Té igual, curt o llarg…

Dilluns 11/2/08.

He tingut sort fins ara. Entre l’horari i la distància al lloc de faena he pogut evitar passar per la fotuda carretera de Relleu. Fins hui. Esta vesprada em toca tornar per allí.

En fi, qué anem a fer? El viatge mereix una planificació per a no cansar-me al primer dia. Trobe que necessite dos coses. Primer: deixar-me de córrer i canviar poquet de marxes, que si no “al sendemà” el genoll esquerre m’ho dirà. Segon: una música alhora tranquil·la i amena per a fer més lleuger el viatge. Trie una selecció de bossanova, amb els grans: Joao Gilberto, Caetano, Elis Regina, Jobim…

El trajecte fins “l’empalme” de Relleu de baix, acompanyat per la música, es fa curt. Allí veig dos cotxes que pretenen entrar per la carretera suposadament tallada. Un d’ells, atrevit, evita la tanca i passa; l’altre pega la volta i ve darrere de mi. Espere que el primer haja de tornar i no estigajo ací fent el primo.

Tercera, segona, tercera. Esquerra, dreta, esquerra. Els canvis de marxes i les curves es prenen de manera maquinal perque el cap està en un altre lloc. El disc de bossa que sona i que en arribar tinc assaig amb Sejazz fan que la música ocupe els meus pensaments, a banda de que imagine el que escriuré demà en la bitàcora “del” SePa. A més, és ja de nit i poc es pot veure per allí.

Sent una alegria absurda i estúpida quan em creue algun cotxe que abaixa per la carretera. De seguida em ve al cap: “Mal de muchos, consuelo de tontos”. En efecte, estaré tonto, o com diu un amic, “La penya està fatal!”.

Arribe a Sella sense adonar-me’n i més prompte del que pensava. Bé, hui no ha estat malament. Demà serà un altre dia.