No hi ha qui m’aguante.

Il·lusió i por.

Agafe un llapis i no sé molt bé per a qué. Engegue el meu ordinaror i em sent en deute. No sé que és el que vull dir, si és que vull dir alguna cosa… Voldria dir-ne tantes!

Imagine el meu futur. És un futur pròxim. És l’unic futur que ara mateix sóc capaç d’imaginar. Viatge amb facilitat d’un lloc a un altre, d’ací a allí. És un mitjà de transport molt ràpid, és la il·lusió. Els meus peus s’enlairen i és la por qué em torna a terra.

La llum que entra per les finestres. Els colors de l’estança. Tot te forma a la meua imaginació. Els meus moviments, els teus sonriures. Però que faré si no sonrius? Desapareix l’habitació, canvien els colors. Torne a estar ací imaginant  una nova possibilitat.

No sé, doncs això. | Comments (2)

L’oxidació i el rovell són una mena de protecció.

Ja s’acabat! Ja no hi ha cadenes. Les llesques del rovell es convertixen en pols a cada una de les meues xafades. No sé si riure o plorar. Vull sentir la llibertat real al caminar pels passadisos de la que ha estat la meUA pressó.

Quan apague aquest ordinador i engegue el motor del cotxe estaré fent el viatge que durant tant temps he desitjat. Creuaré les portes, avançaré pas a pas, poc a poc, fixant-me en cada un dels detalls que la conformen. Vull descobrir el nou color dels seus edificis; descobrir la llum als metalls que la conformen; caminar amb el rotre descobert i amb el més dolç dels sonriures.

Vull sentir que estic allí mirant-la des d’una altra perspectiva. Vull sentir que forme part d’ella per sincronía i no per obligació; que estic allí sense ser retinguda; que sóc i estic; que no em tenen i em fan.

Sé que ja no m’aturmentarà que passen les hores i s’engeguen els fanals. No veuré les estades fredes i tampoc les parets negres. Els vidres seràn transparents i no distorsionaran el que els meus ulls veuen.

No he deixat de respirar. La corrosió sols atenuava l’esperit. Hui retire les capes d’oxid que han anat envoltat-me i amb les que he estat salvaguardant-me.

Fotografia de Guille

Sí…bé, no encara. Però sí.

Ara ja has acabat, no?
Així m’ensenyaràs a gitar-me prompte i a dutxar-me en 10 minuts.

I ho deia amb el cor. Amb un sonriure timid i entremaliat.
I jo perdia la conciencia de l’ací i ara.

Projecte final de carrera.

JO: Fer el projecte, podriem dir que consisteix en… Anem a fer una casa i hi ha que dibuxar-la i explicar tots els pasos per a fer-la.

RUBÉN: Ah. Y eso es lo que más cuenta, ¿no? Cómo lo más dificil, diríamos, ¿no?

JO: Bé, sí. Més o menys. Sols és que després de pensar com anem a fer-la, doncs hi ha uns planols que no sé com dibuxar.

NEREA: Yo, yo; yo sé!!! Dibujas un triángulo; un cuadrado y una ventana, bueno mejor dos. Un círculo y la puerta.

JO: …¿¿??…jajajaja…. I ximenella? O no li’n pose?

NEREA: Sí. Claro! Que ahora hace frío.

JO: Hi ha que vore! I jo pegant-li voltes… agobiada… sense saber com fer-ho.

NEREA: Pues haberme preguntado.