Té igual, curt o llarg…

Açó era i no era, un home vell i coixo. L’home caminava molt lentament i li costava molt avançar, tot perque una de les seues cames estava en un estat un tant deficient.
La cama bona, encara que sana i útil, no estava en el seu millor estat i no podia tirar de tot el cos com calia. Així, per cada pas que l’home donava amb la cama bona, la dolenta no el deixava avançar o el progrés era reduït.
El temps passà i, amb ell, l’actitut i aptitud de cada cama es va aguditzar: la cama bona tractava d’espentar més i la coixa frenava amb més força. Tot i aixó, de tant en tant hi havia un múscul de la cama dolenta que feia un esforç i l’home avançava adequadament. El múscul ho intentava sovint, però no era una tasca fàcil.
Després d’un temps, l’home pensà que podria comprar-se un bastó que li ajudara a avançar, que fora com una tercera cama que substituïra a la cama dolenta. Amb eixa resolució, animat, se’n va anar a la tenda de bastons per tal de comprar-se’n un. Però, l’únic que va trobar va ser una decepció: no hi havia cap bastó amb força per ajudar-lo. El venedor li va dir a l’home que tal volta algun dia en portarien de bastons adequats a les seues necessitats, pero que seria difícil i que, per ara, hauria d’apanyar-se amb les seues dos cames.
L’home se’n va eixir de la tenda trist i pensatiu pero sense perdre l’ànim: sabia que almenys tenia una cama bona i que, amb ella i amb algun esforç de la cama dolenta, podria avançar encara que fora poc a poc.

————————————

Diuen que, amb el temps, a les persones se’ns aguditzen les manies, defectes i virtuts, i aixó és el que pense va passar en el Ple d’ahir: feia temps que no hi anava i veig que, sobretot l’actitut d’alguns, empitjora a marxes forçades, per no dir adjectius més explicatius. En fi, que van haver moments que feia “vergüenza ajena” estar allí.

De tota manera, i sabent que des de l’altre costat les coses es veuen més fàcils, em fa que els Plens han esdevingut una cosa massa seriosa, massa solemne, massa tensa. Sé que a estes altures resultarà molt difícil (i tal volta jo siga un tan happy), pero alguna sonrisa de tant en tant no vindria malament. Insistisc: ja sé que ara serà gairebé imposible tal i com “van les coses”, i que en el fons els Plens són una cosa seriosa, pero…

This entry was posted on Dimarts, Setembre 30th, 2008 at 17:21 and is filed under Coses de jipis, Històries d'ací. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.