No hi ha qui m’aguante.

Ho sent.

Sé que us he fallat.

I no vos feu una idea de com de mal em sent. No trobe paraules suficients per demanar-vos disculpes.  La situació m’ha superat i no he trobat la manera de fer possible la vostra il·lusió, alhora la meua. Sent vergonya, molta.

No sols ho vaig fer per ser l’any passat, ho vaig fer perquè m’agrada i enguany no he arribat allí on vaig prometrer. Espere poder posar remei per al proper any i compensar-vos d’alguna manera.

Imatge de ignacia_rz

No sé, doncs això. | Comments (4)

La mano de Fátima.

La mano de Fátima, de Ildefonso Falcones.

Normalment al parlar d’un llibre m’agrada citar allò que hi ha a la seua contraportada. L’unica referència dels llibres que mai no puc evitar llegir, encara que de vegades pense que no hauria d’haver-ho fet…

Amb aquesta entrada al bloc no sols parle d’una novel·la de lectura fàcil amb una història basada en la nostra pròpia història. Crec que el llibre en sí, té mes valor encara per a mí. El valor de l’objecte porta afegit quelcom que va més enllà del simple plaer dela lectura (i no vulll dir que no considere important aquest aspecte).

Aquest any passat, ha estat un any molt intens per a mi. He aprés moltes coses i descobert moltes altres. He viscut experiències dificils de repetir i fins i tot complicades d’explicar.
Una nit d’agost plena de contradiccions, amb el regal d’aquest llibre, un grup de personetes deixaren constància del que uns dies abans havia descobert compartint amb ells unes hores: estava rodejada de persones meravelloses. Personetes que sense conèixer-me compartien amb mi una il·lusió. A més a més, em demostraren la seua capacitat i valia i confiaren en mi per a disfrutar del teatre.

Ara entenia el fum de preguntes que em feien cada dia, sentien curiositat per com era jo. “Eixa xica seria  que és d’Ibi: L’Espardenyera!” I volien saber si aquell regal m’agradaria, si ja l’havia llegit…
El que no sabien és, que encara que hagués llegit les págines d’una cópia d’aquest llibre, aquest exemplar mai no hagués pogut llegir-lo. És més del que el seu autor va escriure.

A l’interior hi ha unes linies en les quals hi ha una errada, no sou vosaltres qui heu de donar les gràcies. Sóc jo.

A la contraportada:

La historia de un joven atrapado entre dos religiones y dos amores,
en busca de su libretad y la de su pueblo,
en la Andalucía del Siglo XVI

Una novel·la històrica amb un ritme que fa de la seua lectura un acte agradable, fins i tot de necessitat quan aconseguix enganxar-te com li va passar a Morning Star. L’única cosa que pot ser m’haja semblat un tant decepcionant ha estat que la secuència de la història era preisible. Però així i tot, és una novel·la que m’ha agradat. Al començar-la a llegir pensava que no acabaria de llegir-la ,ja que la novel·la històrica no m’atru massa pero la manera en que ha estat escrita fa que no resulte una tasca complicada la seua lectura.

Resum exprés: M’ha agrada’t, inclús tractan-se del génerehistòric.

Un menys a la llista. Un més a la meua vida.

Llibres i textos. | Comments (2)

Festes de Sella 2009

Ja s’acosta octubre i amb la fi del mes de setembre arriben les festes com cada any. Enguany tenen un valor afegit per a mi: les viuré més des de dins encara.

Ha estat un any de treball, de programació, de planificació, de bones intentcions, de desencontres i malentesos, de superacions, de nous coneiximents, de descobriments i per que no? També de decepcions. No obstant hui no pretenc deixar amb mal sabor de boca a ningú, ni obrir un front de lluita a tan sols uns dies del començament de les nostres Festes Majors.

He estat acompañada per 23 membres més, els quals hem format la Comissió 2009. Cada un de nosaltres hem aportat el nostre petit granet de sorra per a poder compartir amb tot el poble aquells actes que fins el dia de hui hem estat fent. Sóc conscient de que hem tingut errors i al llarg d’aquests 6 dies en tindrem algun que altre més. No som perfectes i ho tenim clar. El que sí tenim són ganes, il·lusió; som ambiciosos i ens mou el nostre esperit jove.

Em preparat un programa de festes un tant ambiciós i per problemes economics ens hem vist en la necessitat de recurtar actes. Sé, que per aquest motiu puc demanar disculpes en el nom dels meus companys i en el meu pròpi. No podrem portar un corrfoc com haviem previst. Ho sentim.

(Si punxeu a les imatges podreu vore el programa de festes un poc més gran)

Hem estat fent els deures a conciència però hi ha coses en els que hem suspés, altres que aprobarem pels pèls i altres, que esperem superar amb molt bona nota.
A tots vos convide a disfrutar les festes. I als visitants, a coneixer les festes de Sella.

A les Comissions anteriors voldria donar-vos la meua felicitació novament per la tasca realitzada. Quan la vius a la teua pell canvia completament la percepció. “Que raó tenen aquells que diuen que tots deurien ser comissió almenys una vegada per saber el que realment és”.

I a tot el poble en general:

Espere que aquestes festes les sentiu vostres, ja que gràcies a vosaltres seran possibles.

Molt bones festes.

Continue reading »

No sé, doncs això. | Comments (10)

Reclamacions a El Cabiló

Una vegada, a un mail em proposaren publicar a La Revista de El Cabiló, articles dels blocs cabiloners per fer arribar les nostres inquietuts cibernètiques a la gent que llig la nostra revista però no coneix els nostres blocs. Encara no ho he plantejat seriosament al grup de la revista, però hui com que ja está el nou “número” al carrer, he pensat publicar el meu article.

No sé si serà pel meu caràcter o per qué, pero la secció de Reclamacions a El Cabiló, és la que sempre més m’ha agradat.

Molt sovint,  ens queixem per tot allò que no ens agrada o ens incomoda. De vegades, no emprem els millors mitjos o mitjans per a fer-ho, tampoc no encertem en el moment apropiat per fer notar la nostra queixa. Però aquestes coses ja les sentencia el pas del temps. I la veritat és que als primers números d’aquesta revista ja ho vaig fer i ara que torna a aparèixer no veig cap inconvenient en  escriure a aquesta secció una altra vegada.

Ara bé, de que puc escriure?

Havia pensat fer una petita menció al a falta de sentit de convivència, que mostren i s’atreveixen a lluir molts del qui tenen animalets al seu càrrec. Però, primer, vaig recordar que a un número anterior una gosseta del poble ja va parlar del tema i a banda igual algú podia sentir-se ofés. Perquè no és de bon gust que et diguen marrano. Perquè no eres tu qui fa les seues necessitats al carrer (i gràcies), és el teu gos. Tu eres molt net a ta casa i que ningú no diga el contrari perquè, jo ho sé, si entres a ta casa no trobarás ni un pel de l’animalet, ni un sostre ni res de res, que per a això ja el deixes en el carrer tot el día.

“I és que l’animalet és tan aseat!!! Mai no s’ha fet res dins de casa“.

No, faltaria més. Si ja ens ho deixa a la resta de veïns a la porta de casa. I una altra cosa vaig a dir-te, si ho fa, ves pensat en portar-lo a teràpia que igual és algun tipus de trastorn. Guaita, que tu deixes a l’animalet en el carrer des de primera hora del matí perquè et preocupes per ell, perquè no vols que estiga tancat tot el dia.

“I no s’allarga. És molt obedient i quan jo torne a casa ell m’espera a la porta menejant la cueta”

(I no serà que te fam o et sent una mica soles…com abandonat?). Està clar, vindre al poble des de la ciutat és llibertador per als animalets, ara que per als veïns…
Havia pensat proposar-li a l’Ajuntament canviar els cartells de benvinguda al poble: Sella, una bellesa d’altura per Sella, un pipi-can d’altura.

Per tots aquests motius, vaig desestimar fer una reclamació d’aquest tema i vaig pensar en parlar de la capacitat d’emmagatzemar vehicles antics per tot el poble, molt abans de que es faça la fira de mostres. No hagués estat bé per la meua part tacar de falta de civisme la iniciativa de transmetrer al nostre poble la essència dels temps passats, una mostra d’arrels molt nostres. Amb eixes imatges anem passant les nostres tradicions de generacions en generacions.

“Ai, amb eixe cotxe he fet tants viatges… Anava com una filigrana. Ara el pobre ni arranca i del sol s’ha descolorit. Però quans records viscuts amb ell!”

Bé, si no parle del poc respete dels propietaris de mascotes i tampoc no parle de la falta de civisme per part de qui no porta els estris (“enseres”, para los castellanos) als llocs de recollida, doncs igual parle… de les seqüeles que ens ha deixat el joc del Tetris a la majoria de nosaltres. Clar que, parlar de les addiccions de la gent igual no és correcte del tot, perquè si aquest inofensiu joc, que consistia en anar encaixant peces de diverses formes i colors, ha fet que el nostre dia a dia ens semble una partida continua; que vinga ara una “llesta” ací a dir-ho, no és plat de bon gust.

Jo ho reconec, són actes inconscients. Tot és pot transformar a una partida sense donar-nos ni compte. Arribes als contenidors de fem, ja estan plens i qualsevol diria que no els cap res més. Ah! Però no. Tu eres un expert jugador i saps de quin color és la teua bossa de fem que  de manera inexplicable ha agafat forma de “T” verda. Penses la jugada. Busques el lloc on, saps, que encaixarà. Temples els nervis i amb un braç molt estirat diposites la bossa amb molta cura. Poc a poc. Localitzant el centre de gravetat per a que, una vegada l’has col·locada, es mantinga en equilibri. Ja la has deixada i retires el braç amb cura per no tocar res i que la torre de fem no caiga. Et retires de puntetes cap arrere i sense deixar de mirar la pila de fem comences el camí de tornada a casa victoriós. Has guanyat la partida!!!! I apareixen de les casetes amb teulada a dos aigues (amb forma de triangle) per a celebrar-ho, els ninotets que ballaven aquella cançó tipo rusos. (Ja entenc el disseny d’aquests punts de recollida). Ens sentim victoriosos.

“A partir d’eixe moment si cau, ja no es assumpte meu. I total com sempre estan plens, no ens estranya vore com s’amuntonen”.

La qüestió és que no sé de que escriure. Perquè també havia pensat parlar de les drogues. I et poses a pensar i com que no en saps massa del tema (però alguna cosa sí, eh? Res de falsa modèstia) dius vaig a vore si algú en sap més que jo i no parle més del conte abans d’informar-me. Però… si ningú no sap res, ningú no ha vist mai res. Llavors, que puc reclamar?

Ja està. La reclamació perfecta. Escriuré per denunciar d’alguna manera, que la gent no respeta els bens i servicis dels demés. I tot venia per les bústies que s’han posat fa poc temps a la carretera per als veïns que no poden rebre el correu a les seves vivendes.
Anava a dir: que si hi ha que vore que poc ens preocupem per la resta; que si no ens parem a pensar que al estacionar el nostre vehicle davant l’armari de les bústies, ni el carter ni els beneficiaris de les mateixes tenen accés al seu correu postal; que si com no ens ho fan a nosaltres no li donem importancia y tot això.
Però sóc una tremendista, perquè fins ara no tenien eixe servei així que per un moment que algú pare el cotxe… tampoc no és per a tant. A més, hui per hui, és cada vegada més complicat trobar lloc per a aparcar degut a l’exposició de vehicles antics i si estacionem als pàrquings… caminar fins al centre de la plaça és tota una odissea al tenir que anar esquivant els excrements dipositats al nostre pipi-can.

Doncs com no parle de la mancança de proteccions contra caigudes d’altura a les zones publiques del nostre poble, de què parle? Però igual el fet de que falten baranes en alguns llocs té alguna causa justificada que jo desconec i no dec ficar la pota. I si torne a parlar de la casa de cultura famosa? Igual em taquen de pesada. A una altra revista ja ho vaig dir. Podria parlar del color de la terra… ara és més marroneta que mai. Mirar cap al Bolillo em recorda al paper continu que posava al meu betlem. Encara que a la vista panoràmica del calendari del Ajuntament no s’aprecia. Però d’eixe tema ja hi ha molt dit.

Xé, que pensant pensant no he trobat ni una reclamació. I per a mi, és extrany. Jo que em queixe sempre de tot.

Així que per a la pròxima revista serà.

Clara Garcia Soler. L’Espardenyera.

Llibres i textos., Sarcasme | Comments (3)

“No teneis clase”

No tindrem classe “A”, “B” o “C”; no tindrem classe els diumenges; no tindrem classe preferent a Adif, com tampoc no en tindrem de turista; no tindrem classe perqué mai no ens ha preocupat tenir-ne o no tenir-ne.

El que sí tenim és personalitat. El que sí tenim és opinió. El que sí tenim són diferents punts de vista. El que sí tenim són bones intencions.

 

No sé, doncs això., Sarcasme | Comment (0)

Una carícia al cor.

No sé que és el que em passa però no tinc ganes de fer res. No vull eixir al carrer, no vull estar a casa, no vull parlar, no vull estar soles, tampoc no vull que em parlen, no vull estar en cap lloc… Si els de casa llegiren açò em dirien que el que em passa és que no sé el que vull. Pot ser que l’increment de la desgana siga gran part, per culpa del cansament que arrossegue, però no ho sé.

Els Nadals no m’agraden. No m’agraden els Nadals que ens fan veure els demés. Tots han d’estar contents, tots han de estar alegres, tots hem de lluir, tots hem de…
Amb el pas d’els anys els Nadals em semblen buits, com una màscara de porcellana que no sap bé, quin rostre amaga.

Enguany s’ha badat la meua máscara. Ha caigut als meus peus.

No hi havia res allí darrere i tampoc no hi havia res davant. Tampoc no hi havia  cap cosa que em fera fugir. Davant meu sols hi estaven ells. Allí estaven tots. Una taula y onze mirades. Un dinar molt especial.

Em quede amb eixos moments: les riatlles; els records; el ví i les mandonguilles; les olives i la veïna; el padrí i el fillol amb les conquestes d’una nit propera; la taula plena i el vermell de les galtes; el tornar a contar les cadires; els plats buits i ben saborejats; el ganivet que es perd quan algú ja l’havia posat en taula dues vegades; un pastis de tres colors i el café.

Sis caixetes amb un interior molt gran. Un embolcall de tendreça infinita. Mai ningú no escriurá una carta tan dolça.

No m’importa si li diuen d’una o d’altra manera. Hi ha qui em diu que és açò precisament el Nadal, que aquest és l’esperit… no m’importa com vulguen dir-ho. A mi m’acaronaren amb la “n”. La “n” de Nadal.

No sé, doncs això. | Comments (5)

El paradís a El Salt.

Han caigut quatre gotes i ja puc oldre a terra humida… La pluja continua. Sembla que plourà prou.

Així és, ha plogut molt i en molts llocs, fins i tot, massa. Al veure l’aigua correr invaixen la meua ment les imatges de El Salt. Les vaig guardar a la memòria ara farà dos anys, però tant em van agradar que fins i tot guarde imatges al mòbil.

Vam decidir anar quan la pluja amainava. Paraigües i botes. Ganes d’eixir al carrer. Un grup d’amics amb semblants il·lusions: veure brotllar l’aigua de la terra que ens encisa. Disposats a fer un camí que em fet moltes vegades des de menuts. Vam descobrir nous colors als arbres, noves formes a la penya. Anavem a un lloc nou… Solcides, enderrocs, relliscades a causa de carreres proposades entre rialles.Res com allò que naix de no saber que fer.

A la gent que no ha estat a Sella, quan li mostre les imatges pensesn que el paradís es troba molt lluny… en certa mesura, m’alegra que no sapiguen on està. El meu jo egoista…

Amainava però no deixava de caure. La pluja guardava amb insistència aquell llòc on no hi cap cap altra cosa que la pau. Un paradís amb sol o amb nuvols.

No sé, doncs això. | Comments (8)