No hi ha qui m’aguante.

Día mundial Del Donante de Sangre

Moltes felicitats!!!I moltes gràcies.

El Día Mundial del Donante de Sangre está organizado conjuntamente por la OMS, la Federación Internacional de las Sociedades de la Cruz Roja y de la Media Luna Roja, la Sociedad Internacional de Transfusión de Sangre y la Federación Internacional de Organizaciones de Donantes de Sangre, como muestra de reconocimiento y agradecimiento hacia los donantes de sangre de todo el mundo.

A mis murcianicas., No sé, doncs això. | Comments (7)

Reclamacions a El Cabiló

Una vegada, a un mail em proposaren publicar a La Revista de El Cabiló, articles dels blocs cabiloners per fer arribar les nostres inquietuts cibernètiques a la gent que llig la nostra revista però no coneix els nostres blocs. Encara no ho he plantejat seriosament al grup de la revista, però hui com que ja está el nou “número” al carrer, he pensat publicar el meu article.

No sé si serà pel meu caràcter o per qué, pero la secció de Reclamacions a El Cabiló, és la que sempre més m’ha agradat.

Molt sovint,  ens queixem per tot allò que no ens agrada o ens incomoda. De vegades, no emprem els millors mitjos o mitjans per a fer-ho, tampoc no encertem en el moment apropiat per fer notar la nostra queixa. Però aquestes coses ja les sentencia el pas del temps. I la veritat és que als primers números d’aquesta revista ja ho vaig fer i ara que torna a aparèixer no veig cap inconvenient en  escriure a aquesta secció una altra vegada.

Ara bé, de que puc escriure?

Havia pensat fer una petita menció al a falta de sentit de convivència, que mostren i s’atreveixen a lluir molts del qui tenen animalets al seu càrrec. Però, primer, vaig recordar que a un número anterior una gosseta del poble ja va parlar del tema i a banda igual algú podia sentir-se ofés. Perquè no és de bon gust que et diguen marrano. Perquè no eres tu qui fa les seues necessitats al carrer (i gràcies), és el teu gos. Tu eres molt net a ta casa i que ningú no diga el contrari perquè, jo ho sé, si entres a ta casa no trobarás ni un pel de l’animalet, ni un sostre ni res de res, que per a això ja el deixes en el carrer tot el día.

“I és que l’animalet és tan aseat!!! Mai no s’ha fet res dins de casa“.

No, faltaria més. Si ja ens ho deixa a la resta de veïns a la porta de casa. I una altra cosa vaig a dir-te, si ho fa, ves pensat en portar-lo a teràpia que igual és algun tipus de trastorn. Guaita, que tu deixes a l’animalet en el carrer des de primera hora del matí perquè et preocupes per ell, perquè no vols que estiga tancat tot el dia.

“I no s’allarga. És molt obedient i quan jo torne a casa ell m’espera a la porta menejant la cueta”

(I no serà que te fam o et sent una mica soles…com abandonat?). Està clar, vindre al poble des de la ciutat és llibertador per als animalets, ara que per als veïns…
Havia pensat proposar-li a l’Ajuntament canviar els cartells de benvinguda al poble: Sella, una bellesa d’altura per Sella, un pipi-can d’altura.

Per tots aquests motius, vaig desestimar fer una reclamació d’aquest tema i vaig pensar en parlar de la capacitat d’emmagatzemar vehicles antics per tot el poble, molt abans de que es faça la fira de mostres. No hagués estat bé per la meua part tacar de falta de civisme la iniciativa de transmetrer al nostre poble la essència dels temps passats, una mostra d’arrels molt nostres. Amb eixes imatges anem passant les nostres tradicions de generacions en generacions.

“Ai, amb eixe cotxe he fet tants viatges… Anava com una filigrana. Ara el pobre ni arranca i del sol s’ha descolorit. Però quans records viscuts amb ell!”

Bé, si no parle del poc respete dels propietaris de mascotes i tampoc no parle de la falta de civisme per part de qui no porta els estris (“enseres”, para los castellanos) als llocs de recollida, doncs igual parle… de les seqüeles que ens ha deixat el joc del Tetris a la majoria de nosaltres. Clar que, parlar de les addiccions de la gent igual no és correcte del tot, perquè si aquest inofensiu joc, que consistia en anar encaixant peces de diverses formes i colors, ha fet que el nostre dia a dia ens semble una partida continua; que vinga ara una “llesta” ací a dir-ho, no és plat de bon gust.

Jo ho reconec, són actes inconscients. Tot és pot transformar a una partida sense donar-nos ni compte. Arribes als contenidors de fem, ja estan plens i qualsevol diria que no els cap res més. Ah! Però no. Tu eres un expert jugador i saps de quin color és la teua bossa de fem que  de manera inexplicable ha agafat forma de “T” verda. Penses la jugada. Busques el lloc on, saps, que encaixarà. Temples els nervis i amb un braç molt estirat diposites la bossa amb molta cura. Poc a poc. Localitzant el centre de gravetat per a que, una vegada l’has col·locada, es mantinga en equilibri. Ja la has deixada i retires el braç amb cura per no tocar res i que la torre de fem no caiga. Et retires de puntetes cap arrere i sense deixar de mirar la pila de fem comences el camí de tornada a casa victoriós. Has guanyat la partida!!!! I apareixen de les casetes amb teulada a dos aigues (amb forma de triangle) per a celebrar-ho, els ninotets que ballaven aquella cançó tipo rusos. (Ja entenc el disseny d’aquests punts de recollida). Ens sentim victoriosos.

“A partir d’eixe moment si cau, ja no es assumpte meu. I total com sempre estan plens, no ens estranya vore com s’amuntonen”.

La qüestió és que no sé de que escriure. Perquè també havia pensat parlar de les drogues. I et poses a pensar i com que no en saps massa del tema (però alguna cosa sí, eh? Res de falsa modèstia) dius vaig a vore si algú en sap més que jo i no parle més del conte abans d’informar-me. Però… si ningú no sap res, ningú no ha vist mai res. Llavors, que puc reclamar?

Ja està. La reclamació perfecta. Escriuré per denunciar d’alguna manera, que la gent no respeta els bens i servicis dels demés. I tot venia per les bústies que s’han posat fa poc temps a la carretera per als veïns que no poden rebre el correu a les seves vivendes.
Anava a dir: que si hi ha que vore que poc ens preocupem per la resta; que si no ens parem a pensar que al estacionar el nostre vehicle davant l’armari de les bústies, ni el carter ni els beneficiaris de les mateixes tenen accés al seu correu postal; que si com no ens ho fan a nosaltres no li donem importancia y tot això.
Però sóc una tremendista, perquè fins ara no tenien eixe servei així que per un moment que algú pare el cotxe… tampoc no és per a tant. A més, hui per hui, és cada vegada més complicat trobar lloc per a aparcar degut a l’exposició de vehicles antics i si estacionem als pàrquings… caminar fins al centre de la plaça és tota una odissea al tenir que anar esquivant els excrements dipositats al nostre pipi-can.

Doncs com no parle de la mancança de proteccions contra caigudes d’altura a les zones publiques del nostre poble, de què parle? Però igual el fet de que falten baranes en alguns llocs té alguna causa justificada que jo desconec i no dec ficar la pota. I si torne a parlar de la casa de cultura famosa? Igual em taquen de pesada. A una altra revista ja ho vaig dir. Podria parlar del color de la terra… ara és més marroneta que mai. Mirar cap al Bolillo em recorda al paper continu que posava al meu betlem. Encara que a la vista panoràmica del calendari del Ajuntament no s’aprecia. Però d’eixe tema ja hi ha molt dit.

Xé, que pensant pensant no he trobat ni una reclamació. I per a mi, és extrany. Jo que em queixe sempre de tot.

Així que per a la pròxima revista serà.

Clara Garcia Soler. L’Espardenyera.

Llibres i textos., Sarcasme | Comments (3)

M’encenc!

I que enceseta estic, mare!!!! No ho puc evitar, em bull la sang. No m’agrada el futbol, val. Pero com tampoc no m’agraden altres esports. La boxa no l’entenc, els escacs no sé com “funcionen”, les arts marcials… segur que no tot es pot englobar amb aquest terme totes les modalitats o esports que jo englobe amb el que deixe clara la meua ignorància.

El que no m’entra al cap; amb el que no puc; allò que encara no ha pogut ningú justificar-me és  lo de pagar 26 milions d’euros per un jugador.

I en eixos moments de ràbia, quan de la meua  boca surt l’expresió de “I la gent morint-se de fam!” El que més em toca els nassos es la resposta altanera, prepotent, xulesca i despreciable de “¿Quién se está muriendo de hambre?  ¿Acaso tu no comes?”.

No sé, doncs això. | Comments (5)

Un gest d’amor.

No sé quina és la qualitat amb la que es veu, però no en necessita massa per a trasmetre el que vol trasmetre.

Correus electronics com aquest, fan que no totes les “cadenes” muiren a la meua paperera.

No sé, doncs això. | Comments (3)

Carta a un maltratador

Un correu electrònic: premer al botó de reenviar, seleccionar, copiar i pegar.

Fernando Orden Rueda 2º de Bachillerato, de Ciencias de la Salud. IES Bioclimático, de Badajoz. II Premio del II Concurso Nacional ‘Carta a un maltratador’, convocado por la Asociación ‘Juntos contra la violencia doméstica’

Para ti, cabrón: Porque lo eres, porque la has humillado, porque la has menospreciado, porque la has golpeado, abofeteado, escupido, insultado… porque la has maltratado. ¿Por qué la maltratas? Dices que es su culpa, ¿verdad? Que es ella la que te saca de tus casillas, siempre contradiciendo y exigiendo dinero para cosas innecesarias o que detestas: detergente, bayetas, verduras… Es entonces, en medio de una discusión cuando tú, con tu ‘método de disciplina’ intentas educarla, para que aprenda. Encima lloriquea, si además vive de tu sueldo y tiene tanta suerte contigo, un hombre de ideas claras, respetable. ¿De qué se queja?

Te lo diré: Se queja porque no vive, porque vive, pero muerta. Haces que se sienta fea, bruta, inferior, torpe… La acobardas, la empujas, le das patadas…, patadas que yo también sufría.

Hasta aquel último día. Eran las once de la mañana y mamá estaba sentada en el sofá, la mirada dispersa, la cara pálida, con ojeras. No había dormido en toda la noche, como otras muchas, por miedo a que llegaras, por pánico a que aparecieses y te apeteciera follarla (hacer el amor dirías) o darle una paliza con la que solías esconder la impotencia de tu borrachera. Ella seguía guapa a pesar de todo y yo me había quedado tranquilo y confortable con mis piernecitas dobladas. Ya había hecho la casa, fregado el suelo y planchado tu ropa. De repente, suena la cerradura, su mirada se dirige hacia la puerta y apareces tú: la camisa por fuera, sin corbata y ebrio. Como tantas veces. Mamá temblaba. Yo también. Ocurría casi cada día, pero no nos acostumbrábamos. En ocasiones ella se había preguntado: ¿y si hoy se le va la mano y me mata? La pobre creía que tenía que aguantar, en el fondo pensaba en parte era culpa suya, que tú eras bueno, le dabas un hogar y una vida y en cambio ella no conseguía hacer siempre bien lo que tú querías. Yo intentaba que ella viera cómo eres en realidad. Se lo explicaba porque quería huir de allí, irnos los dos…Mas, desafortunadamente, no conseguí hacerme entender.

Te acercaste y sudabas, todavía tenías ganas de fiesta. Mamá dijo que no era el momento ni la situación, suplicó que te acostases, estarías cansado. Pero tu realidad era otra. Crees que siempre puedes hacer lo que quieres. La forzaste, le agarraste las muñecas, la empujaste y la empotraste contra la pared. Como siempre, al final ella terminaba cediendo. Yo, a mi manera gritaba, decía: mamá no, no lo permitas. De repente me oyó. ¡Esta vez sí que no!-dijo para adentro-, sujetó tus manos, te propinó un buen codazo y logró escapar. Recuerdo cómo cambió tu cara en ese momento. Sorprendido, confuso, claro, porque ella jamás se había negado a nada.

Me puse contento antes de tiempo.

Porque tú no lo ibas a consentir. Era necesario el castigo para educarla. Cuando una mujer hace algo mal hay que enseñarla. Y lo que funciona mejor es la fuerza: puñetazo por la boca y patada por la barriga una y otra vez…

Y sucedió.

Mamá empezó a sangrar. Con cada golpe, yo tropezaba contra sus paredes. Agarraba su útero con mis manitas tan pequeñas todavía porque quería vivir. Salía la sangre y yo me debilitaba. Me dolía todo y me dolía también el cuerpo de mamá. Creo que sufrí alguna rotura mientras ella caía desmayada en un charco de sangre.

Por ti nunca llegué a nacer. Nunca pude pronunciar la palabra mamá. Maltrataste a mi madre y me asesinaste a mí.

Y ahora me dirijo a tí. Esta carta es para tí, cabrón: por ella, por la que debió ser mi madre y nunca tuvo un hijo. También por mí que sólo fui un feto a quien negaste el derecho a la vida.

Pero en el fondo, ¿sabes?, algo me alegra. Mamá se fue. Muy triste, pero serenamente, sin violencia, te denunció y dejó que la justicia decidiera tu destino. Y otra cosa: nunca tuve que llevar tu nombre ni llamarte papá. Ni saber que otros hijos felices de padres humanos señalaban al mío porque en el barrio todos sabían que tú eres un maltratador. Y como todos ellos, un hombre débil. Una alimaña. Un cabrón.

A mis murcianicas., Llibres i textos. | Comment (0)

Per a pensar.

Hi ha vegades que a l’obrir el correu electrònic, apaeix davant els meus ulls una llista de missatges que preguen per ser oberts de manera immediata. Molts d’ells amb titols com “URGENTE”, “MUY IMPORTANTE”, fins i tot “SI NO LO ABRES, NO MERECES VIVIR”.

Sols he de fixar-me un poc més, deixar de banda eixes lletres en majúscula.

Ahí està! Tots porten “Fw” o “Re” davant. Molts d’eixos mails mai no els òbric. No hi ha molt que vore, tots son iguals: un powerpoint, un video, un ellaç a Youtube, fotos de cosos esculturals i siliconats…

Però hui he punxat amb el meu ratolí allò que Laura, una amiga de València, m’ha enviat. Sols em posava: “El mejor video del año, y esta vez con razón”.

Ací el deixe, pot ser per a no oblidar-lo.

No sé, doncs això. | Comments (5)