No hi ha qui m’aguante.

Les plantacions d’istiu.

A casa, els cociols,  els planters, les plantes i les flors sempre ens han acompanyat.

Mai hem aconseguit aprendre els seus noms tècnics, els correctes, però amb un o altre a la fí, hem aprés a cuidar-les, a fer que creixquen…i fins i tot a lluir-les.

Ací vos mostre el raconet on enguany hem concentrat les nostres plantacións. Els que heu estat a La Pinosa estareu pensat que ja podriem haver plantat unes mates més separades de les altres, i teniu raó. El que passa és que per no tenir que anar esitrant la goma per a regar vam anar plantant-les unes al costat de altres.

Sembla que el nostre ego, bé, …el meu, s’alimenta amb el verd i la llum d’allò que creix a la natura. Em concedesc els mèrits d’allò que no em pertany, pel fet de aportar l’aigua o el fem….
La veritat és que quan plantes unes llavoretes i als pocs dies comencen a eixir els primers ullets… la sensació que t’invadeix és quasi inexplicable. Mires la diminuta planta una i una altra vegada, i somnrius!.
Diuen que és satisfacció el que sents però cada vegada estic més segura que allò que m’invaix és vanitat.

Com cada istiu, a casa fem una petita plantació d’allò que el bon temps ens sugerixca. Enguany van haver diversitat d’opinions: melons, pepinells i carabaces. Carabaces de tres classes i res més. Alficossos, carabaces, unes tomaquetes i el panís. Millor bargines i panís.

Els melons van ser descartats de seguida, l’any passat no em vam tastar ni un. Així que al final carabaces i panís.

Les carabaces han ixit elles soles, ara juguem a vore qui encerta abans de que classe són. Altres les hem plantat amb la llavor, hi ha de 4 classes: carabacetes de 40 dies,  carabaces de boix, carabaces bonyoses i carabaces de confitar, les quals poden arribar a pesar més de 20Kg. L’any passat ens vam quedar amb 12Kg i enguany la primera ja va pels 3Kg.

Al final també he plantat tomaqueres, però de les menudetes, “cherry”. Me les van regalar. Però no fan massa tomaques perque les vaig tindre massa temps als cociols.

Però lo millor és “la estrella del verano”. La llavor ens la va fer arribar Àngels. Així que hem plantat panís que prevé de Sella. Aquest hivern a menjar roses!!!!!
No vos podeu imaginar lo depresà que ha creixcut. D’un dia per a altre fins i tot creixia un pam! Ara ja fà més de 2m d’alçada. És bestial! El donyet de la foto és mon pare, Tomàs, i ell fa 1′70m. Ell diu que mai havia vist canyots de panis rossal tant alts.

Ahir, un amic de la famila ens deia que sentia enveja del nostre raconet. Que ell també havia plantat panís i carabacetes pero que no havia collit res i que el panis sols feia mig metre. I jo ja li ho vaig dir, el secret no és cap mistèri. Des de que vam posar en marxa la depuradora… a banda de col·laborar amb el medambient: AIGUA DE REGADIU!!!!

I sabeu que em va contestar?
“Cómo come el mulo, caga el culo”

No sé, doncs això. | Comment (0)

Com viure i conviure.

Per separat o juntes aquestes paraules són el que són. Poden donar peu a grans respostes filosòfiques, a extenses divagacions mentals, inclús ens poden fer entrar en una petita però intensa discusió.

Ningú pot dir-li a una persona com ha de viure, que és allò que deu fer a cada moment. No pot marcar les pautes de cap altre essèr humà que les d’ell mateix.
Ara bé, i si per a poder viure la seua pròpia vida ha de conviure amb eixe altre? Si insinua alguna cosa respecte al comportament ha seguir estaria forçant la manera de viure d’aquesta altra persona?

La qüestió és que sembla que per a poder conviure, necessite que m’expliquen com viure.

Visc al camp (sóc afortunada) mentres que la majoria de gent ha de conformar-se amb la vista de la façana de l’edifici d’enfront que no li permet disfrutar d’un raig de sol dirècte, jo veig arbres, flors, natura… Adore els animals, alguns no els tocaria mai, altres em fan por però m’encisa mirar-los. Les mosques no em fan gaire gràcia pero en petites quantitas… les aranyetes també tenen dret!
No em disgusta sullar-me les mans de pols i fang. Puc sentir cada dia al asomar-me a la finestra el plaer de veure com creix el roure que ja fa uns anys vaig plantar, com han florit els meus cactus, o com s’obrin les margarides amb les primeres llums del dia.

Obrir les finestres per deixar passar l’aire fresquet de l’arribada de la nit amb els seus olors és meravellòs. Ventilar la casa amb l’olor a gespa i terra humida després d’haver regat és tot un luxe amb el que he anat creixent.

Però ara moltes d’aquestes coses ja han passat a formar part de la meua efímera memòria.

Clar, ja no hi ha gespa. No ens semblava just haver de regar-hi amb aigua apta per al consum humà quan hi ha gent que pateix restriccions per a veure.
Clar, les quantitats de mosques superen qualsevol mesura preventiva. Ara caminar pels voltants de casa es pitjor que qualsevol prova d’obstacles d’aquell programa… “Humor Amarillo” . Les úniques mesures que funcionen són les més desagradables a la vista.
Clar, ventilar la casa obrint les finestres suposa un despilfarro d’energia quan resulta que disposem de m’aquina d’aire acondicionat. Condició indispensable per a para l’aire: que siga possible obrir les finestres sense morir ofegats a una tempesta d’arena.
Clar, l’olor de “L’ambipur hierva verde” és més intens i mareja més que l’olor de la terra humida. Ma mare s’ha tornat super cool , cada vegada li surt més la vena urbanita. Si l’olor de la matèria orgànica animal és super natural i ara s’estila tot lo rural!

Anit vaig sentir com ma mare, en un moment de desesperació, resumia tot açò. Amb la vista perduda i el cap mirant el cel, com si fora l’ultim esforç que podia fer va dir: “Quina condemna...” Mentres deixava el que estava fent per posar-se a tancar finestres.

Un cavall. Però no sé que és pitjor, si el cavall o l’amo. Un altre cavall. Sols sé que existeix quan entre expresament a veure’l.

He arribat a la conclusió de que hi ha gent que necessita fer-se notar, i dir que tens un cavall a casa sembla que dona un prestigi èxtra. Com qui posseeix una joia tan valuossa que tanca a una caixa. La diferència? Un és un èsser viu, l’altre no. Un hi ha que cuidar-lo dia a dia. A l’altre sols hi ha que torcar-li la pols.

Les joies no les mostraràs per por a que te les furten. L’altre, veure’l com està no sols no et donaria prestigi sino que tacaria la teua imatge.

I no hi ha més que conviure. I desde els dos cosats del camí surt la pregunta:

Cóm viure a 45ºC baix d’una xapa metal·lica, sense poder menejar-te, clamant amb forts colps la teua llibertat, les ganes de correr, de pastar parsimoniosament a l’ombra, expresant el meu patiment, l’axfixia..?

Cóm viure amb l’esperança de que no canvie la direcció de l’aire en cap moment, pregant que algú escolte els colps desesperats i els crits ofegats d’eixe animal i pose remei; amb la impotència de no poder fer alttra cosa que tancar les finestres quan deixen solt l’animal i una boira espesa de pols ho tapa tot, ja que necessita rebolcar-se enterra per sofocar el calor que ha passat durant tot el dia i li crema la pell; amb la plaga de mosques que genera l’acumulació de deposicions dia rere dia?

Ara ja puc queixar-me. Abans sempre em deien que ho veia de manera desproporcionada perquè nosaltres no teniem cavalls. Seguim sense tenir-ne. Però ara hi ha vingut un altre al “barri”. Les comparacions son odioses, ho sé. Però és impossible no fer-les, es mostren elles a soles.

No sé, doncs això. | Comments (5)