Te igual, curt o llarg…

Ja fa temps que esta pregunta la compartíem molts arran de la quantitat de notícies que apareixien (i que continuen apareixent) sobre la violència de génere. Ara, a més, una altra notícia que naix com bolets és la de les “corrupteles” polítiques en ajuntaments o governs autonòmics. I és que és de veres: qué està passant?. És que ara hi ha més violència o més corrupció?, o és que s’ha convertit en un succés “de moda” i a la mínima ja ocupa portades i titulars dels mitjans de comunicació?.

Siga com siga, tots estos casos de corrupció fan pensar a un que alguna cosa pasa amb la nostra classe política. Mai m’ha agradat eixa expresió amb to despectiu de “eixe és un polític”, perque en el fons la seua faena és molt important (si la fan bé, clar) i, com no, perque no tots són iguals, pero és que pareix que se l’estiguen guanyant a pols…

Es veuen coses que costen de creure i a més, parlant amb amics te n’adones de que eixa corrupció o “trato de favor” està a l’ordre del dia: qui més o qui menys fa ús d’ella. Que açó no justifica res, òbviament, pero passa que quan l’excepció que confirma la regla acaba convertint-se en la regla mateixa, alguna cosa funciona malament, i molt.

Em sorprenen algunes imatges en la tele d’un alcalde imputat que, en el moment de emportar-se’l la policía, té un grapat de gent aplaudint-lo, com si fóra un artista de cine o com si li degueren alguna cosa. I és que pense que aixó és el que està passant: tots eixos favors acaben convertint al governant-impostor en un autèntic cacic, que més que gestionar el poble el que fa és dominar al personal a base de favors. L’exemple de Fabra en Castelló és espectacular.

En fi, que és molt trist, pero bé, no m’agradaria perdre l’esperança i confie en que sempre hi haurà per ahí gent amb ganes i sense cap interès “especial”…

La descubrí gracias al extinto programa de Radio 3 Área reservada, que solía escuchar en el coche en los trayectos casa-faena. Hablaban muy bien de ella y el tema que programaban (no recuerdo cuál era) me gustaba bastante.
Digamos que así empezó mi “idilio” con Patricia Barber, y es que tengo todos sus discos (bueno, excepto el primero) y cada nuevo que saca tarda poco en acabar en la estantería de casa.

Que porqué me gusta tanto?. Pues no sabría explicarlo bien. En general son los arreglos de los temas, en plan Modern cool (aprovecho el título de un álbum suyo), esa voz fría y misteriosa, su lenguaje en los solos y por último, los guitarristas que la acompañan, que en general me flipan.
En el número 22 de la revista catalana Jaç comentaron su último disco e hicieron una definición de ella que me pareció de lo más acertada. Es ésta: “… destaca per la seva veu fosca, freda, bressolada per un swing discret. [...] l’elegància en la veu d’una cantant amb aspecte de diva operística i tonalitat transcendent“.

Bien, volviendo a este disco, Companion es un directo en Chicago del 1999 en el que encontramos todo lo que suele ofrecer Patricia Barber en sus grabaciones de estudio: fría y elegante sofisticación, ritmos de métrica variable o irregular y alguna que otra adaptación de temas pop. Para mí es uno de los mejores aunque, como siempre, no es que tenga grandes temas estrella, pero es que todos brillan a un alto nivel.
Los músicos son: Patricia Barber (piano, Hammond y voz), Michel Arnopol (bajo), John McLean (guitarra), Eric Montzka (batería y percusión), Ruben P. Álvarez (percusion) y Jason Narducy (voz en la pista 5).

De los siete cortes del disco destaco los siguientes:

Llegir mes »

Conversa de fa unes setmanes que ahir es va repetir lleugerament:

N: Oye, pero tú tomas sesiones de rayos UVA o qué?
P: No, que va!. Lo que pasa es que he estado un rato al sol.
N: No me engañas, tú vas a rayos UVA!.

A: Aixó vaig a dir-te lo que és: és un moreno de bancal.
P: Pues mira, no puc dir-te que no.