Té igual, curt o llarg…

No sé si un poc de conya perque des de fa un parell d’anys estic dedicant-me a tractar de recuperar uns bancals de parres i fer vi, peró per al meu aniversari em van regalar este llibre: La Bodega, de Noah Gordon.

De seguida em va recordar a altre llibre, La Catedral del Mar, possiblement perque la història transcorre en Espanya (Catalunya, concretament) i perque poc a poc veiem com prospera en la vida el protagonista del llibre. Bé, ja sé que comentar un llibre parlant d’altre és com no dir res, perque si no t’has llegit cap et quedes com Pere Fava (igual que estic estava), així que anem a parlar d’este…

La bodega és un llibre de lectura fàcil, fins i tot massa. És un text molt clar i sense molts artificis, cosa que de vegada fa que parega un poc “soso”.
La història, ambientada a finals del segle XIX, conta la vida d’un jove d’un poblet català qui, després d’haver-se vist obligat a marxar del poble, torna per a fer-se càrrec de la vinya de la seua família i amb un somni: fer un bon vi.
En general sorprén l’evolució del protagonista, qui prospera sense quasi dificultats des de que torna al poble. Aixó fa que moltes vegades la narració siga previsible, pero bé, també de tant en tant alegra pensar que les coses van “tal i com un les havia pensades”.
L’ambientació de la novel·la podríem dir que és regular: están tots els personatges que hi podrien estar (l’alcalde cacic, el germà obrer en la ciutat, la cunyada avara, la tenda del poble, el retor…) pero tampoc s’aprofundeix molt en les seues personalitats. De tota manera, sempre he tingut una sensació de nostàlgia agradable mentre llegia…

Com veieu, no és un llibre espectacular pero m’ha deixat un regust d’indiferència i agrat al mateix temps. Potser esta “bona” sensació final haja sigut per la raó que he esmentat al principi d’esta entrada, i que un paràgraf del text em va fer sentir identificat:

>> … Caminó arriba y abajo por las hileras de vides, estudiándolas. No estaban separadas con mimo para crear líneas inmaculadas como en el viñedo de los Mendes, y trazaban curvas y se retorcían como serpientes en vez de alargarse en rectas razonables. Habían sido plantadas sin cuidado, en un batiburrillo de variedades: sus ojos distinguieron diversos grupos, mayores o menores, de Garnacha, Samso y Tempranillo, todas mezcladas. Durante generaciones, sus antepasados habían hecho vino con ellas para obtener luego un vinagre burdo e impersonal. A sus ancestros no les habían importado las variedades siempre que se tratara de uvas negras que produjeran mosto abundante. <

This entry was posted on Dimecres, Abril 16th, 2008 at 8:34 and is filed under Llibres. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.