Té igual, curt o llarg…

Només un dia he necessitat per a conèixer l’infern que representen les obres al teu costat. Tal volta ha sigut casualitat i no tots els dies són igual de sorollosos, pero ahir vaig haver de quedar-me en casa i allí vaig patir la tortura de les obre de les Saleres.

Pero qué dimonis estan fent!!!? El “rebombori” era impresionant i allí no hi havia Deu que puguera descansar. La veritat és que no puc imaginar-me com ho estaran passant els veïns més propers…

I clar, un pensa que l’aldarull que acompanya unes obres és inevitable: és un patiment que s’ha d’aguantar perque les obres suposen una millora per al futur. Però, és que en este cas, eixa és la pregunta: era necessària la urbanització de les Saleres per al poble? Quantes cases s’han venut fins ara? En fi…

Em ve al cap ara la magnífica i aclaridora pregunta que Rosa va fer en l’últim Ple: “pero de verdad hay alguien que piensa que van a construir en les Saleres?”. Pues aixó mateix.

Vaja cap de setmana entretingut per Barcelona, mira que hem fet de coses. La raó fonamental del viatge era el XI Congrés Mediterrani d’Enginyeria Química però, ja que estàvem, vam aprofitar el viatge per visitar la ciutat, a amics i al cosí, que estan per allí.

El cas és que hem tingut de tot, i ho dic de carrereta perque encara fa sensació de més quantitat: viatge de huit hores en autobús, amb parada en una empresa de ceràmica per a conèixer la fàbrica (per cert, molt interessant); asistència al Congrés, d’on destacaria un parell de sessions plenàries, la que tractava d’energies renovables i la del Tractat de Bolonia; passejos per la ciutat espanyola més atractiva de totes les que he visitat; visita a la Fira Expoquimia i afins (d’on ens vam emportar algun “regalet”); dormir una mitjana de poc més de cinc horetes al dia; menjar en tot tipus de baretos o restaurants, des d’una pizzeria fins a un bar de pinxos basc, passant per un normal pero bon bar de menús o un fabulós i exquisit bar de tapes (amb un vino joven que…); acudir al concert d’Ivan Ferreiro, qui casualment actuava el passat divendres en la sala Razmatazz; estrenar-me amb la Wii, que encara no havia provat, i amb la que s’ens van fer les cinc de la matinada (i per la que tinc ara unes agulletes en els braços); descobrir una tenda de discos de jazz quasi descatalogats i que han augmentat en cinc compactes la meua col·lecció; i més…

En fi, que de tot un poc. I després, per a rematar la faena i com que este blog “triomfa” per l’oratge, com diu Snake, en arribar em trobe que estos dies han plogut 31.5 L/m² i ha bufat el vent màxim de tot l’any: 102 km/h la matinada del diumenge.

Ah! i tot açó per no parlar de la bitàcora de SePa, on encara no he pogut llegir-me tots els comentaris…

Al principio, cuando me compraba algún disco de jazz solía ser en base a criterios un tanto “endebles”: haber escuchado una canción en la radio, el aspecto de la portada, alguna crítica en el periódico, los temas que conocía, etc. Con el tiempo, me hice más sibarita y empecé a informarme y a leer algún libro o artículo más extenso. Fue así como llegué a esas listas de “discos de jazz esenciales”, en las que, casi siempre citaban este disco, Time Out.

La grabación, de 1959, se enmarca dentro del estilo cool, caracterizado por un sonido más contenido, es decir, unos solos más relajados, menos virtuosos, que buscan sorprender más por la belleza de las frases que por la velocidad o “derroche” de expresividad. Es un movimiento que surge como contraposición al bop, el estilo predominante anterior, más virtuoso y disonante.
Otro aspecto del cool, aunque más difícil de apreciar, es un sonido más “frío” de “los pitos”, como el del saxo del cuarteto, que apenas tiene vibrato.

Los músicos de Time Out son el Dave Brubeck Quartet, formado por Dave Brubeck al piano, Paul Desmond al saxo alto, Eugene Wright al bajo y Joe Morello a la batería. En general se podría decir que los músicos no son unos virtuosos (o no lo pretendían ser) y por eso el disco atrae más por los arreglos de las canciones y por la rítmica (como veréis) que por los solos en sí. De hecho, lo que más destacan las críticas del disco es que fue totalmente rompedor al introducir métricas irregulares inusuales para la época.
Son canciones de melodías sencillas y fácilmente “recordables”, todas con un estilo agradable y, como bien dice el nombre, cool, es decir, “guayón”…

De las siete piezas del disco destaco las siguientes:
Llegir mes »

Encara em queda un poquet per traure pero ahir ja vaig anar a trastombar el vi i passar-ho a marraixes de vidre. No ho estic fent exactament, pero quasi sense voler, estic seguint les indicacions d’aquell document del que vaig parlar fa un temps sobre elaboració artesanal del vi.

I clar, aprofitant que el trastombava ja l’he tastat i per ara m’agrada. És el típic “clarete del terreno” (o almenys així l’eixia a m’agüelo), no gens espectacular i que t’acabes bevent perque és el teu
Si no he errat en els càlculs, porte trets uns trenta litres dels quaranta que, aproximadament, pense que tenia. Esta setmana, aprofitant que estaré fora, deixaré que repose el solatge a veure si encara trac alguns litres més.

En estar llest, com em va dir ahir un amic: “Ja farem la cata de vins en la barraca!”…

A este ritme els “resums mensuals” haurien de ser cada dos mesos perque últimament se me’n passa l’arròs i d’ací a poc ja hauré d’escriure sobre octubre. Pero bé, anem amb el resum de setembre que és el que toca (o tocava…).

Començant com sempre amb la temperatura, el mes passat va mostrar la fi de l’estiu amb un descens general de les temperatures i amb una mitjana prou inferior a la del mes anterior. Així, en setembre tinguérem una mitjana de 21.4 ºC, mentre que en agost va ser de 25.6 ºC. Mirant la gràfica de la temperatura es pot veure com les curves comencen a abaixar gradualment a partir de la primera setmana, passant d’uns 26 ºC fins a uns 17 ºC de mitjana. Tot i aixó, la temperatura màxima registrada en el mes va ser prou elevada: 37.4 ºC, només un grau per baix de la més alta registrada en agost.
Siga com siga, la sensació general no ha sigut d’un mes calurós, tal volta perque els primers dies de calor coincidiren amb una humitat baixa (veure gràfica) i, quan ésta va alcançar valors de 70-80% en els últims dies del mes (per les plujes), la temperatura era ja més fresca.

Pel que fa al vent, setembre ha sigut un mes relativament tranquil. La mitjana s’ha quedat en uns 3.4 km/h i les ràfegues màximes han sigut prou suaus, no superant els 38.1 km/h. La direcció amb que ha bufat ha sigut predominantment de Mestral (NO), encara que ja comence a dubtar seriosament de la bona ubicació de la meua veleta, perque sempre és eixa la direcció predominant. Pense que hauré d’alçar-la un poc més perque pareix que la teulada fa que no senyale bé l’aire que ve de Llevant.

Tal i com ens correspon a esta zona, setembre ha sigut un mes amb pluja (concentrada en l’última setmana), tot i que les plujes torrencials de l’any passat, que arribaren als 30 litres en una hora, no s’han repetit, ni molt menys. Este mes hem tingut un màxim de vora 30 L/m², sí, pero en 24 hores, cosa prou diferent. Amb el total de 54.8 L/m², setembre ha augmentat la quantitat acumulada als 269.2 L/m².

I com sempre, per acabar, comparant este setembre de 2008 amb el de l’any passat, tots dos han tingut un comportament similar amb unes lleugeres variacions: el vent, suau, amb ràfegues un poc més fortes en el 2007; la temperatura mitjana ha sigut la mateixa, encara que en el 2008 les temperatures màxima i mínima han sigut més extremes; les plujes s’han concentrat en l’última setmana però, com ja he dit, en 2007 van ser superiors; etc.

Bé, i per hui ja n’hi ha prou. D’ací a poc: octubre.