No hi ha qui m’aguante.

Adrian Serralta

Per a mi es Adrià Serralta i no em pregunteu per qué… potser siga una mania o a saber! La qüestió és que ell mai no m’ha dit res al respecte… igual aprofita i m’ho diu ara.

Començàrem junts una carrera en la qual ell tenia clar que no estava el seu lloc. I se’n va anar allí on seria un dels millors. Disseny gràfic, industrial i… un fum de noms i titols per a descriure el que ja sabiem. Ell és un artista.
Aprofite per fer publicitat de la seua feina… Encara que crec que la seua web está en procés de canvi i millora així que igual haurem d’esperar una mica.

Vos presente a un amic. Bé, exactament no vos el presente a ell. Allò que hui vos presente és una serie d’il·lustracions o dibuixos que aquest amic meu, ens regala de tant en tant, per a furtar-nos un sonriure.

Aquesta serie l’ha basada en les “punxaes” o menjars tipics de la zona d’Ibi i Alcoi (i segur que d’altres moltes terres!). No es tracta de meravelloses obres d’art (o sí) però tanta gràcia m’han fet que fins i tot m’he plantejat la idea de fer-me una col·lecció de torcamans de cuïna!!!

Crec que tots heu tastat aquesta primera tapa: Abisinio. Però per si encara hi ha algú que no ho ha fet, es tracta de mig ou dur posteriorment reboçat. (Als de Sella vos diré que en festes la barraca La Campana en tenia!).

La següent parella no són del meu gust… encara que imaginat-me-les brodadess al torcamans em semblen esquisites!

I l’última que hui presente, és la senyora Bajoca. Clar que també és coneguda per Pebrera, depenent d’on estigues. Per a qui no la conega, he de dir que és una de les maneres més originals i senzilles que hi ha de cuinar un plat d’arròs.

Ja som molts els qui hem introduit nous reptes per a continuar aquesta serie de menjars. Ara estem esperant que apareguen els nous personatges: Calamars a la romana, calaveres amb bufanda, saginosa…

Sé que no tardaran massa en ixir de l’ordinador d’aquest geni creatiu. I estaré encantada de mostrar-vo-les, amb el seu permís, clar!

Continue reading »

Ibi.

I no són les sigles d’Impostos sobre Béns Immobles.

Les plantacions d’istiu.

A casa, els cociols,  els planters, les plantes i les flors sempre ens han acompanyat.

Mai hem aconseguit aprendre els seus noms tècnics, els correctes, però amb un o altre a la fí, hem aprés a cuidar-les, a fer que creixquen…i fins i tot a lluir-les.

Ací vos mostre el raconet on enguany hem concentrat les nostres plantacións. Els que heu estat a La Pinosa estareu pensat que ja podriem haver plantat unes mates més separades de les altres, i teniu raó. El que passa és que per no tenir que anar esitrant la goma per a regar vam anar plantant-les unes al costat de altres.

Sembla que el nostre ego, bé, …el meu, s’alimenta amb el verd i la llum d’allò que creix a la natura. Em concedesc els mèrits d’allò que no em pertany, pel fet de aportar l’aigua o el fem….
La veritat és que quan plantes unes llavoretes i als pocs dies comencen a eixir els primers ullets… la sensació que t’invadeix és quasi inexplicable. Mires la diminuta planta una i una altra vegada, i somnrius!.
Diuen que és satisfacció el que sents però cada vegada estic més segura que allò que m’invaix és vanitat.

Com cada istiu, a casa fem una petita plantació d’allò que el bon temps ens sugerixca. Enguany van haver diversitat d’opinions: melons, pepinells i carabaces. Carabaces de tres classes i res més. Alficossos, carabaces, unes tomaquetes i el panís. Millor bargines i panís.

Els melons van ser descartats de seguida, l’any passat no em vam tastar ni un. Així que al final carabaces i panís.

Les carabaces han ixit elles soles, ara juguem a vore qui encerta abans de que classe són. Altres les hem plantat amb la llavor, hi ha de 4 classes: carabacetes de 40 dies,  carabaces de boix, carabaces bonyoses i carabaces de confitar, les quals poden arribar a pesar més de 20Kg. L’any passat ens vam quedar amb 12Kg i enguany la primera ja va pels 3Kg.

Al final també he plantat tomaqueres, però de les menudetes, “cherry”. Me les van regalar. Però no fan massa tomaques perque les vaig tindre massa temps als cociols.

Però lo millor és “la estrella del verano”. La llavor ens la va fer arribar Àngels. Així que hem plantat panís que prevé de Sella. Aquest hivern a menjar roses!!!!!
No vos podeu imaginar lo depresà que ha creixcut. D’un dia per a altre fins i tot creixia un pam! Ara ja fà més de 2m d’alçada. És bestial! El donyet de la foto és mon pare, Tomàs, i ell fa 1′70m. Ell diu que mai havia vist canyots de panis rossal tant alts.

Ahir, un amic de la famila ens deia que sentia enveja del nostre raconet. Que ell també havia plantat panís i carabacetes pero que no havia collit res i que el panis sols feia mig metre. I jo ja li ho vaig dir, el secret no és cap mistèri. Des de que vam posar en marxa la depuradora… a banda de col·laborar amb el medambient: AIGUA DE REGADIU!!!!

I sabeu que em va contestar?
“Cómo come el mulo, caga el culo”