Te igual, curt o llarg…

Només un dia he necessitat per a conèixer l’infern que representen les obres al teu costat. Tal volta ha sigut casualitat i no tots els dies són igual de sorollosos, pero ahir vaig haver de quedar-me en casa i allí vaig patir la tortura de les obre de les Saleres.

Pero qué dimonis estan fent!!!? El “rebombori” era impresionant i allí no hi havia Deu que puguera descansar. La veritat és que no puc imaginar-me com ho estaran passant els veïns més propers…

I clar, un pensa que l’aldarull que acompanya unes obres és inevitable: és un patiment que s’ha d’aguantar perque les obres suposen una millora per al futur. Però, és que en este cas, eixa és la pregunta: era necessària la urbanització de les Saleres per al poble? Quantes cases s’han venut fins ara? En fi…

Em ve al cap ara la magnífica i aclaridora pregunta que Rosa va fer en l’últim Ple: “pero de verdad hay alguien que piensa que van a construir en les Saleres?”. Pues aixó mateix.

Vaja cap de setmana entretingut per Barcelona, mira que hem fet de coses. La raó fonamental del viatge era el XI Congrés Mediterrani d’Enginyeria Química però, ja que estàvem, vam aprofitar el viatge per visitar la ciutat, a amics i al cosí, que estan per allí.

El cas és que hem tingut de tot, i ho dic de carrereta perque encara fa sensació de més quantitat: viatge de huit hores en autobús, amb parada en una empresa de ceràmica per a conèixer la fàbrica (per cert, molt interessant); asistència al Congrés, d’on destacaria un parell de sessions plenàries, la que tractava d’energies renovables i la del Tractat de Bolonia; passejos per la ciutat espanyola més atractiva de totes les que he visitat; visita a la Fira Expoquimia i afins (d’on ens vam emportar algun “regalet”); dormir una mitjana de poc més de cinc horetes al dia; menjar en tot tipus de baretos o restaurants, des d’una pizzeria fins a un bar de pinxos basc, passant per un normal pero bon bar de menús o un fabulós i exquisit bar de tapes (amb un vino joven que…); acudir al concert d’Ivan Ferreiro, qui casualment actuava el passat divendres en la sala Razmatazz; estrenar-me amb la Wii, que encara no havia provat, i amb la que s’ens van fer les cinc de la matinada (i per la que tinc ara unes agulletes en els braços); descobrir una tenda de discos de jazz quasi descatalogats i que han augmentat en cinc compactes la meua col·lecció; i més…

En fi, que de tot un poc. I després, per a rematar la faena i com que este blog “triomfa” per l’oratge, com diu Snake, en arribar em trobe que estos dies han plogut 31.5 L/m² i ha bufat el vent màxim de tot l’any: 102 km/h la matinada del diumenge.

Ah! i tot açó per no parlar de la bitàcora de SePa, on encara no he pogut llegir-me tots els comentaris…

Al principio, cuando me compraba algún disco de jazz solía ser en base a criterios un tanto “endebles”: haber escuchado una canción en la radio, el aspecto de la portada, alguna crítica en el periódico, los temas que conocía, etc. Con el tiempo, me hice más sibarita y empecé a informarme y a leer algún libro o artículo más extenso. Fue así como llegué a esas listas de “discos de jazz esenciales”, en las que, casi siempre citaban este disco, Time Out.

La grabación, de 1959, se enmarca dentro del estilo cool, caracterizado por un sonido más contenido, es decir, unos solos más relajados, menos virtuosos, que buscan sorprender más por la belleza de las frases que por la velocidad o “derroche” de expresividad. Es un movimiento que surge como contraposición al bop, el estilo predominante anterior, más virtuoso y disonante.
Otro aspecto del cool, aunque más difícil de apreciar, es un sonido más “frío” de “los pitos”, como el del saxo del cuarteto, que apenas tiene vibrato.

Los músicos de Time Out son el Dave Brubeck Quartet, formado por Dave Brubeck al piano, Paul Desmond al saxo alto, Eugene Wright al bajo y Joe Morello a la batería. En general se podría decir que los músicos no son unos virtuosos (o no lo pretendían ser) y por eso el disco atrae más por los arreglos de las canciones y por la rítmica (como veréis) que por los solos en sí. De hecho, lo que más destacan las críticas del disco es que fue totalmente rompedor al introducir métricas irregulares inusuales para la época.
Son canciones de melodías sencillas y fácilmente “recordables”, todas con un estilo agradable y, como bien dice el nombre, cool, es decir, “guayón”…

De las siete piezas del disco destaco las siguientes:
Llegir mes »