No hi ha qui m’aguante.

Egresada.

Hoy me graduo pero no voy.

egresado, da.

(Del part. de egresar).

1. m. y f. Am. Persona que sale de un establecimiento docente después de haber terminado sus estudios.

Seguramente mientras empiecen a sonar las primeras palabras que inauguren el acto yo estaré cerca. Realizando otros menesteres. Estaré intentando poner atención a unas explicaciones poco preparadas con las que, dicen, acercarme a la realidad del mundo que existe más allà de los barrotes invisibles que rodean este campus.

No me compré unos zapatos nuevos de tacón, ni me probé una y otra vez ese vestido escogido para la ocasión; no reservé hora en la peluquería, cómo tampoco usaré hoy maquillaje. No recogeré el papel en el que mi nombre vaya acompañado de la palabra egresada. No sonreiré para la fotografía que luego lucirá en pasillos y webs como uno de los grandes hechos.

Yo viví el sentimiento de egresar; lo saboreé; sonreí y realicé aquellos primeros pasos con la cabeza alta y el rostro radiante. Sentí la libertad de poder ser de nuevo yo.

Espero que todo salga como esperais, pero a mi no me busqueis sobre el escenario. Hoy no tengo papel en esta escena y si estuve en el casting, fue algo inevitable.
Entre los que disfrutamos del teatro, no nos deseamos suerte por miedo a que ello conlleve todo lo contrario, así que no os la desearé. Sólo espero que os sintais como yo me siento desde aquel día que de je atrás todo lo sufrido, para quedarme sólo con lo vivido dentro de la que llegó a ser mi cárcel y en la que he aprendido tanto. Aprendí a valorar el esfuerzo, la amistad, la fuerza de una sonrisa, el placer de superar las metas; aprendí a descubrir lo mejor de las pequeñas cosas, aquellas que las convierten en grandes.

Hoy me iban a graduar pero ya lo hice antes.

A mis murcianicas., No sé, doncs això. | Comments (6)

Masters and comanders.

-Solicito permiso para acceder de nuevo a sus instalaciones, señor.

-Permiso concedido, previo pago. Soldado, es usted bienvenido.

El color del desànim.

I la sensació encara més doloraosa d’haver perdut el dia és la que apareix quan torne a casa. Arribe allí on sempre em tracten bé i als seus ulls trobe un raig d’esperança. Están expectants. Tots sabien que no tornaria amb la batalla guanyada però al menys no em minarien la il·lusió.

No ha segut així. He perdut el dia sencer. He hagut de gastar-me els seus diners i torne amb el portafulls ple de curriculums, desanimada i amb ganes de seure a un racó.

Conecte l’ordinador a la xarxa. Obric el correu. “Aquí las ofertas de empleo para …”. A totes es requerix experiència de més d’un any. Cada dia que passa, tinc la sensació de desapendre. Tinc ganes de plorar. Al menys m’han contestat des de la direcció del curs que he deccidit fer per a ampliar els meus coneixements. “… debido a las inscripciones que obran en nuestro registro anulamos el curso en su primera edición. Trasladaríamos su inscripción para la segunda edición del curso en noviembre, si así nos lo indicara. Reciba saludos cordiales.”

A este pas, el meus curriculums sols faran que engroguir-se. Tant com hui ho estan els meus ànims.

L’oxidació i el rovell són una mena de protecció.

Ja s’acabat! Ja no hi ha cadenes. Les llesques del rovell es convertixen en pols a cada una de les meues xafades. No sé si riure o plorar. Vull sentir la llibertat real al caminar pels passadisos de la que ha estat la meUA pressó.

Quan apague aquest ordinador i engegue el motor del cotxe estaré fent el viatge que durant tant temps he desitjat. Creuaré les portes, avançaré pas a pas, poc a poc, fixant-me en cada un dels detalls que la conformen. Vull descobrir el nou color dels seus edificis; descobrir la llum als metalls que la conformen; caminar amb el rotre descobert i amb el més dolç dels sonriures.

Vull sentir que estic allí mirant-la des d’una altra perspectiva. Vull sentir que forme part d’ella per sincronía i no per obligació; que estic allí sense ser retinguda; que sóc i estic; que no em tenen i em fan.

Sé que ja no m’aturmentarà que passen les hores i s’engeguen els fanals. No veuré les estades fredes i tampoc les parets negres. Els vidres seràn transparents i no distorsionaran el que els meus ulls veuen.

No he deixat de respirar. La corrosió sols atenuava l’esperit. Hui retire les capes d’oxid que han anat envoltat-me i amb les que he estat salvaguardant-me.

Fotografia de Guille

Tocar fondo y arribaaaa…

- Para empezar harás 300m en sprint al 70%. Crol normal, respirando cada 3. En cunto hayas terminado, paras pero no más de 15 segundos; descansas y harás la segunda serie de 300m. Esta vez al ritmo que tú te marques, solo deberás alternar las brazadas. Los primeros 50m con el derecho; los 25m siguientes con el izquierdo; luego 25m más con el derecho y por último 50 m con el izquierdo. Los 150 restantes lo mismo. Cuando hayas terminado, otra serie de 300m a crol normal. Sólo debes parar entre serie y serie y nunca descansarás más de 15 segundos. Si te cansas demasiado o ves que no puedes más, bueno, te das la vuelta y sigues de espalda. Lo que no quiero es que pares.
Tranquila. A medida que realices las series yo te iré diciendo cual es la siguiente, por si se te ha olvidado. No pongas esa cara de preocupación.

Pretendo que hagas 1300m. Y la semana que viene harás 2000m.  Ya lo verás. Si eso no es nada.
Bueno luego vas a tener otra serie de 300m, la última, que irás alternando cada 25m con buceo y espalda.

- Creo que solo tengo clara una cosa: Nadar, tengo que nadar.

Els primers metres són llibertadors, reconfortants. Notes que el teu cos està viu. Meneges cada un des teus músculs i sents que l’oxigen entra de manera ordenada amb cada indicació dels teus pulmons.

Revises els teus moviments per a que siguen perfèctes, o al menys s’apropen tot el possible a la perfecció. Mesures la intensitat dels moviments. Quan te n’adones, el teu cervell ja no està pensant en cap cosa, no planifiques res més enllà de l’ordre de les respiracions per a ajustar-les a l’eixida del teu rostre per damunt la superficie de l’aigua.

Sense voler, els moviments de les teves extremitats no són com voldríes, comencen a ser independents. Contesten amb moviments pròpis i personals, poc aconsellables, però naturals. Per inercia, per intuició. Surten soles.

Necessite parar, he tragat aigua amb sabor a lleixiu i a les ulleres l’aigua no em deixa mesurar bé les distancies per a no estabellar-me contra la paret final.
15 segons!! Sols sent la meua respiració que retrona al meu cap… Ja!. torne a ixir disparada… encara que aquesta vegada la meua eixada ha estat mancada d’energia.  Note bollir les galtes. Em falta l’aire. Les cames no responen al ritme inicial. Tinc calor al temps que note gelada l’aigua a les meues galtes. No puc més.

I encara tinc ara que bucejar? No arribe ni als 10 metres. La capacitat pulmonar reduida. No puc menejar els braços, necessite oxigen. La presió al pit es força gran. He de sortir a la superficie. Aquesta vegada no puc estirar més el temps. Hui no. Note massa presió al cap. Unes braçades més i …la superficie em sembla molt llumy encara. Necessite respirar! Aire! M’ofegue! He de ixir!

I en lloc de lluitar, el meu cos no em respon. Es deixa lliure. Cau cap al fons. S’enfonsa més. Arribe a tocar el fons amb les meues mans. Amb les palmes que estirades buscaven la surerficie. Les manisses del gresite estan fredes. Les meues extremitats s’arrepleguen. Els meus peus reconeixen la lluentor del material. Genolls i pit es toquen. Quasi recolce el cap  damunt del meus genolls. No hi ha soroll. Tot ho envolta l’aigua, eixe meravellós fluid que sempre aconseguix relaxar-me. I quan prenc conciència…

…es tensen els musculs de les meues cames; els dits de les meues mans es separaren; les plantes dels peus sols mantenen el contacte amb el sol de puntetes; els meus braços rigids mantenen la verticalitat del meu cos; alce la vista i amb un últim esforç impulse el meu essèr cap a la superficie amb l’ultim reguer de bombolles que quedaven al meu interior.

Torne a respirar. Els sorolls de l’existència de vida m’arriben alts i clars. Obric els ulls i existix la llum. Em dirigisc cap a les escaletes de sortida.

A veces me gusta estar en un rincón.

Estoy desanimada y hacer teatro para una misma no es gratificante.

Es como si fuese tonta y no quieo reconocerlo.

Necesito tranquilizarme, dejar de exigirme tanto, dejar de decirme cosas a mi misma; apagar mi conciencia y sentarme a oscuras en un  rincón.

Aquest és el resum del día. Un día que encara no s’ha acabat, al qual encara li queden algunes hores però que jo voldria que s’acabara ja. Que hagués acabat ahir.
Tinc ganes de plorar i busque una excusa per a que les meues llàgrimes em facen pareixer la víctima d’allò que em passa quan sincerament, allò que em passa sóc jo.

He llegit el post i encara he sentit unes ganes de plorar més fortes. A qui pretenc enganyar? Sóc la responsable dels meus actes. I encara plore més per haver segut tan egoista i mentidera.

Assumix-ho, ho has deixat tot per a última hora! Sempre et dius a tu mateixa que no ho faces i, que? Ara estàs com Pere Fava.

No aprenc. Sempre em dic el mateix i no escarmente. I ara que em pesen els meus actes sóc tan covard que m’amague. Si sols m’afectaren a mí! Però arrosegue a més gent. Persones… amigues. I no em valen les excuses, les comparacions i ni tan sols, el sentiment de llàstima (que encara no reconec en mi) i fins fa uns moments buscava. Tampoc no vull que em diguen lo responsable i fantàstica que sóc. Si fa gaire uns minuts pensava com un paràsit!!!!!

I ací estic. Deixant constància de la meua ronya més negra, la de dins, la interna, per a llevar-me el pes d’aquesta. I és més, abans que m’esclate el cap per la punyetera migranya (que jo soletes em vaig buscar), picaré el boto de publicar. Acabe de recordar que pot ser algú estiga a l’altra banda.

No esborraré cap paràgraf. No tornaré a llegir des del principi. No sé ni l’ordre ni la rel·lació dels meus pensaments. Comença a enrarir-se l’aire d’aquesta cambra. Moltes hores davant d’un ordinador. Els nervis ratllant l’impossible. Sentiment de soletat i al mateix temps d’estar en dueute amb molts.
Sent que em molesten i quan me n’adone estic desaprofitant els pocs minuts que puc estar amb ells. Sols volen contar-me allò que els ocorre a les seues vides. Mai no tornarán a ser petits.
Ho sent. Sóc molt desagradable i distant. No enteneu que pot haver més important que riure junts… i teniu raó. Sóc jo qui no té ben establits els criteris. Ho sent, estic canviant la meua escala de “diversions” i no he avisat. Espere que demà no siga massa tard. Al menys no he rebutjat fer-nos una foto… ara m’estiraria els cabells. És una imatge meravellosa.

No és difícil mostrar-se tal i com un és. Allò dificil és ser concient de que en eixe moment eres vulnerable. No hi ha escuts, ni contraforts. Apareix la vergonya, perque no t’agrades, no t’agrada la teua actitud, encara que sols ha existit un microsegon; la por a ser rebutjada; la inseguretat.

El soroll de les cadenes.

Porte ja uns dies reprimint els meus impuls. Sols assabentar-me’n, vaig entrar a l’administració del bloc per cridar de viva veu amb les tecles negres i polsoses d’aquest ordinador, que el meu infern ja no m’aturmentaria més.

Hagués versat la meua angoixa sense mesura. Haguera arrapat amb ungles ben esmolades i hagués ferit fins l’ultima ànima…
Resonen cada vegada més fortes les rovellades cadenes. Les capes del rovell han estat caent durant 5 dies com a mostra d’un esperit que no han aconseguit enfonsar.

El relliscar del metall em recorda que la lluita per desfer-me de les cadenes no ha fet  més que escomençar.

Les llàgrimes em regallen per les galtes. Torne a la realitat i estan tots ahí mirant-me amb el cor. El meu sofriment havia acabat transformant-se en el seu patiment. Ho he aconseguit. Ho heu aconseguit. M’heu recolçat a cada moment. Fins i tot no heu deixat que mesurara la realitat per a no frustrar-me.
És un sonriure. Sí, junt amb les llàgrimes naix un sonriure. Necessite cridar, riure, menejar els braços amunt i avall; no puc estar-me quieta. Una mirada de complicitat cada dues passades. Una telefonada. Un missatge. Una abraçada.

Encara queda molt per fer, sí. Però ara em trobe amb forces.

L’oxidació i el rovell són una mena de protecció.