No hi ha qui m’aguante.

Aturem el temps?

No. No puc. Els meus parpalls semblen fets de formigó. Vols dir que he d’alçar-me? No vull. Per favor, no.

La cambra és del color del sol. S’ha tenyit amb els primers rajos del matí. A la petita Nova York espanyola som afortunats. Res no ens impedix gaudir de la intensa llum del sol que s’enfila per les finestres. Cap altre edifici ens priva d’aquest luxe.

Tu, jo, el sol i els llençols desbaratats per l’últim joc de peus de la nit passada. Obrir els ulls engega el rellotge del nostre compte enrere. Ja no hi ha res a fer, tancar-los de nou no em servirà per a retenir aquests moments amb tu. La teua ma jugant amb els meus cabells que sense cap ordre reposen sobre el coixí. Els teus ulls dolços com la mel i les paraules suaus que omplin tota l’estança d’una tendreça infinita més encara, si cap. Llàgrimes  de plaer i tristor es barregen dins meua. No hi ha res més enllà d’aquestes quatre parets.

I si aturem el temps? Deu d’haver alguna manera. Sols uns minuts…

Imatge de: Dnís

Et somie constantment…

Puc sentir el seu olor. Sols he de tancar els ulls i ahí està.

Puc veure, fins i tot la seua pell, més enllà del negre ataronjat dels meus parpalls al tancar-se. És a prop i alhora sé que no hi és.

No puc treurem del cap eixe olor. La seva pell, suau, dolça. Puc sentir la calidesa del transpirar de la seua pell. Tot ho invaeix amb la seua esència.

Estire el meu coll per roçar la seva pell amb la meua galta. Moriria respirant el seu coll.  Besaria cada milímetre de l’embolcall dels seus ossos.

Els meus llabis busquen el tacte cálid, suau i lleument humit que el sentit de l’olfacte m’evoca i no alcance a tocar cap altra cosa que la lleu brisa que acompanya els meus pasos.

Puc sentir el seu olor en qualsevol lloc…

Un regal.

Qué manera d’aferrar-nos a lo material. Es pronuncien aquestes dues paraules quedant suspeses en l’aire i pensem en qualsevol cosa, un objecte…
A la nostra ment no hi cap res més. Sembla el magatzem més gran del món on qualsevol cosa té cabuda. De vegades pense en allò que m’agradaria tenir; altres, en coses que em semblen necessaries per algun motiu y moltes altres… em pasetje per aquests gran magatzems, de la mà de la meua estimada amiga, la imaginació.

Sí, ho sé. No fa gaire em deixaren a la taula de la feina un regal, un llibre. Menudet i amb el llom groc cap a dalt. Al voltejar-lo no vaig poder fer cap altra cosa que sonriure. Crec que poques vegades m’he il·lusionat tant amb un regal. Un material.
No hi ha remitent ni cap referència anotada. Era un matí qualsevol, d’un dia més.

Ara encara dibuixe un sonriure al recordar aquell descobriment. Algú el va deixar sobre el meu portatil, per a mi. Algú volia que jo el tingués. Un llibre i pel que veia, no era qualsevol llibre. Quin detall!

Aquest petit exemplar, dorm a la prestageria. Al costat d’altres llibres que he estat llegint fins fa poc. El veig i recorde eixos moments. Em trobe a mí, de peu, davant la meua taula i tornen a tensar-se els meus llavis…

Que idiota. Però no m’importa.

Un objecte que dorm, reposa a una prestageria. Unes mans l’acaronen després que uns ulls hagen descobert la seua presència. Viatja de nou a un metre del sol. Pot ser que torne o inclús que no ho faça, per a romandre per sempre a una altra prestageria. Està i… ja no està. Viatja i… dorm. Es perd o desapareix.

Al meu interior viu, riu, es desperta i esvalota el millor regal de tots. Aquest no dorm…
El teu sonriure, el verd dels teus ulls. La dolçor de les teues paraules acompanyades de la teua veu. No és tangible, pero el puc sentir. Eres tu. És un sentiment. És la teua olor, el teu perfum. Una mirada. Una carícia furtiva, espontània. La teua mà estesa pregant la meua. Una broma. Un gest que aconseguix fer-me sonriure.

Eres un regal que posaren al meu costat un dia qualsevol, d’un any més.

Fantasia… dolça imaginació.

De tant en tant em quede com embadalida. Amb la vista perduda més enllà de la quarta paret. Sembla que no pense en cap cosa però, quan centre els meus sentits “ací i ara” em trobe a mí a un món imaginari amb imatges reals, conegudes i altres noves.

Semble feliç. Note que els ulls em brillen. Els musculs de la meua cara treballen… compartixc un somnriure. Sent la llum, el calor. Benestar. Em sent a mi. Em mostre jo…em sent bé. No existeix el pes de la part que rebutge de mí. No m’acompanya el “no m’agrade”. Sóc jo i no sóc perfecta encara que no hi ha res que m’impedisca sentir-me així. Sols compartisc la meua part bona, el meu jo bò.

A qui mire amb els meus ulls somnrients? És com si haguesen parat el temps, estic molt agust i la conversa és molt agradable. Pregue per dins que no s’acabe, que continuen sortint de les nostres boques les paraules que m’acaronen.

Vull saber més de tu, estar més aprop de la teua persona.

Els seus ulls també somnriuen. No puc deixar de mirar les seues expresions. Quan baixa els parpalls i desapareixen les arrugues del voltant dels seus ulls. Quan apareix un sonriure i els seus ulls es tornen xicotets marcant-se-li encara més les fines línies  que els prolonguen allí on acaben. Descobrisc el roig de la seua pell a unes galtes que s’arrodonixen i destensen amb l’anada i tornada de les paraules.

A qui vull coneixer que sembla que portava temps esperant-me? Crec que ja ens haviem vist abans. Potser sols hem creuat unes paraules. Sí, t’he vist abans allí on els dos ens reunim amb l’unic fi de complir amb les obligacions que encara no sé qui ens ha posat. Però així ens hem conegut.

Aquesta conversa és la setena com a mínim. Conec anècdotes, situacions i emmagatzeme un fum de dades que sols he pogut saber amb converses com aquesta. Amb somnriures i mirades als ulls.

Per qué estudie cada una de les frases que dic? És com si, sense intenció de mentir, seleccione allò que vull que conegues. Allò que necessite que recordes. Allò que farà que aquestes mirades arriben més endins. Que es barregen amb mirades furtives.

On estem? Llum. Ni fret ni calor. Hi ha sol. Està amagant-se?
Vaig descalça.  Jugue amb la sorra que m’acarona la pell. El soroll de l’aigua ens fa sentir lliures.Tu i jo. 2 gots de vidre blanc pels quals regallen gotes d’aigua.

Sabies que no aguante massa bé el sol i has accedit a vindre a partir de les 7 de la vesprada. No va ser idea teua? Vas ser tu qui em convidares.
Disfrutes tomban-te al sol i així i tot, em regales una de les millors vesprades que he tingut en molt temps.

Has fet plans per a hui? - et pregunte.
Jo pot ser que en tinga en un parell d’hores.- i ho dic quan encara no has dit dues paraules. Amb una mirada em demanes que m’explique.
Sí, no ho sé perqué depen de tú que jo tinga plans…

I mentre imagine com m’envolten els seus braços, com em besen els seus llavis…la meua vista perduda torna a fixar-se. Torne al món real.
Surt de la meua dolça imaginació per a donar pas al record d’una fantasia més.

Eixos ulls color mel.

Algú l’ha deixat caure al meu costat. Déu? Un àngel? Per qué sino ha escollit eixe lloc per a seure’s?

Careta dolça. Ulls del color de la mel. El sòl ha acaronat delicadament la seua pell. Ni fosca ni clara, quasi podria dir que daurada. El cabell curt. Ben pentinat però deixant vore una semblança informal.
Al seu rostre una barbeta de dos o tres dies, perfilada mab cura. Sembla un xiquet obrint-se pas al món dels adults. Sols ho sembla.

Passa els fulls amb força. Braços forts, mans grans. El temps li pesa als muscles i li provoca la necessitat de fregar-se els ulls. Els seus encisadors ulls.
Ara mossega un dels seus llavis i sospira pensatiu. Sembla esgotat.

Els seus llavis rosats, suaus, sobrin al mateix temps que els seus pulmons s’omplen amb una bocanada d’aire que ell mateix agafa. Em deixa vore les seues dents ben aliniades. Sembla com si després de badallar em dedicàs un somriure.

Crec que sap que l’observe. Es reclina a la cadira per a ara, mirar-me ell a mi.

Si et mire, és inevitable. Saps que m’atraus. Ho has sabut des del moment que t’has asegut a la cadira de davant meua. Ho pense. Li ho dic amb els ulls.

La seua mirada no li resta força a la meua.

S’haurà aturat el temps? Ja no hi ha soroll a l’estància. Silènci. Ell l’ha portat.

-Besa’m. Em diu a la fí. I després d’acaronar els meus llavis amb els seus, torna a seure a la seua cadira.
-Res com sentir que ets prop de mí. Pense. Aquesta vegada en veu alta.

El racó verd.

Tot va començar després d’un sopar a la casa que tenim llogada el grup d’amics, “vease Barraca La KaixKera o centro lúdico de reunión y deportes C/L’Hom” . No erem massa gent. El nostre poder de convocatòria no és efectiu en excés, sols funciona quan no planegem res.

Amb les cervecetes del sopar i els “gintònics” de després, el desfici del “i ara que anem a fer?” i el “ningú no diu res”, apareix un nou joc.

“Jo dic dos paraules i tú has de contar una història. I que puga ser creible. a vore: Mantel i… esquena”.

Cada vegada contaría un de nosaltres una història amb les paraules que ens tocaren. Clar que… l’elecció d’aquestes era prou subjectiva. Les triava sempre el mateis, però per a riure’ns i passar un bon rato, no calia fer-ho de cap altra manera.
La relació entre les paraules no era massa… en principi, no hi havia relació alguna.

-Mallet i pa torrat.
-Si home, clar. Que vols que conte?.
-Si vols les canviem: Mantel i suor, ó mantel i mugrons. Veus, esta m’agrada més, ale!.
-Val, val. Mira em quede amb mantel i suor.
“Mentre algú parava la taula, el mantel, els gots, els coberts… A la cuina ell preparava el sopar. En la planxa 15 entrecots. No corria l’aire. Només feia que suar.”
-Buaaaaaag. Que merda! Ara tú. Cadira i mugrons.
-”Es va sentar a la cadira amb les cames obertes i les mamelles li tocaven enterra… i les..”- I mentres soltava allò no podia contindre la risa.

A vore qui la deia més grossa!. Mira que van dir animalades. però he de dir que moltes eren molt bones.

La cosa anava degenerant i clar, inevitablement, aquelles petites històries acabaren en relats eròtics.

Recorde que vaig haver de presentar-me amb la meua història, davant d’un tribunal que amb els nivells etílics alts, esperava vertaderes obres d’art.

Allí estavem, vinga a la broma, vinga a la risa. Com que em feia reparo contar relats “pujaets de tono”, vaig cmençar a escriure al mantel de paper. Després, tocava llegir e veu alta. Sé que vaig acabar rallant-me i vaig escriure mig mantel de paper. Relats, xorrades, fins i tot dibuxava monigotets…

D’algunes d’aquestes històries encara me’n recorde. I hui se m’ha ocorregut que podia escriu-les de deveres.

A mi em tocaren: vàlvula i llit.

Un cos perfecte?

No sabia com, però allí estava. Al seu dormitori, amb ella estesa sobre el seu llit. Eixe llit que tenia les arrugues d’un llarg temps d’haver dormit sense cap altra companyia que la d’ell mateix.

La seua respiració es mostrava accelerada. Podia sentir els bategs del seu cor, sense haver d’esforçar-se gaire. Havia arribat a sentir, fins i tot, un lleu mareig.

Ara, dret i nu als peus d’aquell llit, mirava aquella silueta que l’esperava amb els braços oberts.

Ella, de cabells rosos i ulls blaus, observava amb la mirada fixa, quasi perduda, com aquell jove deixava caure el seu cos damunt seua.
L’expresió de la seua cara, una barreja de sorpresa, admiració i espant, no feren que ell cesara en el seu intent de poseir-la. Primer suaument, després amb força.

Però… alguna cosa no marxa bé. No és plaer el que sent el jove. Sols el gest de posar les mans damunt d’ella el fa sentir una presió que supera lo suportable.

Amb moviments frenètics, escuadrinya cada pam del cos de la jove. És una situació desesperada… necessita trobar la vàlvula de sortida de l’aire.

… “On està? Maleit taponet!. Si l’he inflada jo!”.