Té igual, curt o llarg…

Fa uns mesos em vaig llegir el llibre El economista camuflado, de Tim Harford, pero al seu dia no vaig trobar interessant dedicar-li una entrada i ho vaig deixar estar. Però, fa uns dies em va vindre al cap per raons que ara després comentaré.

El llibre és d’eixe tipus que es podria calificar com “divulgatius” i, en este cas, el que l’autor ens explica són qüestions bàsiques (i no tan bàsiques) sobre economía, analitzant des d’un punt de vista económic aspectes tan diversos com la sanitat, la globalització, la competència, la situació dels països pobres, la contaminació en les ciutats, els preus, els aranzels, el creixement de Xina…
De vegades costa d’entendre el que se’ns explica pero, encara que no siguem experts en la matèria (a mi estes qüestions económiques sempre m’han costat d’assimilar) el llibre resulta perfectament inteligible per a qualsevol. Molt interessant.

Una de les coses que recorde, i que és la que em va vindre al cap fa uns dies, és una frase sobre els preus. Deia una cosa així com: “El precio de una cosa es igual o superior a lo que ha costado de producirse e igual o inferior al valor que le da el cliente“. És possiblement una obvietat, sí, pero cal tindre-la en compte.
És a dir, un cotxe que ha costat 6000 euros de fabricar me’l vendran per eixe preu o més, posem per exemple 10000€. Si jo considere que el cotxe val 15000€ (per la comoditat, consum, seguretat, etc.) trobaré que és una ganga, pero si per a mi val 9000€ no me’l compraré. Evidentment.
I per què em va vindre açó al cap? Doncs pels preus de la piscina… Vaja per davant que jo la piscina no la gaste molt i que tal volta no tinga molt a dir, pero bé…

L’entrada de la piscina costa 1.70€ pero, quin és el valor que li donem com a clients? En El economista camuflado s’explica una “estratègia” que segueixen algunes empreses per conéixer este valor del client cap al producte. Bàsicament consisteix en posar preus diferents a dos productes que costen quasi el mateix de fabricar pero que tenen alguna distinció. Harford ho explica amb l’exemple d’un tallat i un capuccino. El primer 1€; el segon 2€ (no recorde les xifres exactes). Però, a ells els costa de fabricar quasi el mateix.
Segons les vendes de cadascun, l’empresa podrà saber si els seus client són més sibarites o elitistes i no els importa pagar més per un poc de distinció, o si miren molt pel preus dels productes.

Ara passant al cas de la piscina, suposem que fem una “Setmana del bany de sol i de piscina“, i baixem el preu a 1€ només. Teòricament el cost de manteniment és el mateix durant eixa setmana que en la resta de l’any.
Així, si al llarg d’eixa setmana el número de gent que acudeix a la piscina és el mateix de sempre, podrem suposar que el client de la piscina és fidel i no l’importa, o no té més remei, que pagar més per eixe servei (potser pagaria fins i tot més). Ara que, si durant eixa setmana la piscina s’ompli de gent, cabria pensar que els clients sí que es fixen en els preus i consideren que el servei no val 1.70€.
Per tant, amb estes “estadístiques” es podria fer una estimació més acurada de quin podria ser el preu de l’entrada “óptim”…

Bé, ja sé que açó, igual que alguns altres exemples del llibre, son reduccions simplificades de les situacions reals i és possible que no funcionaren pero… qui sap?