ClaretaTag Archive for clareta archive at No hi ha qui m’aguante.

Dolcet.


setembre 3rd, 2010

Eres tan dolç! Que no em cansaria mai de mirar-te. Sent la teua veu, única lleugera i tendra entre un fum de veus que omplin els carrers més transitats de la ciutat. I si creue la mirada amb la d’eixos ulls de color mel el temps es para.

Qué és el que tens? Impossible no pensar-te, imaginar-te quan no estas. Recrear-te tancant els ulls. Observar cadascun dels colors bruns de la teua pell; les corbes que descriuen el teu cos; els gestos i les expressions de tot el que conforma el teu ésser.

Si no et tinc, t’invente. Si estàs, et visc.

Imatge d’Ana Gadea.

Ho sent.


agost 16th, 2010

Sé que us he fallat.

I no vos feu una idea de com de mal em sent. No trobe paraules suficients per demanar-vos disculpes.  La situació m’ha superat i no he trobat la manera de fer possible la vostra il·lusió, alhora la meua. Sent vergonya, molta.

No sols ho vaig fer per ser l’any passat, ho vaig fer perquè m’agrada i enguany no he arribat allí on vaig prometrer. Espere poder posar remei per al proper any i compensar-vos d’alguna manera.

Imatge de ignacia_rz

Conta’m un altre.


maig 10th, 2010

Contant contes… millor dit, fent animacions a la lectura a col·legis d’alta categoria:

M: – Y os dedicais a esto…

Jo: – Sí. Entre otras cosas.

M: – Ah! Porque esto…

Jo: -¿Qué?

M: -No, nada. No sé… ¿Y a que más te dedicas?

Jo: -Soy aparejadora.

M: – ¿Sí?- Un silenci- La crisis ¿verdad? Porque si no, ¡ya me dirás!

Jo: – Mira: Podría haberme decidido por el reparto de pizzas y publicidad por los buzones o por cualquier otro empleo igualmente digno. Lo único es que he decidido apostar por la cultura, la educación y la trasmisión de valores positivos. Aspectos que, por cierto, echo en falta en estos momentos.

I m’ho diu algú que ni tan sols, ha aprobat unes oposicions per a estar impartint classes on està.

Benvinguda curiosa.


abril 16th, 2010

Ja no recordava des de quan no havia publicat cap cosa al bloc. Cada vegada que he agafat un boligraf per plaer he acabat dient-me a mi mateixa: va ara ho deixes al bloc.

Ha passat tant temps que m’han passat tantes coses que no pararia de colpejar aquestes tecles mai. M’agradaria parlar de tot, enllaçar un tema amb un altre com si tot fos un. Igual que ens passa a les converses amb els amics que comencem parlant de lo lluny que hem aparcat el cotxe i acabem acomiadant-nos parlant d’una samarreta que hui tampoc ens hem recordat de agafar per a tornar-li-la.

Tot això afegit al rastre d’entrades que tinc pendents des de l’any passat: viatges, transllats, sorpreses, regals, mirades de complicitat, ambicions i bacs, sentiments, troballes…

Hui desde les noves vistes del nou balcó, una xica morena tombada en la gespa ha estat la causant de que torne a escriure alguna cosa al bloc després d’aques llarg atur.

La Manhatanització ha deixat al seu interior un xicotet parc on encara hui podem tombar-nos a la gespa i sóc tan afortunada que la meua balconada dona a aquest parc. Sol tindre pasejants de moltes i variades edats i nacionalitats. Xiquets amb hiperactivitat bandálica, adolescents amb sensació adulta de +20 però el més curiós és que a tots els agarren unes ganes boges de pixar.

La primera vegada va ser una mare amb el seu fill petit qui demanava urgentment poder fer pipí. Amb l’urgència que requeria l’assumpe la mare el va acostar a la soca d’un arbre i va alleujar al xiquet. Despres han estat una serie de persones majors que amb gran inquietut han buscat un dels racons que semblaven més apartats per donar fi a la seua incontingència. El que no sap aquesta gent es que davant de tots aquest desnivells i arbrets que conformen el parc estàn situats la gran majoria de balcons de les persones que ací residim…

Hui semblava que sols es tractava de pendre una estoneta el sol. Ha començat a llevar-se prendes de roba i al remat s’ha posat en peu. Ha pegat dues passes. S’ha baixat els pantalons i encarant-me tot el cul allí s’ha enxamponat! Uns segons més tartd coll·ocant-se una altra vegada els pantalons ha tornat al seu lloc inicial i ha seguit com si res no hagués passat.

A aquest pass, començaré a prendre imatges i fer algun tipus de manifest, denuncia o exposició.

En fí, una bona venbinguda al barri.

El cuestionario.


gener 15th, 2010

libros-bruno-bcal-13Blogueando he leido la entrada de Librosfera en la que expone 16 preguntas extraídas de libros infantiles y las respuestas que ella personalmente da. Recogiendo la idea de una revista propone que nos hagamos con el cuestionario y lo echemos a volar para que se reproduzca.

Así que, cojo su meme.

A continuación están las preguntas, su origen, y mis respuestas.
¿Alguien se anima?

1.- ¿Se puede saber quién eres y a dónde vas?
[Frank L. Baum. Espantapájaros a Dorothy. El mago de Oz.]
Igual no, ¿eh?. Y no es que no quiera decírtelo pero es que ni yo misma lo sé.

2.- ¿Y eso es divertido?
[Michael Ende. Momo a los niños. Momo.]
No me lo había planteado nunca. Pero sí, de vez en cuando lo es.

3.- ¿Qué es una vida humana?
[Michael Ende. Hombre gris a hombres grises. Momo.]
Una persona… aunque hay humanos que no son personas.

4.- ¿Crees que un muerto está muerto para siempre, o crees que puede resucitar?
[Robert Louis Stevenson. John Silver a Jim Hawkins. La isla del tesoro.]
En el momento en que se convierte en muerto, es un muerto para siempre. Aunque decida volver a aparecer.

5.- ¿Qué buscas?
[Miquel Rayó. Marisa al protagonista de el tesoro. El tesoro del Capitán Nemo.]

Un trabajo. ¿Para que voy a mentir?

6.- ¿Qué es lo que no consentirías?
[Astrid Lindgren. Tommy a Pippa. Pipi Calzaslargas.]
Si pudiese, si de verdad dependiese de mí: el despilfarro de poner calefacción a la hierva de un campo de futbol!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

7.- ¿Te cae simpática la reina?
[Lewis Carroll. Gato de Chesire a Alícia. Alícia en el pais de las Maravillas.]
Ni sí, ni no. Simplemente no me cae porque no la conozco.

8.- ¿Te gustan los perros?
[Lewis Carroll. El ratón a Alícia. Alícia en el pais de las Maravillas.]
Me gustan mucho.

9.- ¿Por qué el ocho va después del siete?
[Daniel Nesquens. Marta a papá. 17 cuentos y dos pingüinos.]

Porque tiene uno más.

10.- Tengo ocho cocos, ocho monos y ocho niños. ¿Cuántos imbéciles tengo en total?
[Roald Dahl. Truchbull a Wilfres. Matilda.]
La verdad, no entiendo la pregunta. No lo sé… no sé si tienes algún imbecil o por el contrario el único eres tú.

11.- ¿Te has encontrado alguna vez con una bruja?
[Roald Dahl. Niño a abuela. Las brujas.]
Sí!!!!! Aunque no se llama Bruja.

12.- ¿Crees en las hadas?
[James Barrie. Peter Pan a los niños. Peter Pan.]
En esas ñoñas con vestidos lasgos y mucho velo no. O ¿eso eran las princesas?

13.- ¿Sabes lo que es un beso?
[James Barrie. Wendy a Peter Pan. Peter Pan.]
Creo que sí. Y si lo que creo que es no lo fuese, me da igual porque me gustan mucho.

14.- ¿Qué es el tiempo, de verdad?
[Michael Ende. Momo al maestro Hora. Momo.]
Eso que me empeño en malgastar cuando más falta me hace.

15.- ¿Es así eso de ser adulto? ¿El hacer y decir cosas que no entienden los niños?
[Henning Mankell. Joel a si mismo. El perro que corría hacia una estrella.]
Una vez leí una frase que me lo aclaró bastante todo esto de los adultos y los niños… “No llego a comprender por qué, siendo los niños tan inteligentes, los adultos somos tan tontos. Debe ser fruto de la educación”.

16.- ¿De qué sirve un libro si no trae estampas ni diálogos?
[Lewis Carroll. Alicia a si misma. Alicia en el pais de las Maravillas.]
Hay algunos de esos que están chulos. Sirven para evadirse, para imaginar, para sonreir… Conocí a alguien que los utilizaba para decorar los estantes de su salón, decía que quedaban muy bien. A veces, los he utilizado cómo regalo pero lo que más, para leer.

Si al final lo haceis, dejadme un comentario para curiosear vuestras respuestas, ¿ vale? ;)

Imagen de Bruno – bcal 13

Enguany.


gener 11th, 2010

bso-saul-gmEns vam prometrer que d’enguany no passava. Potser fos més una petició que una promesa. Segurament ho vaig dir en alt per animar-me a mi mateixa.

No importava que hi hagués abans i tampoc no després. Sabiem d’obligacions o compromisos adquirits, sabiem de la dificultat de retindre el temps quan diu de correr; sabiem del plaer de treballar amb les nostres mans; sabiem de la il·lusió i de la necessitat de la independència i el creixement personal.

Ja no és enguany. Pense mentres mire més enllà del paissatge. I amb la capacitat que tens de llegir els meus pensaments a través dels meus moviments o l’absencia d’ells em fas tornar des d’allí on estava. Entres dintre meua a través de les meues pupiles. És cert, qui estableix el primer dia i l’últim dels enguanys? Per als estudiants enguany va de setembre a setembre. Per als geladors de març a març. Per als socorristes de juny a juny.

-El nostre enguany és nostre.
-I té color?
-… és… del color de la vida.

Verd. Verd fort però no fosc. Àcid, viu, cridaner, refrescant, intens. Taronja. Taronja calid. Gris, marfil. Neutre. Blanc, negre.

Imatge de Saul GM

Ol a fred…


desembre 13th, 2009

ramon-hipo-caliente-y-frio

…i m’agrada molt.