No hi ha qui m’aguante.

Dolcet.

Eres tan dolç! Que no em cansaria mai de mirar-te. Sent la teua veu, única lleugera i tendra entre un fum de veus que omplin els carrers més transitats de la ciutat. I si creue la mirada amb la d’eixos ulls de color mel el temps es para.

Qué és el que tens? Impossible no pensar-te, imaginar-te quan no estas. Recrear-te tancant els ulls. Observar cadascun dels colors bruns de la teua pell; les corbes que descriuen el teu cos; els gestos i les expressions de tot el que conforma el teu ésser.

Si no et tinc, t’invente. Si estàs, et visc.

Imatge d’Ana Gadea.

El racó verd. | Comment (0)

Antítesi

Antítesi.

1. f. Fil. Oposició o contrarietat de dos judicis o afirmacions.
2. f. Ret. Figura que consisteix a contraposar una frase o una paraula a una altra de significació contrària.
3. f. Persona o cosa enterament oposada en les seues condicions a una altra.

Qué dolç estar amb tú i qué amarg l’humit dels teus llavis quan te’n vas. I no hi ha dolç sense amarg.
La teua veu suau a l’altra banda del telèfon ho envolta tot. Aspra queda la meua gola per controlar la rabia. Hui tampoc no ens veurem. Cinc sentits per a gastar-ne només un.
Mai no hi ha presa i tampoc no hi ha temps.

El racó verd. | Comments (2)

Ets tu.

Sona el mòbil i al agafar-lo llig el teu nom. El torne a deixar on estava després de prémer la tecla per silenciar-lo.

Després li escriuré un misatge. Ara no m’apetix parlar. No em sent capaç d’interpretar al meu jo que s’alegra de rebre una trucada inesperada d’algú a qui fa ja temps que no ha vist. Ho sent, no sé que li passa al meu cos que no mostra capacitat de reacció. No és que no vulga parlar amb tu. Sempre eres molt amable amb mi. Saps com fer-me sonriure, però hui no. Ara no.

Altra vegada la mateixa música. Eixa cançó que tant m’agradava. No tardaré a canviar-la. Comence a odiar-la. Ja no exerceix el mateix efecte sobre mi. Ara és… com a mínim fastigosa.

Hola!
Hola. Qué tal?
Jo acabe d’arribar a casa i estava parant taula.
Qué tal t’ha anat el dia? Jo també acabe d’arribar i.. bé, com sempre. Et telefonava per a vore si vindries a peixcar o si… anem a vore’ns aquesta setmana?

Qué que em sembla si anem a peixcar? Que com ha estat el meu día? Em telefones com si anar a peixcar fos un motiu real per a nosaltres, com si fos el motiu principal. Amb tan sols dues frases, l’excusa per la qual havies fet aquesta telefonada desapareix deixant al descobert la teua necessitat de veure’ns. Una necessitat que compartisc amb tu des de l’últim janstelefonem al parking on haviem de separar-nos.
Creus que no recorde que hem parlat aquest migdia? Sols han passat unes hores des de que m’has telefonat per preguntar com havia passat el matí i ens hem rist de la meua incapacitat per a orientar-me en cap lloc.

Si saberes quant desitge que sone el meu mòbil… Amb sols els dos primers acordes busque desesperadament el maleït aparell per a després reballar-lo de nou sobre la taula quan no ets tu qui espera a l’altra banda.

Imatge de Guille.

El racó verd. | Comments (3)

Aturem el temps?

No. No puc. Els meus parpalls semblen fets de formigó. Vols dir que he d’alçar-me? No vull. Per favor, no.

La cambra és del color del sol. S’ha tenyit amb els primers rajos del matí. A la petita Nova York espanyola som afortunats. Res no ens impedix gaudir de la intensa llum del sol que s’enfila per les finestres. Cap altre edifici ens priva d’aquest luxe.

Tu, jo, el sol i els llençols desbaratats per l’últim joc de peus de la nit passada. Obrir els ulls engega el rellotge del nostre compte enrere. Ja no hi ha res a fer, tancar-los de nou no em servirà per a retenir aquests moments amb tu. La teua ma jugant amb els meus cabells que sense cap ordre reposen sobre el coixí. Els teus ulls dolços com la mel i les paraules suaus que omplin tota l’estança d’una tendreça infinita més encara, si cap. Llàgrimes  de plaer i tristor es barregen dins meua. No hi ha res més enllà d’aquestes quatre parets.

I si aturem el temps? Deu d’haver alguna manera. Sols uns minuts…

Imatge de: Dnís

El racó verd. | Comment (0)

30 minuts sense forma

Sols tinc 30 minuts i em pose a pensar que és el que vull fer! Per què no reacciona el meu èsser? Per que no funciona de manera automàtica? Porte tant temps esperant aquest moment que no sóc capaç de contabilitzar-lo.

Ens veurem, ens saludarem. amb dues besades? Una abraçada? Ens deixarem de formalitats. No perdrem el temps amb preguntes estúpides! Un café? No, he dit que no hi ha lloc per a preguntes estúpides.

Passe les hores amb els pensaments enlairats per la força de la imaginació i quan pose els peus a terra…

Quan em posen els peus a terra, no faig altra cosa que deixar correr el temps com qui agafa l’aigua amb les mans i sense forma es filtra entre els seus dits.

No te forma el temps, però s’esgota. Mengua, es perd fins que desapareix. Pense en omplir-lo i mentre decidisc la manera, minva sense forma.

Sols mirar-te s’emporta gran part del nostre temps. No t’observe o tal volta sí ho faig. Però em sembla tan curt que pense que milers de detalls s’escapen als meus ulls. No faig res del que tantes vegades he imaginat que faria només vore’t.

I ara?  30 minuts no són gaire temps per fer cap cosa. Ens quedem paralitzats. Les accions moren quan s’esgota eixe component efimer, abstracte i indescriptible.
Moren per donar pas a altres que naixen per haver de separa-nos una vegada més.

Ara ja no mengua. Creix i ofega.

Fotografía de Kati Kaoe

El racó verd. | Comment (0)

Huele a vida.

Y cuando su cabello se mece, penetra en mí su aroma. Es dulce y salado; es un aroma suave e intenso; seco y fresco; que permanece y se difumina con sólo respirar.

Y aun pasadas 24 horas, mi almohada conserva parte de su ser. Apoyo mi cabeza suavemente, hundo mi mejilla y me acerco delicadamente hacia el lugar dónde sigue oliendo a vida.

A mis murcianicas., El racó verd. | Comment (0)

Ens veurem?

No sé si vull agafar el cotxe i arribar fins allí. Potser una vegada allí, no hi hagi res que fer. Passarà el temps, ens mirarem amb resignació i mentres puge la costera per a arribar a casa, al meu cervell retronará la culpabilitat. La sensació d’haver estat perdent el temps, d’haver desaprofitat uns litres de combustible que em podríen haver portat a qualsevol altre lloc. I quan arribe a casa… em sentiré tan malament que no hi trobaré la pau que sol donar-nos la nostra llar.

I em tornaré a fer la mateixa pregunta una i una altra volta,  per a que he vingut? que faig ací?.

No obstant, em veig ací sentada davant d’un ordinador intentat evadir-me de la realitat, simulant que faig alguna cosa molt important… i tampoc no estic fent res. Porte tres hores malgastant el meu temps. Les hores passen per davant meu i no sóc capaç d’agafar-les.

No tinc ganes de fer res del que se me presenta. No vull hever de desplaçar-me fins  allí, tampoc no vull quedar-me ací.  No m’agraden les condicions de cap d’ambdues opcions.
Sols vull estar al seu costat i no serà possible si em quede, com tampoc no ho serà si me’n vaig. Tant estic demanant?

Ha sonat el telèfon i al despenjar tots els meus dubtes i indecicions s’han esborrat de colp.

- Ja has arribat? He vist una trucada teua.
- No. Ni tan sols he eixit encara. És que no sé que fer…
- Ací està plovent.
- Ah. Aleshores, que anem a fer?
- Vine demà.

I la seua veu era suau. Reconfortant. No ha segut un imperatiu, no m’ha dit el que havia de fer. Ha estat un suggeriment, una proposta, un desig, un anhel…

  No patisques. No et qüestiones. Hui no es preveu un dia complet per a tú… doncs no ho forces. Però demà ens veiem, d’acord?. Vindràs?. Fins demà.

 

Foto: Nuria González

El racó verd., No sé, doncs això. | Comment (0)