No hi ha qui m’aguante.

Com viure i conviure.

Per separat o juntes aquestes paraules són el que són. Poden donar peu a grans respostes filosòfiques, a extenses divagacions mentals, inclús ens poden fer entrar en una petita però intensa discusió.

Ningú pot dir-li a una persona com ha de viure, que és allò que deu fer a cada moment. No pot marcar les pautes de cap altre essèr humà que les d’ell mateix.
Ara bé, i si per a poder viure la seua pròpia vida ha de conviure amb eixe altre? Si insinua alguna cosa respecte al comportament ha seguir estaria forçant la manera de viure d’aquesta altra persona?

La qüestió és que sembla que per a poder conviure, necessite que m’expliquen com viure.

Visc al camp (sóc afortunada) mentres que la majoria de gent ha de conformar-se amb la vista de la façana de l’edifici d’enfront que no li permet disfrutar d’un raig de sol dirècte, jo veig arbres, flors, natura… Adore els animals, alguns no els tocaria mai, altres em fan por però m’encisa mirar-los. Les mosques no em fan gaire gràcia pero en petites quantitas… les aranyetes també tenen dret!
No em disgusta sullar-me les mans de pols i fang. Puc sentir cada dia al asomar-me a la finestra el plaer de veure com creix el roure que ja fa uns anys vaig plantar, com han florit els meus cactus, o com s’obrin les margarides amb les primeres llums del dia.

Obrir les finestres per deixar passar l’aire fresquet de l’arribada de la nit amb els seus olors és meravellòs. Ventilar la casa amb l’olor a gespa i terra humida després d’haver regat és tot un luxe amb el que he anat creixent.

Però ara moltes d’aquestes coses ja han passat a formar part de la meua efímera memòria.

Clar, ja no hi ha gespa. No ens semblava just haver de regar-hi amb aigua apta per al consum humà quan hi ha gent que pateix restriccions per a veure.
Clar, les quantitats de mosques superen qualsevol mesura preventiva. Ara caminar pels voltants de casa es pitjor que qualsevol prova d’obstacles d’aquell programa… “Humor Amarillo” . Les úniques mesures que funcionen són les més desagradables a la vista.
Clar, ventilar la casa obrint les finestres suposa un despilfarro d’energia quan resulta que disposem de m’aquina d’aire acondicionat. Condició indispensable per a para l’aire: que siga possible obrir les finestres sense morir ofegats a una tempesta d’arena.
Clar, l’olor de “L’ambipur hierva verde” és més intens i mareja més que l’olor de la terra humida. Ma mare s’ha tornat super cool , cada vegada li surt més la vena urbanita. Si l’olor de la matèria orgànica animal és super natural i ara s’estila tot lo rural!

Anit vaig sentir com ma mare, en un moment de desesperació, resumia tot açò. Amb la vista perduda i el cap mirant el cel, com si fora l’ultim esforç que podia fer va dir: “Quina condemna...” Mentres deixava el que estava fent per posar-se a tancar finestres.

Un cavall. Però no sé que és pitjor, si el cavall o l’amo. Un altre cavall. Sols sé que existeix quan entre expresament a veure’l.

He arribat a la conclusió de que hi ha gent que necessita fer-se notar, i dir que tens un cavall a casa sembla que dona un prestigi èxtra. Com qui posseeix una joia tan valuossa que tanca a una caixa. La diferència? Un és un èsser viu, l’altre no. Un hi ha que cuidar-lo dia a dia. A l’altre sols hi ha que torcar-li la pols.

Les joies no les mostraràs per por a que te les furten. L’altre, veure’l com està no sols no et donaria prestigi sino que tacaria la teua imatge.

I no hi ha més que conviure. I desde els dos cosats del camí surt la pregunta:

Cóm viure a 45ºC baix d’una xapa metal·lica, sense poder menejar-te, clamant amb forts colps la teua llibertat, les ganes de correr, de pastar parsimoniosament a l’ombra, expresant el meu patiment, l’axfixia..?

Cóm viure amb l’esperança de que no canvie la direcció de l’aire en cap moment, pregant que algú escolte els colps desesperats i els crits ofegats d’eixe animal i pose remei; amb la impotència de no poder fer alttra cosa que tancar les finestres quan deixen solt l’animal i una boira espesa de pols ho tapa tot, ja que necessita rebolcar-se enterra per sofocar el calor que ha passat durant tot el dia i li crema la pell; amb la plaga de mosques que genera l’acumulació de deposicions dia rere dia?

Ara ja puc queixar-me. Abans sempre em deien que ho veia de manera desproporcionada perquè nosaltres no teniem cavalls. Seguim sense tenir-ne. Però ara hi ha vingut un altre al “barri”. Les comparacions son odioses, ho sé. Però és impossible no fer-les, es mostren elles a soles.

No sé, doncs això. | Comments (5)

Qué casa de bojos!

Des de que vaig naixer La Pinosa ha estat on està. I al complir els quatre anys es va convertir en ma casa. Sempre he viscut al camp, encara que he estat vivint de lloguer a San Vicent del Raspeig durant uns quants anys, mai no he deixat de considerar La Pinosa com ma casa, sempre hi he viscut ací.
I d’una manera semblant, Pepito i Antonia sempre han segut els meus vins. Fins i tot ara que ja no ho són fisicament perqué viuen a Alacant des de fa uns dos anys, encara, al parlar d’ells els descric dient “Ha vingut a vore’ns Pepito , el veí” o “Anant per San Vicent, em vaig trobar a Lliris amb la xica al braç i a Antonia la veina”. A Pèp li dec que no li tinga por a les agulles i que al cole els meus companys em tingueren enveja perque mai no havia de posar-me les vacunes. Pèp, Pepito, s’encarregava de posar-me-les puntualment.

A Antonia li dec molts somriures, era una persona increible, feia coses…. no podia ser cert, semblava que estigués boja. Ara ja sé que es tracta d’una persona molt jovial. Mai podré oblidar quan un matí, supose que de primavera o istiu, estava ella al pati de casa parlant en ma mare i al ixir a vore-la li dic “Ai! Antoia, que falda més xula dus” i em diu “Has vist? És de la boutique del gitano” i agarra i es descorda la falda se la lleva i me la dona. “Pren per a tú, prova-tela a vore si et ve bé”. Es va quedar en bragues en mig del pati de casa parlant amb ma mare! I jo amb una falda nova, clar.
Això és,sí li dec que m’ensenyara que l’espontaneitat no coneix edats. Sempre estava cantant i mai no he conegut a ningú que es duga tant bé amb els ocells, pardals o aus. Un istiu va fer que el meu periquito diguera “Hola“!!!!!

Però, van posar la casa en venta i …arribaren els nous veins. Nous perque mai no han viscut ací abans. Pero va ser una alegria molt gran. Eren vells coneguts de casa. Rafa i Emilia.
Són uns trocets de pà. Van decidir mantenir la “porteta” per a que continuarem sentint-nos igual. Nosaltres podem passar directament a sa casa igual que ells a la nostra. Tenen un fum d’animalets: gallines, pollastres, Tango, Galán, els “pardalots” grans, els titots… I els cuiden amb devoció. Són com una prolongació de Pepito i Antonia.

El que passa és que encara no ens coneixen des de dins. Som una familia un tant peculiar. Com dirien els meus nebots “Estais un poco p’allà, ¿eh?. Se os va la cabeza.” I tenen raó. Arribar a ma casa és no saber que vas a trobar-te. I jo poc a poc, vaig fent la meua tasca per a que els meus veins ens coneguen de deveres i s’integren sense problemes,jejeje.

M’he comprat un babi més xulo! Així ja el tinc per a les sesions de contacontes o per a quan he de vestir-me de clown. M’ha costat un ull de la cara però espere amortizar-lo.
No més vaig arribar a casa, un dijous de vesprada, me’l vaig posar. Havia d’ensenyar-lo en casa. Ja que estava… doncs em pose els calcetins de ratlles, les sabates de colorins i, va vinga, em faig els colauets i em pose el naset vermell.
Els meus pares al menjador. No tenen ni idea del que estic fent i quan ja estic prepararda comence a xillar des de la meua cambra:

“Mamà. Se n’anem al circ que han montat ahí al poligon?”

“Al circ??? Vols anar al circ??’” Em pregunta mon pare.
I en eixe moment em plante davant la tele amb tota la indumentaria.

“Els paiasos ja els tenim!!!”

Em pensava que ma mare s’ofegava. mon pare que no podia atinar a fer-me una foto amb el mobil. Panxo ens mirava com dient “ja lis ha agarrat l’atac”. I en eixe moment el veí que toca a la porta molt espaiet (perque és molt educat i diu que li sap mal entrar sense més). Ara és la meua!

“Passa, passa! Que alegria vore’t!”

Va pegar un bot!!!
Que els ous que duia en una bossa per a donar-nos… alguns es van trencar. Li va canviar el color de la cara i tot. Pobre! Va haver un moment que mon pare es pensava que ens quedavem sense veí. Que manera de riure’ns!!!!

Al final li vaig explicar aquesa faceta meua i el vaig avisar, perqué açò de la bogeria és hereditari, que en eixe moment era jo però qualsevol dia voria als meus pares!

Ja comença aacostumar-se. Quan es va instal·lar a casa ja per a quedar-se a viure, es pensava que en ma casa hi havia un “Trono” de Setmana Santa, fins que ens va descobrir als de la Kaixkera amb dos taulons d’obra, una corda, i un llençol, fent els Passos ampetats com a mones!!!!!

I el que li queda per vore!

No sé, doncs això. | Comments (2)

Al pati de casa.

Reflexions al meu quadern de dibuix en febrer de 2008.

M’agrada molt més el fret que la calor, però la sensació que més bé em fa sentir, és la calor dels primers dies de sòl a febrer, quan entre la frescor de la brisa que mou.. notes com el sòl et toca la pell.

Per a la gent més tècnica, ixc al carrer per carregar-me els nivells de la vitamina B12 (crec), però jo sols m’asente a terra, tanque els ulls i deixe que el sol m’acarone mentre els meus cabells desgrenyats ballen lliurement.

Panxo sol acompanyar-me. És molt lleial, ens acompanya a tots quan ixim al carrer. Sensse haver d’explicar-li res ja sap que hem de seure i respirar, únicament. Ell seurà prop de mí pero sense que ens toquem si no és que jo allargue la mà per a llevar-li eixes perees que sempre mostra quan algú s’ofereix a acaronar-lo.

No sé si són 2 ó 5 minuts, no mire el rellotge. El temps es para, puc oldre la terra humida dels cociols de l’entrada, l’olor de fusta de l’atmetler, els tendres tulipans asomen, puc oldre eixe “verd” carnós. L’aire porta l’olor a mel i el soroll de les “apicultores” per exelència.

Si mire enterra: els meus peus…

 

…si alce la vista: l’atmetler.

No sé, doncs això. | Comments (2)

Les manies no les curen els metges.

Ja m’ho deia ma mare de ben menudeta… però no savia a que es referia, fins que amb el temps sense saber com, ho vaig pillar; ma mare era molt subtil!

Supose que pot arribar el moment en el que resulte insuportable, pero crec que encara no és tan greu com una malaltia. Em pose de molt mal humor, ho reconec, però necessite que les coses estiguen al seu lloc; em produeix un inexplicable plaer obrir un calaix i trobar-ho tot ordenat.
Si quan necessites una cosa, vas i l’agafes perqué saps que esà al seu lloc, perqué hi ha qui NO ho torna a deixar on estava després de emprar eixa cosa? És molt cómode saber que allò que necessites està al lloc de sempre, però em toca molt els nassos que després jo haja de passar-me hores buscant la mateixa cosa per tots llocs, perqué pot estar en el lloc més inesperat, eh?! Per posar un exemple: les tissores de paper. Al meu escriptori, o millor dit a la taula de l’ordinador hi ha dues taces amb la misió de contenir un fum de boligrafs i portamines, així com divers material d’oficina (entre els quals estan les dixoses tissoretes…) No és que empre eixos objectes a totes hores cada dia, però sé que estan ahí per a poder fer ús d’ells quan els necessite, doncs bé, això no és possible.

Tot el món a ma casa resol els seus petits problemes de retallar amb un: “…Ah! ja agafe les tissores del pot de Clara”. I això mola, està bé; tenen agilitat mental per a trobar sol·lucions ràpides. Però…. ai! de mi si necessite unes tisores!. Ja puc remenar cel i terra que em resulta molt més cómode agafar les claus del “Talleret” (antic corralet, on ara sols existixen ferraments), enfilar-me una jaca i posar-me a caminar pel pati de casa fins que arribe al taller, obric i agafe les podaores de mon pare, que pot ser semble una ferramenta poc útil, però els fulls de paper els talla…que ni el ganivet del pernil.

Però que els costarà tornar les tissores al seu lloc després d’haver-les emprat??? És que no, que aixina faig un petit reconeixement de l’estat de la casa.

Segur que d’ací uns dies quan ho torne a llegir em semblarà que sóc una exagerada però ara…

I el mateix em passa amb els trastos inútils que anem acumulant per damunt del mobles, taules o racons del menjador (Segur que tothom té un calaix ple de coses rares, que no sabem massa bé on col·locar-les, o no tenim clar per a que servixen ja). Cada cosa al seu lloc i punt. De vegades tinc complexe de Mónica, la de la serie de Friends. A la barraca vaig estar ordenant el calaix dels coberts de la cuina, molt fort. Però ma mare ja m’ho deia… ella ho va saber des de que vaig complir els quatre anys o encara no els tenia:
Van vindre uns amics dels meus pares a dinar a casa; Macu i Ramón. Diu ma mare que no és que jo fora un dimoni però que ella diria que aquell dia va ser un dels que més vergonya li vaig fer passar. El matrimoni va arribar i després de les típiques besades van deixar els seus abrics al sofà i es van disposar a preparar-ho tot per al dinar. El cas és que quan es fa fer l’hora d’anar-se’n les jaques havien desaparegut. En un primer moment ma mare va pensar que les hauria deixat a sobre el seu llit, en algun moment del dia que no recordava, però no. Ma mare tota apurada: “Ai Macu! Que apuro, jo diria, ai que vergonya…”
Ma mare desesperada, com a ultima opció es va dirigir a la seua filla de 4 anys, més o menys: “Clara, carinyo (això és molt de ma mare, lo de carinyet). Tu no hauràs vist els abrics de Ramon i Macu? No sabràs on estan?”
-” Clar, mamà. Estan al seu lloc.”Me les havia apanyat per a penjar-los a l’armari amb ajuda de una cadira mentres ells estarien a lo seu. Macu sempre que ens veem, m’ho recorda i em pregunta: “Qué tal Clara? Com et va?… Seguixes igual d’ordenada?” I es riu mentres em pega dos besades.

Serè una maniàtica de l’ordre?

No sé, doncs això. | Comment (0)