punts de vistaTag Archive for punts-de-vista archive at No hi ha qui m’aguante.

Benvinguda curiosa.

abril 16th, 2010

Ja no recordava des de quan no havia publicat cap cosa al bloc. Cada vegada que he agafat un boligraf per plaer he acabat dient-me a mi mateixa: va ara ho deixes al bloc.

Ha passat tant temps que m’han passat tantes coses que no pararia de colpejar aquestes tecles mai. M’agradaria parlar de tot, enllaçar un tema amb un altre com si tot fos un. Igual que ens passa a les converses amb els amics que comencem parlant de lo lluny que hem aparcat el cotxe i acabem acomiadant-nos parlant d’una samarreta que hui tampoc ens hem recordat de agafar per a tornar-li-la.

Tot això afegit al rastre d’entrades que tinc pendents des de l’any passat: viatges, transllats, sorpreses, regals, mirades de complicitat, ambicions i bacs, sentiments, troballes…

Hui desde les noves vistes del nou balcó, una xica morena tombada en la gespa ha estat la causant de que torne a escriure alguna cosa al bloc després d’aques llarg atur.

La Manhatanització ha deixat al seu interior un xicotet parc on encara hui podem tombar-nos a la gespa i sóc tan afortunada que la meua balconada dona a aquest parc. Sol tindre pasejants de moltes i variades edats i nacionalitats. Xiquets amb hiperactivitat bandálica, adolescents amb sensació adulta de +20 però el més curiós és que a tots els agarren unes ganes boges de pixar.

La primera vegada va ser una mare amb el seu fill petit qui demanava urgentment poder fer pipí. Amb l’urgència que requeria l’assumpe la mare el va acostar a la soca d’un arbre i va alleujar al xiquet. Despres han estat una serie de persones majors que amb gran inquietut han buscat un dels racons que semblaven més apartats per donar fi a la seua incontingència. El que no sap aquesta gent es que davant de tots aquest desnivells i arbrets que conformen el parc estàn situats la gran majoria de balcons de les persones que ací residim…

Hui semblava que sols es tractava de pendre una estoneta el sol. Ha començat a llevar-se prendes de roba i al remat s’ha posat en peu. Ha pegat dues passes. S’ha baixat els pantalons i encarant-me tot el cul allí s’ha enxamponat! Uns segons més tartd coll·ocant-se una altra vegada els pantalons ha tornat al seu lloc inicial i ha seguit com si res no hagués passat.

A aquest pass, començaré a prendre imatges i fer algun tipus de manifest, denuncia o exposició.

En fí, una bona venbinguda al barri.

No sé, doncs això. | Comments (6)

El mateixet.

gener 23rd, 2010

- Hola.
- Hola. Em dona una caixa de “Gelocatil CODEINA-650″?
- Per a qué les pren? És una medicació prou forta.
- Migranya.
- Un moment. De seguida.

I mentres va a buscar els comprimits… una nova clienta i en surt un nou farmacèutic per a atendre-la.

-Hola. Un anell vaginal, per favor.

El racó verd. | Comments (7)

Un “predictor”?

maig 22nd, 2009

NEREA: “Vas a tener un bebé”.

JO: Qui? Jo??

NEREA: “Sí. Vas a tener un bebé!!!”

JO: Jajaja, nooooo. Açò és un “mixelín”!! Jajaja. O “mixelón”, com vulgues dir-li.

NEREA: No. Vas a tener un bebé.

JO: A vore? Que no! Per qué dius que vaig a tindre un bebé?

NEREA: “Porque cuando se te juntan las tetas con la barriga es que vas a tener un bebé.

JO: ..*$…%…mm.n&**..ssgg.. ¿¿??¿¿?? Jajajajja… Calla, calla!!! I que m’ixca com tú! El que em faltava. Ni pensar-ho!!! Jajaja.

NEREA: “Tranquila tía” -Molt seriosa ella-. “Si sale como yo, no te preocupes que jugaré con él”.

No sé, doncs això. | Comments (3)

Los nadies.

abril 25th, 2009

No sabía explicar el porqué de mi rechazo hacia la poesía. Seguramente no es rechazo y existe otra palabra más adecuada para definir el alejamiento voluntario que mantengo de los versos.

Siempre me habían hecho creer que el placer por la poesía está reservado a mentes de gran capacidad y un potencial sublime. Una rima fácil de cuatro “renglones” no es poesia. Simplemente es eso, una rima. No se podía considerar poesia algo tan baladí.

Y entonces con una sola frase, un tono neutro y el gesto de incredulidad sarcástica, lo resumió: “Los ricos hacen cultura; los pobres sólo folklore”.
Sí, eso era. Justamente eso era lo que hasta el momento siempre me habían dado entender.

“Anota éste para tu lista: El libro de los abrazos, de Eduardo Galeano”. Y me leyó uno de los capítulos de ese libro que ya forma parte de mi lista “d’eixe me l’he de llegir“.

Los Nadies.

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan
los nadies con salir de pobres, que algún mágico día
llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros
la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni
hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo
la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y
aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el
pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la
liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la
crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los
mata.