Te igual, curt o llarg…

Sí, era car. Prou. Massa i tot. Pero va estar deputamare. Es increïble com tres tios damunt d’un escenari poden fer tanta música i, damunt, bona. Pero clar, possiblement perque va estar tan bé, el poc més d’hora i mitja que va durar el concert ens va saber a poquet. Es van quedar curts.

Fa prou anys vaig veure en la tele un concert seu en directe (que no sé si seria el de Synchronicity, del 1983) i óbviament el dimecres no van mostrar la mateixa energia d’aleshores pero, pel que fa a la música, que és el que de veres interessa, sí que van demostrar que es mantenen completament en forma.
De fet, semblava que el concert era una reafirmació seua dient: “Mira, encara podem tocar deputamare i damunt passar-nos-ho també deputamare”. I és que, en la majoria de cançons que tocaren, es deixaven un moment de paranoia-distensió en el que es posaven a fer solos quasi jevis i carregats de soroll que se n’eixien completament de l’estructura de la cançó, donant-li mogolló de força. Després tornaven al tema i, com que vora el 100% han sigut grans èxits i són molt coneguts, es creava una espécie de relax-tensió-relax (tema-paranoia-tema) que enganxava molt.

Siga com siga, al llarg del concert els tres Police van demostrar que són uns grans músics, tant en la concentració a l’hora de tocar les seues variables i polirrítmiques cançons, com en el domini del seu instrument. Ja he parlat dels solos espectaculars d’Andy Summers (guitarrista), que omplien les cançons d’energia juntament amb les descàrregues a la bateria d’Stewart Copeland. I per últim, no pensava que Sting tinguera també eixe domini del baix pero el tio toca mogolló, a banda de que conserva la mateixa inconfundible veu de sempre. Aixó sí, tal volta per que era en directe no es va atrevir a fer alguns aguts en “Roxanne” o “Don’t stand so close to me“.

Jo de tot el concert em quede amb l’adaptació de “Wrapped around your finger“, amb una base de percusió llatina (que pense estava seqüenciada) que li donava un aire més “fresc” que la cançó original i, com he dit, amb un desmadre al mig.

I acabe amb una “anécdota”, per la part que em toca. Recorde que fa anys, parlant amb un company de la carrera sobre Police, em va dir: “Es lo que pasa cuando unos tios que han tocado jazz (per Sting i Andy Summers) se ponen a hacer pop, que venden discos como churros”…

This entry was posted on divendres, juliol 4th, 2008 at 18:31 and is filed under Música. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.