No hi ha qui m’aguante.

Benvinguda curiosa.

Ja no recordava des de quan no havia publicat cap cosa al bloc. Cada vegada que he agafat un boligraf per plaer he acabat dient-me a mi mateixa: va ara ho deixes al bloc.

Ha passat tant temps que m’han passat tantes coses que no pararia de colpejar aquestes tecles mai. M’agradaria parlar de tot, enllaçar un tema amb un altre com si tot fos un. Igual que ens passa a les converses amb els amics que comencem parlant de lo lluny que hem aparcat el cotxe i acabem acomiadant-nos parlant d’una samarreta que hui tampoc ens hem recordat de agafar per a tornar-li-la.

Tot això afegit al rastre d’entrades que tinc pendents des de l’any passat: viatges, transllats, sorpreses, regals, mirades de complicitat, ambicions i bacs, sentiments, troballes…

Hui desde les noves vistes del nou balcó, una xica morena tombada en la gespa ha estat la causant de que torne a escriure alguna cosa al bloc després d’aques llarg atur.

La Manhatanització ha deixat al seu interior un xicotet parc on encara hui podem tombar-nos a la gespa i sóc tan afortunada que la meua balconada dona a aquest parc. Sol tindre pasejants de moltes i variades edats i nacionalitats. Xiquets amb hiperactivitat bandálica, adolescents amb sensació adulta de +20 però el més curiós és que a tots els agarren unes ganes boges de pixar.

La primera vegada va ser una mare amb el seu fill petit qui demanava urgentment poder fer pipí. Amb l’urgència que requeria l’assumpe la mare el va acostar a la soca d’un arbre i va alleujar al xiquet. Despres han estat una serie de persones majors que amb gran inquietut han buscat un dels racons que semblaven més apartats per donar fi a la seua incontingència. El que no sap aquesta gent es que davant de tots aquest desnivells i arbrets que conformen el parc estàn situats la gran majoria de balcons de les persones que ací residim…

Hui semblava que sols es tractava de pendre una estoneta el sol. Ha començat a llevar-se prendes de roba i al remat s’ha posat en peu. Ha pegat dues passes. S’ha baixat els pantalons i encarant-me tot el cul allí s’ha enxamponat! Uns segons més tartd coll·ocant-se una altra vegada els pantalons ha tornat al seu lloc inicial i ha seguit com si res no hagués passat.

A aquest pass, començaré a prendre imatges i fer algun tipus de manifest, denuncia o exposició.

En fí, una bona venbinguda al barri.

No sé, doncs això. | Comments (6)