No hi ha qui m’aguante.

Estado general o malestar puntual.

Clarooo!!! Me has pasado ahora a mí, el malestar!!! Por eso tú hoy dices que ya eres persona.

Jolinesssss tengo mocos, frío, malestar general y la mierda de los tubos de la luz que se están muriendo pero queno se mueren me dan dolor de cabeza.

Uuufff!!!!! Ahora vuelvo voy a ver si hay alguna ventana abierta. Tengo los piés congelados. Es como si estuviese dentro de una nevera de esas tan modernas que tiran aire frío todo el rato y te resecan hasta las ideas. Es que no puedo ni mover los dedos para escribir.

Diosss que frío!!! -voy diciendo entre dientes, mientras vuelvo a sentarme frente al ordenador- Y está todo cerrado. Y el sol brilla fuera. Y llevo más prendas de ropa que capas tiene una cebolla. Y mi nariz no deja de gotear.

Creo que no tardo nada en meterme de nuevo en la cama. Que mal, con lo poco que me gusta esto. Tengo la sensación de perder tiempo de mi vida. De desaprovechar el día. No, a la cama no.

Y menos mal que mi “jefe-cliente” no me necesita para nada. Me ha dicho que mejor que nos veamos otro día. Así que no le visitaré hasta dentro de tres días que si no… Entre los mocos, la voz de camionero y la falta de oxígeno en el cerebro por culpa de la congestión, igual armaba alguna de las mías en la obra.

Es que, hasta he cogido una manta para taparme, tengo más frío que el del anuncio de GasNAtural. ¡¡¡Y lo próximo que haré, si me levanto, es coger una escoba y liarme a goltes con la pantalla lumínica que tiene un tic un tanto molesto!!!! Empieza a dolerme la cabeza. Yo esto de los flashes de discoteca no lo tolero bien.

¿Qúe la apague? Pero entonces no veo bien la pantalla. No, que no veo bien. Tengo acumulación de legañas hoy. Ves otra cosa más que tenía que tener. No paran de llorarme los ojos. ¿Todo me tiene que pasar hoy? Yo no sé si eso será o no, otro síntoma del resfriado, cómo dices tú, pero… ¡Que se funda ya la bombilla-tubo-ésta-hombre-ya de una o me vuelvo loca!

¡Maaadre mía cómo estoy!! Me doy miedo a mi misma.

¿Qué si tengo fiebre?… No lo sé…

Creo que lo único que tengo es mala leche.

A mis murcianicas., No sé, doncs això. | Comments (4)

Un “predictor”?

NEREA: “Vas a tener un bebé”.

JO: Qui? Jo??

NEREA: “Sí. Vas a tener un bebé!!!”

JO: Jajaja, nooooo. Açò és un “mixelín”!! Jajaja. O “mixelón”, com vulgues dir-li.

NEREA: No. Vas a tener un bebé.

JO: A vore? Que no! Per qué dius que vaig a tindre un bebé?

NEREA: “Porque cuando se te juntan las tetas con la barriga es que vas a tener un bebé.

JO: ..*$…%…mm.n&**..ssgg.. ¿¿??¿¿?? Jajajajja… Calla, calla!!! I que m’ixca com tú! El que em faltava. Ni pensar-ho!!! Jajaja.

NEREA: “Tranquila tía” -Molt seriosa ella-. “Si sale como yo, no te preocupes que jugaré con él”.

No sé, doncs això. | Comments (3)

Albacea

(Del ár. hisp. *ṣáḥb alwaṣíyya).

1. com. Der. Persona encargada por el testador o por el juez de cumplir la última voluntad del finado, custodiando sus bienes y dándoles el destino que corresponde según la herencia.

Y se pensó en mi persona.

Me invade la sensación gratificante del elogio, la cual lucha contra el miedo por un sitio. Y ¿si no actuo correctamente?. Y ¿si dejo de ver las cosas desde un punto de vista objetivo?.  Y ¿si no soy la persona indicada para tal responsabilidad?

Nunca antes había oído esa palabra y ahora es su acompañante en el camino de la vida.

A mis murcianicas., No sé, doncs això. | Comment (0)

I el cabet és un no parar.

No és la primera vegada que apareix una vinyeta de Ramón ací. Supose que per a qui no li agrade, serà com un plom veure que de tant en tant, apareixen aquests ninotets insulsos i infantils per a dir no rés. Els vaig coneixer al diari on cada dia apareix aquest autor. I sense saber massa bé com, els estime molt.

Com que últimament tinc més temps del que m’agradaria per a pegar-li voltes al cap, analitzar els meus actes i pensar en el que vull (encara no he trobat un nou treball…), els sentiments enfrontats m’aturmenten. Tot al meu costat es magnifica i al menys em consola seber que tot és tot. Tant lo roïn i lo bo.

Hi ha coses que em fan bullir la sang. Supose que això passa quan apareixen diferents punts de vista sobre una única cosa. Pero noo ho puc remediar i acabe tractant amb despreci tot allò que m’envolta. No és una excusa, sé que no actue correctament però quan me n’adone, ja ho he fet i sembla una mica tart. És com un acte reflex i entre a estar enfadada amb el món.

Sé que dec deixar que cada persona camine al seu ritme. Que l’unica cosa que aconseguiré accelerant-me és empitjorar la situació. Dec ser tolerant i respectar la forma se ser de cada persona. Però em sap tan greu!

Em dol tant veure que una altra persona s’emporta part del que no és seu i ell no fa res. És com si no s’enadonara; com si no li importara ni el menys minim; com si la vida que viu no fora seua. No ho fa amb despreci. Pero quan intentes acostar-te per vore si realment la cosa va bé estàs de sobra.

I quan, desesperada pel que és evident, formule una pregunta amb l’única intenció de fer-lo despertar, contesta com si fos una victima indefensa. Doncs actua! No cal que comences una lluita a vida o mort. Simplement expresa el que veus, digues el que necessites. No dius que pareix que no em done conte de que a tu també t’importa? Posa’t al teu lloc.

I en lloc de fer-ho… em descol·loques completament. Amb la resposta anterior em fas sentir miserable, despreciable, sense escrupols i per contra, que fas tu? Recolces els teus depredadors. Es poses al seu servei. Fomentes la seua glòria sense lluitar per el que és teu. No ho puc evitar, m’encenc.  És com si jo fos l’única persona que veu que els tres s’allunyen. I degut a la teua reacció, crec que és culpa teua.

És que quan dius les coses, ofens.

Pot ser, reconec que hi ha vegades en les que no tinc mida a l’hora de dir allò que em crema per dins. Canvie les llàgrimes per verí i mosegue perquè els estime com una boja. Dia que passa, dia que no torna.

Ara he de flotar… contar fins a 10 com em diuen a casa.

No sé, doncs això., Sarcasme | Comments (2)

Projecte final de carrera.

JO: Fer el projecte, podriem dir que consisteix en… Anem a fer una casa i hi ha que dibuxar-la i explicar tots els pasos per a fer-la.

RUBÉN: Ah. Y eso es lo que más cuenta, ¿no? Cómo lo más dificil, diríamos, ¿no?

JO: Bé, sí. Més o menys. Sols és que després de pensar com anem a fer-la, doncs hi ha uns planols que no sé com dibuxar.

NEREA: Yo, yo; yo sé!!! Dibujas un triángulo; un cuadrado y una ventana, bueno mejor dos. Un círculo y la puerta.

JO: …¿¿??…jajajaja…. I ximenella? O no li’n pose?

NEREA: Sí. Claro! Que ahora hace frío.

JO: Hi ha que vore! I jo pegant-li voltes… agobiada… sense saber com fer-ho.

NEREA: Pues haberme preguntado.

No sé, doncs això. | Comments (4)

Per fí!!!! Llàgrimes d’alegria infinita!!!!!!!!!

 

Quan no hi ha res més a fer que deixar que el temps decidisca per un mateix,

arroseguem els peus;

les soles desgastades  no mostren la intensitat del patiment,

simplement semblem un poc descuidats;

sabem que encara queden moltes possibilitats,

però sembla que res no ens consola.

 

I allí està ella,

com si res no passara.

Una, altra, altra … i una altra vegada.

 

ENHORABONA “TATOLA”

de tot cor.

No sé, doncs això. | Comments (5)

Les plantacions d’istiu.

A casa, els cociols,  els planters, les plantes i les flors sempre ens han acompanyat.

Mai hem aconseguit aprendre els seus noms tècnics, els correctes, però amb un o altre a la fí, hem aprés a cuidar-les, a fer que creixquen…i fins i tot a lluir-les.

Ací vos mostre el raconet on enguany hem concentrat les nostres plantacións. Els que heu estat a La Pinosa estareu pensat que ja podriem haver plantat unes mates més separades de les altres, i teniu raó. El que passa és que per no tenir que anar esitrant la goma per a regar vam anar plantant-les unes al costat de altres.

Sembla que el nostre ego, bé, …el meu, s’alimenta amb el verd i la llum d’allò que creix a la natura. Em concedesc els mèrits d’allò que no em pertany, pel fet de aportar l’aigua o el fem….
La veritat és que quan plantes unes llavoretes i als pocs dies comencen a eixir els primers ullets… la sensació que t’invadeix és quasi inexplicable. Mires la diminuta planta una i una altra vegada, i somnrius!.
Diuen que és satisfacció el que sents però cada vegada estic més segura que allò que m’invaix és vanitat.

Com cada istiu, a casa fem una petita plantació d’allò que el bon temps ens sugerixca. Enguany van haver diversitat d’opinions: melons, pepinells i carabaces. Carabaces de tres classes i res més. Alficossos, carabaces, unes tomaquetes i el panís. Millor bargines i panís.

Els melons van ser descartats de seguida, l’any passat no em vam tastar ni un. Així que al final carabaces i panís.

Les carabaces han ixit elles soles, ara juguem a vore qui encerta abans de que classe són. Altres les hem plantat amb la llavor, hi ha de 4 classes: carabacetes de 40 dies,  carabaces de boix, carabaces bonyoses i carabaces de confitar, les quals poden arribar a pesar més de 20Kg. L’any passat ens vam quedar amb 12Kg i enguany la primera ja va pels 3Kg.

Al final també he plantat tomaqueres, però de les menudetes, “cherry”. Me les van regalar. Però no fan massa tomaques perque les vaig tindre massa temps als cociols.

Però lo millor és “la estrella del verano”. La llavor ens la va fer arribar Àngels. Així que hem plantat panís que prevé de Sella. Aquest hivern a menjar roses!!!!!
No vos podeu imaginar lo depresà que ha creixcut. D’un dia per a altre fins i tot creixia un pam! Ara ja fà més de 2m d’alçada. És bestial! El donyet de la foto és mon pare, Tomàs, i ell fa 1’70m. Ell diu que mai havia vist canyots de panis rossal tant alts.

Ahir, un amic de la famila ens deia que sentia enveja del nostre raconet. Que ell també havia plantat panís i carabacetes pero que no havia collit res i que el panis sols feia mig metre. I jo ja li ho vaig dir, el secret no és cap mistèri. Des de que vam posar en marxa la depuradora… a banda de col·laborar amb el medambient: AIGUA DE REGADIU!!!!

I sabeu que em va contestar?
“Cómo come el mulo, caga el culo”

No sé, doncs això. | Comment (0)