No hi ha qui m’aguante.

Una carícia al cor.

No sé que és el que em passa però no tinc ganes de fer res. No vull eixir al carrer, no vull estar a casa, no vull parlar, no vull estar soles, tampoc no vull que em parlen, no vull estar en cap lloc… Si els de casa llegiren açò em dirien que el que em passa és que no sé el que vull. Pot ser que l’increment de la desgana siga gran part, per culpa del cansament que arrossegue, però no ho sé.

Els Nadals no m’agraden. No m’agraden els Nadals que ens fan veure els demés. Tots han d’estar contents, tots han de estar alegres, tots hem de lluir, tots hem de…
Amb el pas d’els anys els Nadals em semblen buits, com una màscara de porcellana que no sap bé, quin rostre amaga.

Enguany s’ha badat la meua máscara. Ha caigut als meus peus.

No hi havia res allí darrere i tampoc no hi havia res davant. Tampoc no hi havia  cap cosa que em fera fugir. Davant meu sols hi estaven ells. Allí estaven tots. Una taula y onze mirades. Un dinar molt especial.

Em quede amb eixos moments: les riatlles; els records; el ví i les mandonguilles; les olives i la veïna; el padrí i el fillol amb les conquestes d’una nit propera; la taula plena i el vermell de les galtes; el tornar a contar les cadires; els plats buits i ben saborejats; el ganivet que es perd quan algú ja l’havia posat en taula dues vegades; un pastis de tres colors i el café.

Sis caixetes amb un interior molt gran. Un embolcall de tendreça infinita. Mai ningú no escriurá una carta tan dolça.

No m’importa si li diuen d’una o d’altra manera. Hi ha qui em diu que és açò precisament el Nadal, que aquest és l’esperit… no m’importa com vulguen dir-ho. A mi m’acaronaren amb la “n”. La “n” de Nadal.

No sé, doncs això. | Comments (5)

El paradís a El Salt.

Han caigut quatre gotes i ja puc oldre a terra humida… La pluja continua. Sembla que plourà prou.

Així és, ha plogut molt i en molts llocs, fins i tot, massa. Al veure l’aigua correr invaixen la meua ment les imatges de El Salt. Les vaig guardar a la memòria ara farà dos anys, però tant em van agradar que fins i tot guarde imatges al mòbil.

Vam decidir anar quan la pluja amainava. Paraigües i botes. Ganes d’eixir al carrer. Un grup d’amics amb semblants il·lusions: veure brotllar l’aigua de la terra que ens encisa. Disposats a fer un camí que em fet moltes vegades des de menuts. Vam descobrir nous colors als arbres, noves formes a la penya. Anavem a un lloc nou… Solcides, enderrocs, relliscades a causa de carreres proposades entre rialles.Res com allò que naix de no saber que fer.

A la gent que no ha estat a Sella, quan li mostre les imatges pensesn que el paradís es troba molt lluny… en certa mesura, m’alegra que no sapiguen on està. El meu jo egoista…

Amainava però no deixava de caure. La pluja guardava amb insistència aquell llòc on no hi cap cap altra cosa que la pau. Un paradís amb sol o amb nuvols.

No sé, doncs això. | Comments (8)