Té igual, curt o llarg…

Nos sabemos de memoria infinidad de gags, espectáculos, diálogos, escenas… Y con razón: son más de quince años repitiendo esos chistes, esos comentarios, esos diálogos, esas escenas, etc. Y todo gracias al montón de videos (en VHS!) que tenemos de sus actuaciones en la tele, en el teatro y en otros escenarios.

Justo hace una semana, el pasado sábado, después de todo este tiempo repitiendo los gaps, por fin fuimos (toda la familia, dicho sea de paso) a ver en directo a Faemino y Cansado, en el Palau d’Altea. Y qué voy a decir: geniales!.

Resulta bastante difícil destacar alguna cosa en particular, porque se trata de todo: diálogos, ideas, contenido, ambientes, historias… todo siguiendo un hilo absurdo pero “con criterio”, con algún significado, sí, pero absurdo al fin y al cabo. Leo lo que escribo y en el fondo veo que digo chorradas, porque la verdad es que es indescriptible.
Ya digo, magníficas todas las historias: Bunbury y su amigo del campeonato de pizzas acrobáticas de Bolonia, los testimonios anónimos, la máquina para que el agua gire al revés (en Australia, claro), la peligrosidad del hilo de pescar, el chico de la moto, el negocio de la tintorería, los problemas con las cámaras digitales en la fiesta militar nudista, qué hacer para escaparse de una cárcel en Australia…

En fin, que para los que no los conozcan, aquí va uno de esos gaps que en casa nos sabemos casi de memoria y que vale como cualquier otro:

Una frase que li agrada molt a l’amic Kike, que dóna nom al seu blog i que jo també repetisc de tant en tant és: “la penya està fatal!“.

Hi ha una altra que també li agrada molt i que me ha vingut al cap este matí en el dentista. És:

- Eh, tio! pareu!.

Açó era que no era, un xicotet mas perdut en mig de les serres i acaronat per les punxoses penyes d’Aitana. Allí hi vivia un humil maser amb la seua família i els seus animals. Li deien Blai.

La vida al mas transcorria assossegada i en pau fins que un dia, després d’unes fortes nevades que van deixar la família aïllada una setmana, només eixir el sol Blai va enviar al seu fill a pasturar les cabretes.
- Peret, emporta’t les cabres a la Corona, que allí hi ha bona herba.

La Corona era un xicotet morro prop del mas on les cabres gaudien d’un bon menjar i, per si de cas, estava a la vista de Blai, qui de tant en tant podia pegar una mirada per veure com estaven el seu fill i els animals.
Llegir mes »

- El trenta-dos. Tres, Dos.

- Bingo!

No m’agrada fer dos entrades seguides sobre l’oratge, pero mira, és el que hi ha. Comencem ja la tanda de resums mensuals amb el primer mes: gener.

Ja de primeres es pot comprovar que la temperatura al llarg del mes ha sigut un autèntic caos: pujades i baixades contínues d’un dia per a l’altre, passant de vegades dels 20ºC de màxima als 10ºC del dia següent. I clar, amb este panorama les temperatures extremes han sigut molt diferents: 22.5ºC de màxima i 0.5ºC de mínima!!!. Esta última temperatura, tot siga dit, ha sigut la mínima que he registrat en els dos anys que porte amb l’estació.

El vent, com vos podíeu imaginar, també ha sigut protagonista en este mes. Bé, encara que en les primeres dos setmanes no va bufar molt, les dos últimes han sigut una barbaritat. Es pot apreciar que, el dia 28 per exemple, la mitjana de vent va ser de vora 50 km/h, és a dir, cada minut, cada segon, bufava un aire de 50 km/h. Com per a tornar-se loco…
I com no, cal també nomenar la máxima ràfega d’aire, que ha sigut de 118.1 km/h, una velocitat que ja veurem si es supera en el que resta d’any.

La pluja ha estat prou repartida al llarg del mes, encara que amb un poc més d’intensitat el primer dia de l’any. Ha plogut un total de 21.6 L/m² que mira, algo és algo…

I comparant este gener de 2009 amb el de l’any passat, amb una mitjana de temperatura de 9.6ºC, el d’enguany ha sigut bastant més gelat que en 2008, que va tindre una mitjana de 12.0ºC.
A més, també ha sigut prou més plovedor que el gener 2008 (21.6 litres front a 4.1L/m²) i, òbviament, molt més “airat”, com es de suposar…