vida al costat de Jamal, un comerciant marroquí a qui va conéixer durant un viatge a Marraqueix. Tanmateix recompondre el trenclaclosques de la seua existència esquerrada no és cosa fàcil.

Posar-te a la pell de la protagonista no és dificil. I a mesura que lliges et dones compte de que els prejudicis sempre estan esperant per sortir a la superficie.
Una visió actual amb una sutil denuncia social sense oblidar-nos del paper que juguen els sentiments del protagonistes.

Pensava que després de Les ales de la memòria no m’agradaria cap obra de l’escriptora. (Sí, què demostració de confiança la meua!) A casa, vam llegir aquesta novel·la quan sols eren un grapat de fulls enquadernats amb una espiral negra. Saviem que era el manuscrit que Lliris pensava presentar a un concurs. Recorde que el vaig llegir amb gana. Poder posar-li rostre a molst dels personatges i viure allí on part de la hiostòria transcorre era diferent al que fins aquell moment havia llegit.

Després vaig llegir Helena: Un record sempre és mentida. Increible. Em va encantar. No faltava detall: les malalties mentals, les històries de cada personatge, la trama… Lectura fàcil. Que enganxa. Ahí va ser quan en sa casa em va ensenyar una pila de papers que havien estat el treball de més d’un any. Va haver d’estudiar molt sobre les malalties psíquiques i mentre m’ho contava anava sent consient del treball que portava darrere una novel·la. Per xicoteta quie parega, és molt gran en contingut.

A la meua llista d’eixe me l’he de llegir, feien cua Claus de serp i L’olor dels crisantems. Ara sols em falta un per llegir. Sempre i quan, no sone el telèfon per informar-nos d’algun altre titol nou, clar.

Resum exprés: M’ha sorprés la descripció dels sentiments.

Un menys a la meua llista. Un més a la meua vida.

Llibres i textos. | Comment (0)

Sona el mobil.

I quan ja no hi ha res interesant que em faça riure. Apareixes a l’altra banda del teléfon.

Estos de “Garrafone” son llestos, eh?

Divendres.

No és un divendres més. No és un divendres qualsevol.

És l’últim divendres del mes. 

Preparatius per a unes carnestoltes impuntuals; resaca d’una vesprada musical; acomiadaments vergonyosos i sonriures amargs. Una bossa d’aprenentage lleugera als muscles i les bujaques de l’amistat ben farcides.

A mis murcianicas.

Viernes.

No es un viernes más. No es un viernes cualquiera.

Es el último viernes del mes.

Preparativos para unos carnavales impuntuales; resaca de una tarde musical; tímidas despedidas y sonrisas amargas. Una ligera mochila de aprendizaje sobre los hombros y los bolsillos de la amistad rebosantes.

Jugaves a estimar-me

I de camí a casa, mentre conduïa per eixa carretera que sembla que el cotxe ja coneix, tornaven a presentar-se a la meua ment les escenes que acabava de viure; tornava a reviure allò que feia sols una estona havia passat a aquella cafetria que ens ha fet coneixer-nos.

Ja no recorde com es juga a agradar-se. Ja no recorde quin és el significat d’algunes paraules quan a la conversa sols hi ha un parell de mirades. He oblidat la importància que pot adquirir un gest intuitiu o un acte reflex. Duc molts anys sense jugar.

Semblaves preocupat per alguna cosa que no aconseguia intuir. Pensava que simplement no t’apetia contar-m’ho. Tant se me’n fa! No vaig a insistir quan vulgues ja ho contaràs. Si hi ha alguna cosa que els dos sabem, és que ningú no ha de parlar si no li abellix la idea. I poc a poc, anaves contant-me tot el que feia un tems dormia al teu pensament i des de feia uns dies no et deixava en pau.

Al final, entre riatlles i comentaris que no tenen res a veure, vas introduint, allò que encara que intentes disimular, necessites compartir amb algú. El teu subconscient busca unes oïdes per a descansar.

No saps cap a on dirigir la teua vida, o això dius; no saps per a que necessites moltes de les coses materials que has anat adquirint amb el pas dels anys; dius que no saps que és el que et fa romandre ací més temps i tampoc, dius, no saber que pot haver allí des d’on vas vindre. Igual agafes i un dia surts cap a Panamà, o surts cap a qualsevol lloc que només anomenar-lo sone a llunyà.
Vols viatjar, sents la necessitat de viatjar i coneixer gent. Podries estar dos anys a un lloc i, una vegada passen, canviar a un altre lloc. Dus un temps pegant-li voltes i quasi ja pots dir que t’apetix. Vols fer-ho.

I no em sembla una idea descabellada. A mi m’agrada viatjar, sóc un poc més poregosa que tú però podria plantejar-m’ho, per qué no?. Jo també crec que a la vida estem de passada…
Saps que si decideixes viure en un lloc diferent cada 2 anys, hauràs d’enviar-me una postal des de cada un d’eixos llocs?  Sí, postals com les que s’enviaven abans, amb segell i un text breu.

Ara que viure com un nómada ho faràs fins que aparega un dia, eixa persona i… pot ser ja no siga per a tú meravellós el viatjar d’un lloc cap a altre. Pot ser que en eixe moment allò perfecte siga romandre a un lloc per molt temps.
I t’obstines a afirmar que mai no trobarás a eixa persona, a la persona perfècta per al teu món. Això no ho pots saber. Mai no saps a qui coneixeràs. Igual, el dia que menys t’esperes dones amb eixa persona i trobes a la persona perfècta per a tu…..

- Ja he donat amb ella. Però sols és perfecta junt amb una altra persona.

No sé que dir, quan me n’adone de que és a mi a qui miren els teus ulls. Passen, ara, molt depresa tots eixos moments amb indicatius clars; converses que ara tenen sentit, el sentit que jo no hagués pensat mai; mirades; llocs; sonriures i gestos de complicitat… que ara encaixen.

- Per què no contestes? És que no em sents? No vols sentir-me…
- Eem…eeh.. Què?
- Qué hui no penses alçar-te? Vinga!! Qué ja fas tard. Bon dia pel matí.

Imatge de Martin Dasnoy