Té igual, curt o llarg…

Este disc me’l va passar un “company de faena” (diguem-ho així) i la primera escolta em va agradar tant que jo, que soc un poc ______ (sibarita /imbécil, complete la línia amb el calificatiu que més li agrade) me’l vaig comprar quan vaig tindre l’oportunitat, .

Midnight blue és un disc de blues. Potser no siga un blues estàndar tipus B.B. King o John Lee Hooker, pero l’aire de jazz-blues que destila es nota des d’el primer acord. Les mateixes línies del CD original parlen de la intenció de Burrell de fer un disc així, i que per eixa raó va triar els acompanyants (sidemen, en l’argot) que va triar.

Al disc estan de solistes Kenny Burrell a la guitarra i Stanley Turrentine al sax. La secció rítmica està formada per Major Holley al baix, Bill English a la batería i, sorprenentment, es completa per un percusionista, el gran Ray Barretto (admet que, llevat de Barretto, els altres dos ni em sonaven). Dic sorprenent perque no hi ha piano, i tal volta, aixó fa que el so siga més blues encara, perque és l’acompanyament de la guitarra el que aporta eixe so característic.
És possible que, inconscientment, del disc m’agradara una cosa que de primeres no té molt a veure amb la música: es tracta del “timbre” de la formació. I és que resulta que és la mateixa que Sejazz, és a dir, un quintet sense piano i amb congues. Està clar que els guitarristes de les dos formacions no ens podem comparar, pero bé, el nostre solista s’aproxima molt (i fins i tot supera) a Turrentine…

El disc té 9 cançons, de les quals destaque:
1. Chitlins con carne. Una entrada genial: suau, amb una melodia blues característica i amb un comping de Burrell a la guitarra delicadíssim. Bons solos, sense molta “floritura” pero efectius.

3. Soul Lament. Una balada tocada com a solo de guitarra. Burrell mostra ací el seu “toc” amb un gust exquisit i molt elegant en els tres coros que té la cançó: dos de tema i un de solo final.

4. Midnight blue. La cançó que dona nom al disc és tal vegada la millor. Un poc més de tempo, molt de ritme, un bon groove i un swing animat de forma especial per les congues de Barretto. Turrentine no toca en esta peça pero no importa, el magnífic solo de Burrell i el “ganxo” del tema no ho fan necessari.

7. Saturday night blues. Un blues d’eixos arrossegats que et fan cridar: “Yeah, yeah!”, sobretot pel solo de Turrentine, que el fa en plan “clàssic”, amb molt de sentiment i donant-li un timbre sensual al sax.

8. Kenny’s sound. L’únic tema que no entraria dins del caràcter blues del disc és un bon swing hard bop tocat a l’uníson pels dos solistes.

Acabe dient que este disc, de 1963, l’han reeditat recentment en una col·lecció anomenada Rudy van Gelder (RVG). Ja vaig dir en el comentari de Kind of blue, que RVG va ser un magnífic enginyer de so, en els estudis del qual es van gravar molts dels millors discos de la història del jazz. La col·lecció RVG, per a mi que encara estic començant en esta música, és molt d’agraïr perque per només set o huit euros tens discos esencials. Poc a poc m’he fet ja amb una vintena…

This entry was posted on dissabte, setembre 27th, 2008 at 12:33 and is filed under Música. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.