Té igual, curt o llarg…

Diumenge passat ben matí (massa diria jo), vestits “d’excursió”, agarrem el cotxe i ens anem al lloc on hem quedat amb Francesc i Antonio per tal de fer una ruta per la Serra Gelada.
La idea és remuntar un barranc de la serra i, passant pel Pas del Segur, abaixar fins una caleta amb una cova amagada (la Cova del Bolig) i quasi inaccesible. Des d’ahí podríem passejar vora mar (aprofitant que ara està baixeta) i fins i tot conéixer els antigues arts de pesca en directe. Després desfaríem el camí passant pel mateix “runar d’arena” per on baixàrem per tornar, pujant i baixant la serra, al lloc de partida.

Mai hi havia estat i he de reconéixer que em va sorprendre: no m’esperava una serra com les nostres allí, tan a prop de les urbes de Benidorm i l’Alfàs i, com no, tan a prop de la mar.

Iniciàrem el camí des de la depuradora de Benidorm, pujant per una sendeta ben marcada i acompanyats per una intensa olor pudenta… De seguida ens vam trobar davant, a l’altra banda del barranc, la Cova Gelada, que dóna nom a tota la serra. Deixant-la enrere, continuàrem pel fons del barranc acompanyats per la vegetació típica de muntanya: l’omnipresent pi, els habituals timonet i romer, i altres espécies com ara la mata, la ruda i l’espígol.
Alló altre dia van ser bancals treballats de garrofers i oliveres, dels quals gairebé queden exemplars, amagats entre el dens matollar.

La pujada es va fer un poc pesada, pot ser per la matinada, pero prompte arribàrem al som des d’on havíem de començar a abaixar per un camí de forta pendent, el Pas del Segur, fins el nostre destí. La vista de la mar allí, arrant dels penya-segats de la serra era una cosa espectacular.

Sense aturar-nos molt, l’experiéncia d’Antonio, que ens guiava per camins que havia recorregut milers de vegades, ens conduïren costera avall triant el camí adequat d’entre tots els que s’embullaven allà al som. Però, el camí es va fer difícil: feia molt de temps que ningú no passava per allí i el camí s’havia perdut. Vam tractar de passar per llocs complicats i finalment ho haguérem de deixar estar. Una llàstima. Com va dir el nostre guia amb un to un tant resignat: “Açó ja és história”.

Malgrat aixó, ens quedàrem un temps allí, asomats al mig del penya-segat, mirant una barqueta que pescava prop de la vora (al “curli”, crec recordar), parlant de la pesca, de l’antic ús d’eixos camins, el contraban, i d’eixa zona de la serra, inaccesible, que havia deixat de visitar-se.

Prenguérem el camí de tornada, no sense passejar un poc més pel som de la serra, preguntant per altres possibilitats de caminar-la, convençuts que tornaríem.

PD. Francesc, no vam poder arribar on volíem pero va estar molt bé. Gràcies per convidar-nos.

Netejant la Bandeja de entrada m’he trobat esta notícia que em va enviar Àngels fa unes setmanes i que es veu que conservava des de fa prou temps.
Si no recorde malament és del pimer bolo que vam fer Sejazz en el Jamboree d’Alacant, farà ja dos o tres anys.

No sé si Caramelo deguera ajudar al del Jamboree a fer la nota, pero està clar que el tio la va encertar totalment perque és al mateix temps realista e irreal. Sí, realista perque la “proposta” és bona, crec que no ho feiem malament del tot, pero irreal perque la nostra continuïtat mai ha sigut molt duradora…

Ah! Segurament el mes que ve toquem una nit en el local de la Comissió de Festes, rotllo Jazz Club. Com diria Kike: “ambient selecte i música en directe”.

Fa uns dies em vaig enterar que es deia que jo estic “en contra de Pericolospalotes” ( ). Cóm!?. Eixa quina tonteria és!?. Em va descolocar un poc perque crec que jo no estic en contra de ningú, no considere a ningú com un enemic. El que sí pot ser és que no m’agraden algunes coses que fa o decideix el tal Pericolospalotes (una cosa del més normal del món), pero igual que no m’agraden altres coses que fa Menganito, Zutanito, algun amic, la meua dona… o jo mateix!!!

Supose que el problema ve perque quan un es queixa d’una cosa que no li agrada (de tú, d’algun amic, de la meua dona, o de mí mateix), en lloc de prendre-ho com una opinió més de la que podem extraure alguna cosa (o no), ho interpretem (tots) com una crítica destructiva que ens ataca directament.
Per a arribar a considerar que algú està en contra (perdoneu que siga tan repetitiu, pero és que em va descolocar) dic jo que hauria de ser quan les queixes o crítiques es fan de manera diferent, un tant agressiva: insultant, amb crítiques destructives, etc.
No sé, pero qué passa si algú es queixa de la Comissió de Festes, per exemple (cosa molt normal, per desgràcia)? Vol dir que està en contra? Per favor…

A més, també es podria contestar: “Jo estic en contra i tú estàs a favor! “. Pero bé, açó només fa que confirmar que, a banda de ser una interpretació, és una magnífica estupidesa.
En fi, sé que en el fons açó és una tonteria i no havia d’haver fet molt de cas pero em va fer menjar-me un tant el cap i vaig pensar: “Ho hauré de posar en el blog. Quin remei!…”.

Hace un año, creo, que no me leía un libro de Andrea Camilleri, y éste, como siempre, no me ha defraudado. La mezcla de ironía, humor inteligente y trama policial es fabulosa, además de ilustrar muchas veces escenas sicilianas que recuerdan a aquellas películas con Vittorio de Sica y compañía.

El escritor Andrea Camilleri es conocido por sus libros con el inspector de policia Montalbano como protagonista. Me contaron que el nombre del inspector es un homenaje al escritor español Vázquez Montalbán, y concretamente a su personaje el detective Pepe Carvalho, con el que comparte muchas características: inteligente, sarcástico, audaz, y amante de la buena cocina. Maniáticos los dos, al menos Montalbano no tiene la costumbre de quemar libros como el personaje de Vázquez Montalbán…

En La forma del agua, Montalbano investiga la extraña muerte de un importante cargo político y hombre de negocios. Con su sagacidad y conocimiento de la psicología humana características, el inspector destapa las intrigas políticas de la sociedad siciliana, donde la ambición y el afán de poder muestran, entre otras cosas, la hipocresía de ese mundo.

En realidad, los libros de Camilleri y Montalbano no es que sean espectaculares, pero tienen un “nosequé” (ironía, psicología e inteligencia, tal vez) que hacen que los devore en cuanto caen en mis manos y me pregunte si no debería aumentar mi frecuencia de lectura.

Encara que parega monotemàtic, el cas és que ja ha passat l’any i toca un resum de l’oratge. He preparat un document amb les dades per les que més solem interessar-nos: temperatura i pluja. El document el podeu veure punxant ací, encara que el problema, com ja he dit altres vegades, és que només tinc dades des de maig…
A banda d’aixó, per a conéixer altres tipus de dades i registres màxims, ja sabeu la pàgina on estan, i a més ja he començat a fer la del 2008. De tota manera, fins que no passe un poquet més de temps pense que no val la pena actualitzar-la molt, només com a detall diré que la nit més freda de l’any per ara va ser just la nit de Cap d’Any, on vam registrar sensacions térmiques de vora -1 ºC!.