No hi ha qui m’aguante.

Antítesi

Antítesi.

1. f. Fil. Oposició o contrarietat de dos judicis o afirmacions.
2. f. Ret. Figura que consisteix a contraposar una frase o una paraula a una altra de significació contrària.
3. f. Persona o cosa enterament oposada en les seues condicions a una altra.

Qué dolç estar amb tú i qué amarg l’humit dels teus llavis quan te’n vas. I no hi ha dolç sense amarg.
La teua veu suau a l’altra banda del telèfon ho envolta tot. Aspra queda la meua gola per controlar la rabia. Hui tampoc no ens veurem. Cinc sentits per a gastar-ne només un.
Mai no hi ha presa i tampoc no hi ha temps.

El racó verd. | Comments (2)

Estels.

I ja no em veus. Al tancar els ulls deixes de vorem o això és el que voldries.

Ara que jo no hi sóc, perquè he marxat, em busques pensant que em pots trobar sols amb les ganes que sents dins i la força d’apretar els parpalls.

Cauen les teues llàgrimes ara que ja no queda sal a la mar; no hi ha llum a l’inici dels dies; ni vent al cim de les parets de L’Arc.
El gris dels carrers es torna negre i sembla que res no te color. No hi ha paraules als sorolls dels vespres i el roig al cel que senyala aire ni tan sols és roig per a tu. No trobes paraules que vulguen formar-se al teu dintre i tampoc no les trobes a cap converça que apareix de sobte al teu encontre camí de cap lloc.

Tens por d’alçar la vista al cel, ara que ja es fosc. Promet no assomar-me des de cap d’aquelles petites finestres.

Imatge de Trulopez

El racó verd., No sé, doncs això. | Comments (2)

Il·lusió i por.

Agafe un llapis i no sé molt bé per a qué. Engegue el meu ordinaror i em sent en deute. No sé que és el que vull dir, si és que vull dir alguna cosa… Voldria dir-ne tantes!

Imagine el meu futur. És un futur pròxim. És l’unic futur que ara mateix sóc capaç d’imaginar. Viatge amb facilitat d’un lloc a un altre, d’ací a allí. És un mitjà de transport molt ràpid, és la il·lusió. Els meus peus s’enlairen i és la por qué em torna a terra.

La llum que entra per les finestres. Els colors de l’estança. Tot te forma a la meua imaginació. Els meus moviments, els teus sonriures. Però que faré si no sonrius? Desapareix l’habitació, canvien els colors. Torne a estar ací imaginant  una nova possibilitat.

No sé, doncs això. | Comments (2)

Aturem el temps?

No. No puc. Els meus parpalls semblen fets de formigó. Vols dir que he d’alçar-me? No vull. Per favor, no.

La cambra és del color del sol. S’ha tenyit amb els primers rajos del matí. A la petita Nova York espanyola som afortunats. Res no ens impedix gaudir de la intensa llum del sol que s’enfila per les finestres. Cap altre edifici ens priva d’aquest luxe.

Tu, jo, el sol i els llençols desbaratats per l’últim joc de peus de la nit passada. Obrir els ulls engega el rellotge del nostre compte enrere. Ja no hi ha res a fer, tancar-los de nou no em servirà per a retenir aquests moments amb tu. La teua ma jugant amb els meus cabells que sense cap ordre reposen sobre el coixí. Els teus ulls dolços com la mel i les paraules suaus que omplin tota l’estança d’una tendreça infinita més encara, si cap. Llàgrimes  de plaer i tristor es barregen dins meua. No hi ha res més enllà d’aquestes quatre parets.

I si aturem el temps? Deu d’haver alguna manera. Sols uns minuts…

Imatge de: Dnís

El racó verd. | Comment (0)

30 minuts sense forma

Sols tinc 30 minuts i em pose a pensar que és el que vull fer! Per què no reacciona el meu èsser? Per que no funciona de manera automàtica? Porte tant temps esperant aquest moment que no sóc capaç de contabilitzar-lo.

Ens veurem, ens saludarem. amb dues besades? Una abraçada? Ens deixarem de formalitats. No perdrem el temps amb preguntes estúpides! Un café? No, he dit que no hi ha lloc per a preguntes estúpides.

Passe les hores amb els pensaments enlairats per la força de la imaginació i quan pose els peus a terra…

Quan em posen els peus a terra, no faig altra cosa que deixar correr el temps com qui agafa l’aigua amb les mans i sense forma es filtra entre els seus dits.

No te forma el temps, però s’esgota. Mengua, es perd fins que desapareix. Pense en omplir-lo i mentre decidisc la manera, minva sense forma.

Sols mirar-te s’emporta gran part del nostre temps. No t’observe o tal volta sí ho faig. Però em sembla tan curt que pense que milers de detalls s’escapen als meus ulls. No faig res del que tantes vegades he imaginat que faria només vore’t.

I ara?  30 minuts no són gaire temps per fer cap cosa. Ens quedem paralitzats. Les accions moren quan s’esgota eixe component efimer, abstracte i indescriptible.
Moren per donar pas a altres que naixen per haver de separa-nos una vegada més.

Ara ja no mengua. Creix i ofega.

Fotografía de Kati Kaoe

El racó verd. | Comment (0)

Jugaves a estimar-me

I de camí a casa, mentre conduïa per eixa carretera que sembla que el cotxe ja coneix, tornaven a presentar-se a la meua ment les escenes que acabava de viure; tornava a reviure allò que feia sols una estona havia passat a aquella cafetria que ens ha fet coneixer-nos.

Ja no recorde com es juga a agradar-se. Ja no recorde quin és el significat d’algunes paraules quan a la conversa sols hi ha un parell de mirades. He oblidat la importància que pot adquirir un gest intuitiu o un acte reflex. Duc molts anys sense jugar.

Semblaves preocupat per alguna cosa que no aconseguia intuir. Pensava que simplement no t’apetia contar-m’ho. Tant se me’n fa! No vaig a insistir quan vulgues ja ho contaràs. Si hi ha alguna cosa que els dos sabem, és que ningú no ha de parlar si no li abellix la idea. I poc a poc, anaves contant-me tot el que feia un tems dormia al teu pensament i des de feia uns dies no et deixava en pau.

Al final, entre riatlles i comentaris que no tenen res a veure, vas introduint, allò que encara que intentes disimular, necessites compartir amb algú. El teu subconscient busca unes oïdes per a descansar.

No saps cap a on dirigir la teua vida, o això dius; no saps per a que necessites moltes de les coses materials que has anat adquirint amb el pas dels anys; dius que no saps que és el que et fa romandre ací més temps i tampoc, dius, no saber que pot haver allí des d’on vas vindre. Igual agafes i un dia surts cap a Panamà, o surts cap a qualsevol lloc que només anomenar-lo sone a llunyà.
Vols viatjar, sents la necessitat de viatjar i coneixer gent. Podries estar dos anys a un lloc i, una vegada passen, canviar a un altre lloc. Dus un temps pegant-li voltes i quasi ja pots dir que t’apetix. Vols fer-ho.

I no em sembla una idea descabellada. A mi m’agrada viatjar, sóc un poc més poregosa que tú però podria plantejar-m’ho, per qué no?. Jo també crec que a la vida estem de passada…
Saps que si decideixes viure en un lloc diferent cada 2 anys, hauràs d’enviar-me una postal des de cada un d’eixos llocs?  Sí, postals com les que s’enviaven abans, amb segell i un text breu.

Ara que viure com un nómada ho faràs fins que aparega un dia, eixa persona i… pot ser ja no siga per a tú meravellós el viatjar d’un lloc cap a altre. Pot ser que en eixe moment allò perfecte siga romandre a un lloc per molt temps.
I t’obstines a afirmar que mai no trobarás a eixa persona, a la persona perfècta per al teu món. Això no ho pots saber. Mai no saps a qui coneixeràs. Igual, el dia que menys t’esperes dones amb eixa persona i trobes a la persona perfècta per a tu…..

- Ja he donat amb ella. Però sols és perfecta junt amb una altra persona.

No sé que dir, quan me n’adone de que és a mi a qui miren els teus ulls. Passen, ara, molt depresa tots eixos moments amb indicatius clars; converses que ara tenen sentit, el sentit que jo no hagués pensat mai; mirades; llocs; sonriures i gestos de complicitat… que ara encaixen.

- Per què no contestes? És que no em sents? No vols sentir-me…
- Eem…eeh.. Què?
- Qué hui no penses alçar-te? Vinga!! Qué ja fas tard. Bon dia pel matí.

Imatge de Martin Dasnoy

El racó verd. | Comments (4)

Al teu encontre.

M’agrada mirar-te. Acompassar-me amb la teua respiració. Descobrir-te a cada segon de vida. Descobrir els teus gestos. Conèixer-te rient, oservant, escoltant.

I si m’acoste? Te n’adonaràs de la meua presència? Deixaràs de sonriure? Em buscaràs amb la mirada?  T’evadiràs del món que t’envolta per trobar-nos l’un enfront de l’atre? Enmudiràs les veus de l’estança per conversar amb les mirades?

I si al acostar-me agafe la teua mà amb cura, com si fóra un acte que ha sorgit del no-res?

…Sí…. Exàctament com ho ha fet ella.

El racó verd. | Comment (0)