Té igual, curt o llarg…

Ja fa uns quants dies que roda per la Cabilogosfera este meme. Primer va ser Àngels i després Amparo i Clareta. Ara agafe jo el relleu.
Em pose a pensar i poc a poc van venint records de llibres, molts, que he llegit quan era més menut. Potser esta entrada es faça llarga pero és que en ma casa hem llegit prou entre el meu germà gran i jo, i mai ha faltat algun llibre. Els seus llibres me’ls llegia jo i al revés.

- De contes infantils no en tinc molts records, encara que em ve al cap un que era com una especie de diccionari, curtet, i on la definició de cada paraula anava acompanyada d’un dibuixet. Recorde, veges a saber perquè, la paraula “añorar”. És curiós pero només eixa. Em deguera impactar per alguna raó. Els dibuixos eren amb animals, i els protagonistes eren un gat, un burro i algun més. Sé que teníem altres contes amb eixos dibuixos, pero el record és molt llunyà…
Ah! Com no, també recorde els contes de Teo. En la granja, en el circo, en el zoo… Pense que era ma mare qui ens els llegia.

- Després crec que el primer que recorde són els cómics. De Zipi y Zape i Mortadelo ho teníem quasi tot, encara que el que recorde amb més enyorança és Tintin. Em vaig llegir tota la col·lecció milers de vegades i no sabria dir quin era el meu preferit. Tots eren boníssims. Potser em quede amb la serie: “Las 7 bolas de cristal” i “El templo del sol”.

- També recorde adaptacions infantils de clàssics d’aventures: Salgari, Julio Verne, R. L. Stevenson, etc. Em venen al cap llibres com “El corsario negro”, “La isla del tesoro”, “Los hijos del capitán Grant”, “Moby Dick”, “La flecha negra”… Eren llibres curtets, d’eixos de la “lletra gran” i molt entretinguts.

- Altres que em venen ara al cap, i que també m’agradaven un muntó, eren aquells de “Elige tu propia aventura”, en el que tú decidies com volies que continuara la història, triant entre diferents opcions que anaven botant de pàgina en pàgina fins arribar a un final no sempre feliç…

- Després van arribar els llibres de misteri, que no han deixat d’agradar-me fins ara, que continue amb Mankell o Camilleri, per exemple. Recorde una col·lecció d’Anaya, classificada per géneres (Aventura, Misteri, Ciència-ficció, etc.), amb uns llibres de tapa dura i portada blanca. Amb ells vaig conéixer als detectius més famosos com Sherlock Holmes o Rouletabille, o grans històries d’aventures com “Robinson Crusoe” o “El prisionero de Zenda”.
Altres llibres de misteri que recorde, encara que d’altra col·lecció són, com no, els d’Agatha Christie. Tots molt pareguts pero que sempre t’enganxaven.

- I ja més majoret va arribar la literatura fantàstica medieval, a la que va contribuir aixó de jugar a rol. Com no, imprescindible, El Señor de los Anillos. Algú es riurà pero recorde que quan me’l vaig acabar vaig plorar. En serio.
També d’este estil recorde les interminables històries de la Dragonlance, amb totes les seues variants: cróniques, aventures…

I bé, encara podria afegir alguna cosa més si furgue un poc més en la memòria. Pero ja n’hi ha prou. Com veieu, llibres d’aventura a porrillo…
Ara, si algú vol agafar el relleu, des d’ací passe este meme per a que aneu contant-nos els vostres records lectors d’infantesa…

Un poc “de chiripa” he arribat a llegir este article d’opinió d’Albert Branchadell, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, aparegut el divendres passat en el diari El Pais.

Crec que val la pena llegir-lo. Hi estic totalment d’acord: si defenguérem totes les llengües espanyoles com a tal, guanyaríem diners, tant els nacionalistes unificadors com els nacionalistes separadors.

Ara que ja ha passat el “temporal” podem fer balanç. No arribem ni de llarg a la quantitat de l’any passat a estes altures (portem 91 litres enguany) pero, amb les pluges d’este cap de setmana i el passat, anem recuperant-nos. Clar que el 2007 va ser extraordinàriament generós parlant de la pluja i tota comparació amb ell eixirà negativa, pero bé…

La setmana passada van caure quasi 40 L/m² principalment el dijous i després concentrats, com sabem, el dia de les paelles. Esta setmana, o millor dit, este cap de setmana hem arribat als vora 30 L/m² caiguts sobretot el diumenge. De fet este dia, dels vint litres que van caure, la meitat va ser en només 20 minuts, al voltant de les 15:50h. Si haguera aguantat així tota la vesprada d’altra història estaríem parlant.
Des de casa vaig poder veure com baixava un riu per les Saleres i queia dins del camp del Grupo convertint-lo en una bassa. Els canals no donaven a bast. La carretera era un riu.
Llàstima que no durara més temps…

Impresionante. Es un comic? Sí. Es un libro? Pues… también. Es los dos en uno, o mejor dicho, es un documental.

Gorazde es un regalo del amigo Miguel que he estado “devorando” durante poco más de una semana antes de irme a dormir. El que haya tardado tanto tiempo en leer un cómic se debe a que valía la pena detenerse a revisar los dibujos: detallados, realistas, crudos, excesivamente explícitos en ocasiones, sencillos en otras. Geniales. Por no hablar de la historia, que obligaba a pararse a pensar bastante a menudo.

Gorazde es una ciudad de Bosnia oriental que vivió prácticamente sitiada por los serbios durante la guerra de Yugoslavia de hace poco más de 15 años. Era teóricamente una Zona protegida por las Naciones Unidas después de los primeros ataques serbo-bosnios, pero que se convirtió durante la guerra (junto con otras zonas como Sbrebenica o Zepa, que acabaron arrasadas) en una de las zonas más peligrosas de Bosnia.
Joe Sacco, periodista estadounidense y autor de la historia, nos cuenta cómo fue la vida allí durante la guerra, de manera “casi” objetiva y en un estilo que está a medio camino entre la entrevista, el relato y el documental, y que pudo reconstruir gracias a su estancia durante unas semanas en la zona.

A través de algunos flashbacks insertados en el momento oportuno, Sacco nos va poniendo en situación y nos explica las causas que llevaron a los bosnios a esa guerra, los conflictos existentes entre pueblos ya en la II Guerra Mundial, las primeras declaraciones de independencia de Croacia o Eslovenia y el posterior inicio de las hostilidades entre bosnios.
El resto de la historia se reconstruye a través de las entrevistas que pudo realizar a algunos musulmanes de Gorazde que sobrevivieron a los ataques serbo-bosnios, y relata detalles de la vida allí: la escuela, la generación de electricidad, la vida en sociedad, las relaciones con los serbios antes de la guerra, el olvido de la zona por los medios de comunicación (”en favor” de Sarajevo), la importancia de los cigarrillos, etc.

Cabe destacar, por la crudeza de las ilustraciones y la barbarie de los hechos, las reconstrucciones de episodios como el primer ataque a Gorazde, las matanzas y huida de Sbrebenica, la hambruna y las peligrosas odiseas entre montañas heladas en busca de alimento, etc. Son capítulos en los que lees, te paras, piensas, analizas los dibujos, lees… son capítulos en muchos momentos escalofriantes.

En definitiva, el libro es brutal, tanto por la historia que narra como por la manera: el cómic. Puede que ésta sea la razón que lo hace, si cabe, más impresionante, ya que el dibujo, que no llega a ser una fotografía pero que cuenta algo más que la palabra desnuda, nos permite imaginarnos un trasfondo y un entorno desolador.

Ja està? Ja s’han acabat les obres de la carretera? I no ha vingut ningú a fer-se la foto en la inauguració? Xé, qué extrany…

Doncs, ale, ara sí que ens podem oblidar definitivament d’ella. Ja podem anar a Orxeta (o a la Vila) en un minut i mig o dos menys. Fantàstic!
Gaudim d’un viatge més curt amb un nou paisatge: uns talusos faraónics en alguns trams i uns pinets i altres matolls autòctons que no passaran ni d’este estiu.
Enhorabona als premiats!

-
PD. Encara que parega sarcàstic, admitisc que el viatge es fa d’una manera prou més cómoda que abans, i aixó està molt bé.