No hi ha qui m’aguante.

El color del desànim.

I la sensació encara més doloraosa d’haver perdut el dia és la que apareix quan torne a casa. Arribe allí on sempre em tracten bé i als seus ulls trobe un raig d’esperança. Están expectants. Tots sabien que no tornaria amb la batalla guanyada però al menys no em minarien la il·lusió.

No ha segut així. He perdut el dia sencer. He hagut de gastar-me els seus diners i torne amb el portafulls ple de curriculums, desanimada i amb ganes de seure a un racó.

Conecte l’ordinador a la xarxa. Obric el correu. “Aquí las ofertas de empleo para …”. A totes es requerix experiència de més d’un any. Cada dia que passa, tinc la sensació de desapendre. Tinc ganes de plorar. Al menys m’han contestat des de la direcció del curs que he deccidit fer per a ampliar els meus coneixements. “… debido a las inscripciones que obran en nuestro registro anulamos el curso en su primera edición. Trasladaríamos su inscripción para la segunda edición del curso en noviembre, si así nos lo indicara. Reciba saludos cordiales.”

A este pas, el meus curriculums sols faran que engroguir-se. Tant com hui ho estan els meus ànims.

Coses de dones.

Ahí va:

Demà actuarem a Cocentaina amb Coses de Dones.

Ens van convocar abans de les festes de Pasqua, però com que jo no sóc de anunciar les actuacions on participe…
Aquesta vegada seré valenta. Encara que ha segut un sol dia abans per a mi ja és molt.

Si hi ha algú que està pensant en arrimar-se per allí… no m’ho digueu!! Quan acabe l’obra, si voleu ja ens saludem, val?

Aquesta és la segona vegada que actue a aquesta obra basada en una novel·la d’Isabel Clara-Simó.

La primera va ser al Fondó de les Neus. No tinc fotografies i moltes vegades ni les demane per vergonya. Sé que van filmar tota l’actuació, però no he vist el video i d’això ja fa un any o més. Li tinc un gran respete a la Reme, però confese que posar-me a la seua pell em resulta molt complicat.

Divendres.

No és un divendres més. No és un divendres qualsevol.

És l’últim divendres del mes. 

Preparatius per a unes carnestoltes impuntuals; resaca d’una vesprada musical; acomiadaments vergonyosos i sonriures amargs. Una bossa d’aprenentage lleugera als muscles i les bujaques de l’amistat ben farcides.

A mis murcianicas.

Viernes.

No es un viernes más. No es un viernes cualquiera.

Es el último viernes del mes.

Preparativos para unos carnavales impuntuales; resaca de una tarde musical; tímidas despedidas y sonrisas amargas. Una ligera mochila de aprendizaje sobre los hombros y los bolsillos de la amistad rebosantes.

Molta sort Victoria Rottermeier

I quan ja els tenia descol·locats per haver pagat una ronda de cafés. Els explique que a partir del divendres ja no em tornarán a vore el pèl.

“Y entonces ¿quien nos va a gritar ahora? ¿Quien se va a meter con nosotros?… Ahora, no llevar el chaleco no tiene gracia.
Bueno pués mucha suerte Vic… esto… jajaja”

Just ara que ja tenia Nom i Cognom.