No hi ha qui m’aguante.

Unes lletres soltes.

Cada vegada que em trobe amb algun del meus quaderns o amb algun grapat de fulls escrits ja fa temps, viatje per la meua memòria per a reviure gràcies als records.

Potser eixe quatre de maig de 2002 vaig entendre el que significava creixer.

Qué distint tot.
Ara el dia ja el formen les hores
i els mesos els dies.

Tot té el seu moment,
la vida ens condiciona
a un estupid horari impertinent.

Recorde quan el temps
em pareixia cosa de majors…
Ara sols sé
que si no el controle
no sé que és el que he de fer.

Estupida infantesa,
mel que el temps ens lleva!

I tot el que sent
es enveja.
Sóc adult
i el temps se’ns  venja.