Te igual, curt o llarg…

Després dels últims comentaris en la bitàcora se SePa, torne a pensar en aquells vells anónims que ens han acompanyat al llarg de la curta vida dels “foros públics de Sella” en internet (el Cabiló, SePa i estos blogs).

Sempre son anònims els que introdueixen les opinions més conflictives, àcides i crítiques. No volen donar el seu nom pero un tant ingènuament pareix que no se’n adonen que, a la llarga, tots sabem qui és cadascú. La manera d’escriure, les converses amb la gent en persona i les mateixes opinions, al remat ens acaben delatant.

En fi, que vull fer un repàs d’eixos noms que, per la seua “importància” o pel seu nom especial, se m’han quedat grabats. A saber (segurament em deixaré algun):

Soporc, Tollet de la v, la Rabosa, el Raposo di calabria, Morning Star, Decalex, Observador, Naves en llamas al este de orion (o paregut), Toro sentado, Calamar o’polp, Lluerna, Peixet, …

De nou he hagut d’agafar l’autobús este matí per abaixar a Alacant un moment. Esta vegada no portava els habituals papers per llegir alguna cosa i m’he dedicat a mirar a la gent. De seguida m’ha vingut al cap esta cançó:

Crec recordar que en l’últim concert de Presuntos, que va ser en Altea i al que vam anar Àngels i jo, l’autor va dir que la va composar després d’adonar-se que no tenia quasi temps per a veure a les seues filles (o la seua filla, no recorde bé). Molt bona, i en directe, més.

Nunca falla a su cita. Llueva o haga calor siempre está en el mismo lugar. Creo que me está esperando. Sí. De hecho, cada vez que paso a su lado se atreve incluso a dirigirme unas palabras…

Todos los días que cojo el tren para ir a comer a casa, nada más llegar a la estación de Alicante, me apresuro a salir por la puerta lateral, donde ella me espera. Es entonces cuando se produce el momento mágico: desciendo los escalones y, estando a unos pocos metros de ella, se dirige a mí (creo) con esa voz fina y al mismo tiempo un tanto estridente, y me dice:

- Un número para hooy!. La suertee!