Té igual, curt o llarg…

Açó era i no era, un home vell i coixo. L’home caminava molt lentament i li costava molt avançar, tot perque una de les seues cames estava en un estat un tant deficient.
La cama bona, encara que sana i útil, no estava en el seu millor estat i no podia tirar de tot el cos com calia. Així, per cada pas que l’home donava amb la cama bona, la dolenta no el deixava avançar o el progrés era reduït.
El temps passà i, amb ell, l’actitut i aptitud de cada cama es va aguditzar: la cama bona tractava d’espentar més i la coixa frenava amb més força. Tot i aixó, de tant en tant hi havia un múscul de la cama dolenta que feia un esforç i l’home avançava adequadament. El múscul ho intentava sovint, però no era una tasca fàcil.
Després d’un temps, l’home pensà que podria comprar-se un bastó que li ajudara a avançar, que fora com una tercera cama que substituïra a la cama dolenta. Amb eixa resolució, animat, se’n va anar a la tenda de bastons per tal de comprar-se’n un. Però, l’únic que va trobar va ser una decepció: no hi havia cap bastó amb força per ajudar-lo. El venedor li va dir a l’home que tal volta algun dia en portarien de bastons adequats a les seues necessitats, pero que seria difícil i que, per ara, hauria d’apanyar-se amb les seues dos cames.
L’home se’n va eixir de la tenda trist i pensatiu pero sense perdre l’ànim: sabia que almenys tenia una cama bona i que, amb ella i amb algun esforç de la cama dolenta, podria avançar encara que fora poc a poc.

————————————

Diuen que, amb el temps, a les persones se’ns aguditzen les manies, defectes i virtuts, i aixó és el que pense va passar en el Ple d’ahir: feia temps que no hi anava i veig que, sobretot l’actitut d’alguns, empitjora a marxes forçades, per no dir adjectius més explicatius. En fi, que van haver moments que feia “vergüenza ajena” estar allí.

De tota manera, i sabent que des de l’altre costat les coses es veuen més fàcils, em fa que els Plens han esdevingut una cosa massa seriosa, massa solemne, massa tensa. Sé que a estes altures resultarà molt difícil (i tal volta jo siga un tan happy), pero alguna sonrisa de tant en tant no vindria malament. Insistisc: ja sé que ara serà gairebé imposible tal i com “van les coses”, i que en el fons els Plens són una cosa seriosa, pero…

Este disc me’l va passar un “company de faena” (diguem-ho així) i la primera escolta em va agradar tant que jo, que soc un poc ______ (sibarita /imbécil, complete la línia amb el calificatiu que més li agrade) me’l vaig comprar quan vaig tindre l’oportunitat, .

Midnight blue és un disc de blues. Potser no siga un blues estàndar tipus B.B. King o John Lee Hooker, pero l’aire de jazz-blues que destila es nota des d’el primer acord. Les mateixes línies del CD original parlen de la intenció de Burrell de fer un disc així, i que per eixa raó va triar els acompanyants (sidemen, en l’argot) que va triar.

Al disc estan de solistes Kenny Burrell a la guitarra i Stanley Turrentine al sax. La secció rítmica està formada per Major Holley al baix, Bill English a la batería i, sorprenentment, es completa per un percusionista, el gran Ray Barretto (admet que, llevat de Barretto, els altres dos ni em sonaven). Dic sorprenent perque no hi ha piano, i tal volta, aixó fa que el so siga més blues encara, perque és l’acompanyament de la guitarra el que aporta eixe so característic.
És possible que, inconscientment, del disc m’agradara una cosa que de primeres no té molt a veure amb la música: es tracta del “timbre” de la formació. I és que resulta que és la mateixa que Sejazz, és a dir, un quintet sense piano i amb congues. Està clar que els guitarristes de les dos formacions no ens podem comparar, pero bé, el nostre solista s’aproxima molt (i fins i tot supera) a Turrentine…

El disc té 9 cançons, de les quals destaque:
Llegir mes »

Des de fa uns mesos, bastants, estic llegint-me El Quijote poc a poc, amb calma. Ho faig així perque no puc negar que és un esforç, pero també per tal “d’assaborir-lo” bé; crec que és la millor manera de llegir-ho.
Ja arribarà el dia en que li dedique una entrada íntegra, pero la qüestió és que ahir, en un dels magnífics diàlegs entre els personatges (”tanto por el contenido como por el continente”), vaig llegir una frase que em va recordar moltes converses compartides.

Es tracta de l’assumpte de la telebasura, de qui té la culpa de que estiga tan present en les programacions. És cosa de les cadenes de televisió (i altres mitjans) que les programen? O és cosa del públic en general, que ens agrada conèixer les misèries dels altres?
Està clar que els dos tenen part de culpa i que la situació es quasi un cercle viciós. Però, jo sempre he pensat que les cadenes de televisió tenen una part més important de culpa. Crec que si totes deixaren de fer eixe tipus de programes al final ens acostumaríem i deixaria d’agradar-nos.

Tornant a El Quijote, es veu que per l’època de Cervantes ja tenien un problema paregut pero amb les obres de teatre. El cas és que, en el capítol que llegia ahir, dos personatges parlen sobre el tema queixant-se de la falta d’obres “que llevan traza y siguen la fábula como el arte pide” i que en general, les obres que “ahora se usan, así las imaginadas como las de historia, todas o las más son conocidos disparates [...] y, con todo eso, el vulgo las oye con gusto y las tiene y las aprueba, por buenas…“.

En fi, que després de queixar-se de l’excés d’obres absurdes, un dels personatges conta una conversa que va tindre amb un actor i diu la frase de què parlava al començament. El cas és que resulta ser d’una opinió pareguda a la meua: que els mitjans de comunicació tenen més part de culpa en este problema.

Parlant de tres obres “que admiraron, alegraron y suspendieron“, diu:

>> Por ésas digo -le repliqué yo-; y mirad si guardaban bien los preceptos del arte, y si por guardarlos dejaron de parecer lo que eran y de agradar a todo el mundo. Así que no está la falta en el vulgo, que pide disparates, sino en aquellos que no saben representar otra cosa.”<<

Después de toda la polémica suscitada por la asignatura Educación para la Ciudadanía, parece ser que unas cámaras se han infiltrado en un instituto y han registrado la actuación de los profesores (el de la asignatura y el traductor correspondiente). Éste es el resultado:

Bueno, y ahora hablando en serio, empieza a ser rocambolesca y esperpéntica la situación de la asignatura dichosa en la Comunitat. Que si un nosecuántos porcien ha hecho la “objeción de conciencia”, que si los profesores se niegan a darla en inglés, que si fomenta el trilingüismo (¡?), que si no hay suficientes profetraductores para la asignatura, que si el nivel de inglés es mayor que en Selectividad, que si el Conseller erre-que-erre… En fin, mira que llegan a ser absurdas las guerras políticas: como lo has dicho tú, a mi no me gusta y no lo hago.

Cada vez escuchamos más que si los jóvenes son más agresivos, están menos implicados, tienen capacidad crítica nula, y cosas por el estilo. Entonces, cuál es el problema de la asignatura? Desconozco los contenidos, aunque tampoco creo que vayan a ser tan sacrílegos como algunos piensan pero, si este es el problema, ¿por qué ponemos tantas pegas y no hacemos por consensuar (aunque ahora quizás sea tarde) un temario adecuado? Aún así, pienso que para ese temario existen unos “valores universales” de tolerancia, respeto, participación, justicia, etc. que, seas del color que seas, son totalmente válidos.
Lo dicho: guerras políticas sin sentido. Y es que, en este asunto como en otros, en ocasiones los partidos políticos lo único que hacen es marear al personal, complicarlas cosas y preocuparse solo de sus intereses. Y los ciudadanos que se las apañen.

La semana pasada escuchaba el disco Eco de Jorge Drexler y una canción, Milonga de moro judío, fue la que me hizo pensar en todo esto, en que en realidad todo esto de políticos, colores, razas, religiones, culturas, lenguas, etc. son inventos del hombre que, al final, en lugar de enriquecer por su diversidad, no hacen más que dividirnos.
Dejo unos versos de la canción:
Llegir mes »

Estava tot preparat al mil·límetre. L’Organització havia estat setmanes planificant-ho tot per a que no quedara cap cosa per nugar i ben embastada. El protocol establert marcava les passes que havia de seguir cadascú, punt per punt, individualment o en grup, fins a un nivell que ho feia esgotador i estresant. Però, o es feia així o no es feia.

La vesprada del dissabte era el moment. Els dos grups en que s’havien dividit les forces de l’Organització actuaren simultàniament. L’objectiu inicial era segrestar a M i S, els artífexs de l’atac al poble que es preveia d’ací a catorze dies. Les víctimes potencials del seu atac eren vora les tres quartes parts del poble. Una barbaritat.
Les sis de la vesprada era l’hora convinguda. Els dos grups, H i D, actuaren ràpidament i aconseguiren reduir sense problemes als enemics. Bé està dir que dos membres de l’Organització s’havien infiltrat entre els enemics i aixó va facilitar el segrest. A més, M i S van oposar poca resistència, tal volta perque es van veure rodejats de seguida o tal volta perque s’esperaven alguna cosa…

Siga com siga, el grup H es va portar a S a la seua base en les muntanyes, per tal d’interrogar-lo sense cap problema. El grup D, agafà a M i se l’emportà més propet, a la base més propera al poble per poder controlar si hi havia alguna reacció. L’eixida del poble, malgrat la intensa organització, va estar a punt de ser un fracàs perque un camió intentà neutralitzar l’eixida bloquejant el camí. Milagrosament, tot va quedar bé.

Conten que, allà en les muntanyes, l’interrogatori de S va eixir prou bé: tranquil, relaxat i fluït. El de M diuen que va ser un poc més atrafegat; va oposar més resistència i va fer que el grup D hagués d’esforçar-se més.

Finalment, l’Organització va traslladar als enemics a un punt comú per a que un Jurat popular, constituït per un sector del poble, jutjara si les accions que planejaven S i M mereixien ser castigades.
La rebuda va ser molt calenta. Crits, trons i palmes es sentiren per tot el poble. La situació es va animar molt, la temperatura pujava, els crits cada vegada eren majors i els enemics es sentien rodejats. Fins i tot l’Organització va haver moments que es va inmiscuir en excés i li va furtar el protagonisme als autèntics protagonistes. Eren moments de descontrol.

El Judici va durar més de sis hores pero, al remat, S i M van quedar absolts. El poble va pensar que eixe atac no era mereixedor de la pena, com era d’esperar…

Va ser el dia D. El dia de la Despedida.

Dedicat, com no, a Sergio i Maria.

——————————————–

Altres històries de la col·lecció:

• Sota l’asfalt (conte)
• Ella (relat)
• La vaca que no riu (rondalla)
• … i moltes més!