No hi ha qui m’aguante.

Enguany.

Ens vam prometrer que d’enguany no passava. Potser fos més una petició que una promesa. Segurament ho vaig dir en alt per animar-me a mi mateixa.

No importava que hi hagués abans i tampoc no després. Sabiem d’obligacions o compromisos adquirits, sabiem de la dificultat de retindre el temps quan diu de correr; sabiem del plaer de treballar amb les nostres mans; sabiem de la il·lusió i de la necessitat de la independència i el creixement personal.

Ja no és enguany. Pense mentres mire més enllà del paissatge. I amb la capacitat que tens de llegir els meus pensaments a través dels meus moviments o l’absencia d’ells em fas tornar des d’allí on estava. Entres dintre meua a través de les meues pupiles. És cert, qui estableix el primer dia i l’últim dels enguanys? Per als estudiants enguany va de setembre a setembre. Per als geladors de març a març. Per als socorristes de juny a juny.

-El nostre enguany és nostre.
-I té color?
-… és… del color de la vida.

Verd. Verd fort però no fosc. Àcid, viu, cridaner, refrescant, intens. Taronja. Taronja calid. Gris, marfil. Neutre. Blanc, negre.

Imatge de Saul GM

Ets tu.

Sona el mòbil i al agafar-lo llig el teu nom. El torne a deixar on estava després de prémer la tecla per silenciar-lo.

Després li escriuré un misatge. Ara no m’apetix parlar. No em sent capaç d’interpretar al meu jo que s’alegra de rebre una trucada inesperada d’algú a qui fa ja temps que no ha vist. Ho sent, no sé que li passa al meu cos que no mostra capacitat de reacció. No és que no vulga parlar amb tu. Sempre eres molt amable amb mi. Saps com fer-me sonriure, però hui no. Ara no.

Altra vegada la mateixa música. Eixa cançó que tant m’agradava. No tardaré a canviar-la. Comence a odiar-la. Ja no exerceix el mateix efecte sobre mi. Ara és… com a mínim fastigosa.

Hola!
Hola. Qué tal?
Jo acabe d’arribar a casa i estava parant taula.
Qué tal t’ha anat el dia? Jo també acabe d’arribar i.. bé, com sempre. Et telefonava per a vore si vindries a peixcar o si… anem a vore’ns aquesta setmana?

Qué que em sembla si anem a peixcar? Que com ha estat el meu día? Em telefones com si anar a peixcar fos un motiu real per a nosaltres, com si fos el motiu principal. Amb tan sols dues frases, l’excusa per la qual havies fet aquesta telefonada desapareix deixant al descobert la teua necessitat de veure’ns. Una necessitat que compartisc amb tu des de l’últim janstelefonem al parking on haviem de separar-nos.
Creus que no recorde que hem parlat aquest migdia? Sols han passat unes hores des de que m’has telefonat per preguntar com havia passat el matí i ens hem rist de la meua incapacitat per a orientar-me en cap lloc.

Si saberes quant desitge que sone el meu mòbil… Amb sols els dos primers acordes busque desesperadament el maleït aparell per a després reballar-lo de nou sobre la taula quan no ets tu qui espera a l’altra banda.

Imatge de Guille.

Ser èssers.

Quan no sóc jo, eres tu.

La qüestió és mai no ser els dos.

Imatge d’Eboptica.

Sona el mobil.

I quan ja no hi ha res interesant que em faça riure. Apareixes a l’altra banda del teléfon.

Estos de “Garrafone” son llestos, eh?

Molta sort Victoria Rottermeier

I quan ja els tenia descol·locats per haver pagat una ronda de cafés. Els explique que a partir del divendres ja no em tornarán a vore el pèl.

“Y entonces ¿quien nos va a gritar ahora? ¿Quien se va a meter con nosotros?… Ahora, no llevar el chaleco no tiene gracia.
Bueno pués mucha suerte Vic… esto… jajaja”

Just ara que ja tenia Nom i Cognom.

Jugaves a estimar-me

I de camí a casa, mentre conduïa per eixa carretera que sembla que el cotxe ja coneix, tornaven a presentar-se a la meua ment les escenes que acabava de viure; tornava a reviure allò que feia sols una estona havia passat a aquella cafetria que ens ha fet coneixer-nos.

Ja no recorde com es juga a agradar-se. Ja no recorde quin és el significat d’algunes paraules quan a la conversa sols hi ha un parell de mirades. He oblidat la importància que pot adquirir un gest intuitiu o un acte reflex. Duc molts anys sense jugar.

Semblaves preocupat per alguna cosa que no aconseguia intuir. Pensava que simplement no t’apetia contar-m’ho. Tant se me’n fa! No vaig a insistir quan vulgues ja ho contaràs. Si hi ha alguna cosa que els dos sabem, és que ningú no ha de parlar si no li abellix la idea. I poc a poc, anaves contant-me tot el que feia un tems dormia al teu pensament i des de feia uns dies no et deixava en pau.

Al final, entre riatlles i comentaris que no tenen res a veure, vas introduint, allò que encara que intentes disimular, necessites compartir amb algú. El teu subconscient busca unes oïdes per a descansar.

No saps cap a on dirigir la teua vida, o això dius; no saps per a que necessites moltes de les coses materials que has anat adquirint amb el pas dels anys; dius que no saps que és el que et fa romandre ací més temps i tampoc, dius, no saber que pot haver allí des d’on vas vindre. Igual agafes i un dia surts cap a Panamà, o surts cap a qualsevol lloc que només anomenar-lo sone a llunyà.
Vols viatjar, sents la necessitat de viatjar i coneixer gent. Podries estar dos anys a un lloc i, una vegada passen, canviar a un altre lloc. Dus un temps pegant-li voltes i quasi ja pots dir que t’apetix. Vols fer-ho.

I no em sembla una idea descabellada. A mi m’agrada viatjar, sóc un poc més poregosa que tú però podria plantejar-m’ho, per qué no?. Jo també crec que a la vida estem de passada…
Saps que si decideixes viure en un lloc diferent cada 2 anys, hauràs d’enviar-me una postal des de cada un d’eixos llocs?  Sí, postals com les que s’enviaven abans, amb segell i un text breu.

Ara que viure com un nómada ho faràs fins que aparega un dia, eixa persona i… pot ser ja no siga per a tú meravellós el viatjar d’un lloc cap a altre. Pot ser que en eixe moment allò perfecte siga romandre a un lloc per molt temps.
I t’obstines a afirmar que mai no trobarás a eixa persona, a la persona perfècta per al teu món. Això no ho pots saber. Mai no saps a qui coneixeràs. Igual, el dia que menys t’esperes dones amb eixa persona i trobes a la persona perfècta per a tu…..

- Ja he donat amb ella. Però sols és perfecta junt amb una altra persona.

No sé que dir, quan me n’adone de que és a mi a qui miren els teus ulls. Passen, ara, molt depresa tots eixos moments amb indicatius clars; converses que ara tenen sentit, el sentit que jo no hagués pensat mai; mirades; llocs; sonriures i gestos de complicitat… que ara encaixen.

- Per què no contestes? És que no em sents? No vols sentir-me…
- Eem…eeh.. Què?
- Qué hui no penses alçar-te? Vinga!! Qué ja fas tard. Bon dia pel matí.

Imatge de Martin Dasnoy

Sí…bé, no encara. Però sí.

Ara ja has acabat, no?
Així m’ensenyaràs a gitar-me prompte i a dutxar-me en 10 minuts.

I ho deia amb el cor. Amb un sonriure timid i entremaliat.
I jo perdia la conciencia de l’ací i ara.