Té igual, curt o llarg…

El diumenge passat, sopant en la Plaça, el senyor Orientoccidental va treure el tema de la calor que estava fent durant el cap de setmana, sobretot per com d’apegalós era per la humitat. Al suggerir la qüestió d’una elevada humitat en Sella, vaig pensar que mai hi havia dit cap cosa sobre ella, i per aixó tractaré “d’analitzar” la calima d’estos dies comptant amb la temperatura, la humitat i el vent.
He fet dos gràfiques amb les dades d’estos tres paràmetres des d’el dijous 24 fins el dilluns 28 de juliol (dies complets), i veurem si justifiquen esta calor que tots hem patit.

La primera gràfica es una conjunta de temperatura i humitat. La temperatura, en línia morada, s’ha de veure en la part esquerra de la figura, i la humitat, en línia verda, es mira en la part dreta.
De primeres, el que es veu en la línia de la temperatura són cinc “muntanyes” l’explicació de les quals és senzilla: en les hores nocturnes la temperatura romàn baixa al no estar present el sol. Després, segons va pujant, la temperatura augmenta de forma continuada fins arribar a ser quasi estable en les hores mitjanes del dia. Finalment, el sol comença a amagar-se i la temperatura abaixa fins arribar a una també “estabilitat nocturna”.
De fet, una primera raó de la calor la podem trobar en que eixa “estabilitat” de temperatures diurnes ha anat augmentant al llarg del cap de setmana. Així, dijous i divendres la muntanya és més bé “punxeguda”, mentre que de diumenge a dilluns és més plana; és a dir, segons han passat els dies hem tingut més hores amb elevades temperatures.

En canvi, en general també s’observa una tendència descendent de la màxima temperatura de cada dia (vora 38ºC el dijous que baixen a uns 34ºC el dilluns) raó per la qual podríem pensar que hauríem d’haver patit menys calor. Però, ací és on entra la humitat que comentava al principi.
La línia verda de la humitat, deixant de costat les oscilacions diàries i considerant una mitjana aproximada, mostra un augment progressiu fins dissabte i diumenge, els dies de major sensació de calor (3ª i 4ª “muntanya”) , on arriba a un 55-60% que tal volta haja sigut el responsable d’eixa sensació de xafogor. I és que els dies anteriors la humitat rondava el 35-40% només…

Tot i aixó, no ens podem oblidar d’altre factor importantíssim en la sensació tèrmica: el vent. En la segona gràfica he fet una rosa dels vents on es veu la freqüència amb que ha bufat el vent en cada direcció i amb quina intensitat. Així per exemple, el 7% de les vegades que ha bufat aire ha sigut vent de Migjorn i amb una velocitat entre 2 i 5 km/h.
De la gràfica es dedueixen dos coses fonamentalment, que també confirmen la calor que d’estos dies. Primer, que l’aire ha sigut més bé fluix i molt poques vegades s’han superat els 10 km/h. A més, cal dir que la calma (vent inferior a 1 km/h) no està representada pero que hi hem estat així, en calma, el 70% del temps.
L’altra cosa que s’extrau de la rosa és que el vent ha bufat majoritàriament amb component sud i oest-noroest. És a dir, que el poquet aire que hem sentit ha sigut el càlid aire del sud o el conegut i tòrrid ponent.

Bé, pareix que totes les dades confirmen eixa sensació que hem tingut estos dies (o jo les he interpretat d’eixa manera) i, fixant-me en les dades d’ahir i hui, la cosa continua igual. Ja veurem quan canvia…

¿Qué consume más?

- Utilizar el secador de manos de los aseos o gastar el rollo de papel de manos?
En el primer caso hay consumo de energía eléctrica directamente, mientras que en el segundo el consumo es de papel y de energía en la propia fabricación del papel…

- Circular con el aire acondicionado encendido o abrir las ventanillas?
De nuevo en el primero el consumo es directo: más combustible para mantener el aire. En el segundo es algo más enrevesado: al abrir las ventanillas el coche presenta más resistencia al aire y hay más consumo de combustible para mantener la velocidad.

- Fregar los platos o utilizar desechables?
Muy parecido al primer dilema pero con consumo de agua y/o energía…

Snake em va passar esta vinyeta la setmana passada.

Va dedicada a tots membres de la Cabilogosfera, amics, visitants i “redactors”…

Fa uns mesos em vaig llegir el llibre El economista camuflado, de Tim Harford, pero al seu dia no vaig trobar interessant dedicar-li una entrada i ho vaig deixar estar. Però, fa uns dies em va vindre al cap per raons que ara després comentaré.

El llibre és d’eixe tipus que es podria calificar com “divulgatius” i, en este cas, el que l’autor ens explica són qüestions bàsiques (i no tan bàsiques) sobre economía, analitzant des d’un punt de vista económic aspectes tan diversos com la sanitat, la globalització, la competència, la situació dels països pobres, la contaminació en les ciutats, els preus, els aranzels, el creixement de Xina…
De vegades costa d’entendre el que se’ns explica pero, encara que no siguem experts en la matèria (a mi estes qüestions económiques sempre m’han costat d’assimilar) el llibre resulta perfectament inteligible per a qualsevol. Molt interessant.

Una de les coses que recorde, i que és la que em va vindre al cap fa uns dies, és una frase sobre els preus. Deia una cosa així com: “El precio de una cosa es igual o superior a lo que ha costado de producirse e igual o inferior al valor que le da el cliente“. És possiblement una obvietat, sí, pero cal tindre-la en compte.
És a dir, un cotxe que ha costat 6000 euros de fabricar me’l vendran per eixe preu o més, posem per exemple 10000€. Si jo considere que el cotxe val 15000€ (per la comoditat, consum, seguretat, etc.) trobaré que és una ganga, pero si per a mi val 9000€ no me’l compraré. Evidentment.
I per què em va vindre açó al cap? Doncs pels preus de la piscina… Vaja per davant que jo la piscina no la gaste molt i que tal volta no tinga molt a dir, pero bé…

L’entrada de la piscina costa 1.70€ pero, quin és el valor que li donem com a clients? En El economista camuflado s’explica una “estratègia” que segueixen algunes empreses per conéixer este valor del client cap al producte. Bàsicament consisteix en posar preus diferents a dos productes que costen quasi el mateix de fabricar pero que tenen alguna distinció. Harford ho explica amb l’exemple d’un tallat i un capuccino. El primer 1€; el segon 2€ (no recorde les xifres exactes). Però, a ells els costa de fabricar quasi el mateix.
Segons les vendes de cadascun, l’empresa podrà saber si els seus client són més sibarites o elitistes i no els importa pagar més per un poc de distinció, o si miren molt pel preus dels productes.

Ara passant al cas de la piscina, suposem que fem una “Setmana del bany de sol i de piscina“, i baixem el preu a 1€ només. Teòricament el cost de manteniment és el mateix durant eixa setmana que en la resta de l’any.
Així, si al llarg d’eixa setmana el número de gent que acudeix a la piscina és el mateix de sempre, podrem suposar que el client de la piscina és fidel i no l’importa, o no té més remei, que pagar més per eixe servei (potser pagaria fins i tot més). Ara que, si durant eixa setmana la piscina s’ompli de gent, cabria pensar que els clients sí que es fixen en els preus i consideren que el servei no val 1.70€.
Per tant, amb estes “estadístiques” es podria fer una estimació més acurada de quin podria ser el preu de l’entrada “óptim”…

Bé, ja sé que açó, igual que alguns altres exemples del llibre, son reduccions simplificades de les situacions reals i és possible que no funcionaren pero… qui sap?

El passat diumenge va eixir en el diari Información este article d’opinió d’Enrique Giménez, titolat A favor de Babel. A banda de per la proximitat a l’autor, en general m’agrada qué i cóm escriu, i si tinc oportunitat d’agafar el diari del diumenge, el llig. Bé, esta vegada va ser una recomanació, pero…

L’article parla de la discusió sobre el bilingüisme arrel del Manifiesto por la lengua común, signat per una serie d’intelectuals (Vargas Llosa, Fernando Savater, Albert Boadella, entre d’altres). Justament el divendres passat Savater escrivia sobre el mateix assumpte en El Pais, i de les seues paraules trac un parell de conclusions: primer, que cal llegir-se el Manifest per opinar seriosament sobre ell, perque com sempre, les interpretacions dels mitjans de comunicació i d’altra gent poden ser prou diferents. I segon, em pareixen molt raonables els seus arguments i coincidisc en molts punts, pero pense que es remenar massa l’assumpte (com diu Amparo) i que, tal volta per “deformació personal”, hi han entre línies coses que no m’agraden.

Eixe tan nomenat dret a que els fills estudien en castellà crec que és més un “NO vull que estudien en català” que no un “vull que estudien en castellà”. En fi, que óbviament jo estic més amb el primer article, el de Enrique Giménez, perque si uns i altres no foren tan cabuts i tan pesats (adjectius que són intercanviables entre les parts) la qüestió del bilingüisme –evite dir el problema- es podria solucionar d’una millor manera.