Té igual, curt o llarg…

Ja fa temps que esta pregunta la compartíem molts arran de la quantitat de notícies que apareixien (i que continuen apareixent) sobre la violència de génere. Ara, a més, una altra notícia que naix com bolets és la de les “corrupteles” polítiques en ajuntaments o governs autonòmics. I és que és de veres: qué està passant?. És que ara hi ha més violència o més corrupció?, o és que s’ha convertit en un succés “de moda” i a la mínima ja ocupa portades i titulars dels mitjans de comunicació?.

Siga com siga, tots estos casos de corrupció fan pensar a un que alguna cosa pasa amb la nostra classe política. Mai m’ha agradat eixa expresió amb to despectiu de “eixe és un polític”, perque en el fons la seua faena és molt important (si la fan bé, clar) i, com no, perque no tots són iguals, pero és que pareix que se l’estiguen guanyant a pols…

Es veuen coses que costen de creure i a més, parlant amb amics te n’adones de que eixa corrupció o “trato de favor” està a l’ordre del dia: qui més o qui menys fa ús d’ella. Que açó no justifica res, òbviament, pero passa que quan l’excepció que confirma la regla acaba convertint-se en la regla mateixa, alguna cosa funciona malament, i molt.

Em sorprenen algunes imatges en la tele d’un alcalde imputat que, en el moment de emportar-se’l la policía, té un grapat de gent aplaudint-lo, com si fóra un artista de cine o com si li degueren alguna cosa. I és que pense que aixó és el que està passant: tots eixos favors acaben convertint al governant-impostor en un autèntic cacic, que més que gestionar el poble el que fa és dominar al personal a base de favors. L’exemple de Fabra en Castelló és espectacular.

En fi, que és molt trist, pero bé, no m’agradaria perdre l’esperança i confie en que sempre hi haurà per ahí gent amb ganes i sense cap interès “especial”…

La descubrí gracias al extinto programa de Radio 3 Área reservada, que solía escuchar en el coche en los trayectos casa-faena. Hablaban muy bien de ella y el tema que programaban (no recuerdo cuál era) me gustaba bastante.
Digamos que así empezó mi “idilio” con Patricia Barber, y es que tengo todos sus discos (bueno, excepto el primero) y cada nuevo que saca tarda poco en acabar en la estantería de casa.

Que porqué me gusta tanto?. Pues no sabría explicarlo bien. En general son los arreglos de los temas, en plan Modern cool (aprovecho el título de un álbum suyo), esa voz fría y misteriosa, su lenguaje en los solos y por último, los guitarristas que la acompañan, que en general me flipan.
En el número 22 de la revista catalana Jaç comentaron su último disco e hicieron una definición de ella que me pareció de lo más acertada. Es ésta: “… destaca per la seva veu fosca, freda, bressolada per un swing discret. [...] l’elegància en la veu d’una cantant amb aspecte de diva operística i tonalitat transcendent“.

Bien, volviendo a este disco, Companion es un directo en Chicago del 1999 en el que encontramos todo lo que suele ofrecer Patricia Barber en sus grabaciones de estudio: fría y elegante sofisticación, ritmos de métrica variable o irregular y alguna que otra adaptación de temas pop. Para mí es uno de los mejores aunque, como siempre, no es que tenga grandes temas estrella, pero es que todos brillan a un alto nivel.
Los músicos son: Patricia Barber (piano, Hammond y voz), Michel Arnopol (bajo), John McLean (guitarra), Eric Montzka (batería y percusión), Ruben P. Álvarez (percusion) y Jason Narducy (voz en la pista 5).

De los siete cortes del disco destaco los siguientes:

Llegir mes »

Conversa de fa unes setmanes que ahir es va repetir lleugerament:

N: Oye, pero tú tomas sesiones de rayos UVA o qué?
P: No, que va!. Lo que pasa es que he estado un rato al sol.
N: No me engañas, tú vas a rayos UVA!.

A: Aixó vaig a dir-te lo que és: és un moreno de bancal.
P: Pues mira, no puc dir-te que no.

Pues no feia temps que no tocàvem Sejazz en El Casino!. Anys!, diria jo. I clar, n’hi havien ganes, moltes ganes. De fet crec que es va notar i el bolo del dissabte passat va estar molt animat. A més, pense que en este temps de sequera, no sabria dir ben bé perquè, pero crec que hem millorat, i aixó va contribuir a que tot sonara conjuntat, viu, animat. Guai.
Està clar que la segona part, eixa suposada jam, va ser un tant més atarantada/improvisada, pero també crec que vam quedar bé.

No sé si el nou baixista (Álex, de Finestrat) haurà influït en la seguretat i el resultat final; tal volta sí, pero tampoc és que hàgem assajat tant. En fi, com sempre, hauria de destacar la capacitat tècnica i de comunicació del solista, Miquel, pero també crec que la resta hem millorat prou i vam estar a l’altura.

El cas és que, llevat de dos peces més “suaus” (Corcovado de Jobim, i Someday my prince will come, que crec que és de la banda sonora de Blancanieves), va tindre tot molt de groove. Com sempre, vam tocar de tots els estils (swing, disco, afro, hip hop, latin…) pretenent fer la cosa prou entretinguda. Nomene ací alguns dels temes que vam tocar: Caravan, My favourite things (tema d’una altra banda sonora: Sonrisas y Lágrimas), A night in Tunisia, Afro blue i el nostre Sobrevolando, que s’ha convertit quasi en una “marca de la casa”.

Bé, nosaltres vam disfutar barbaritats i pense que el públic també, així que igual repetim.

Acabe amb un audio d’un trosset del concert, concretament en Sobrevolando: final del meu solo, tot el de Miquel i el tema final.

Ah!, per cert, tenim espai en myspace.

Acabe de deixar llest el resum mensual de l’oratge del febrer passat. Quasi es podria dir que és una perfecta continuació del que vam viure en gener, pero bé, ací va el comentari.

La temperatura, seguint la “tendència” del mes de gener, com dic , ha sigut molt oscil·lant, amb pujades i baixades de la temperatura mitjana cada pocs dies. Aixó sí, les diferències han sigut més suaus que en gener i la mitjana ha ballat només entre 5.9 i 13.5 ºC, mentre que les temperatures extremes han estat entre 3.2 i 21.2 ºC.

El més de febrer també ha sigut prou “airat” com el de gener (per curiositat val la pena mirar el resum d’eixe mes) i de fet es pot veure com pareix que les dos ‘últimes setmanes del mes passat i les dos primeres d’este mantenen una continuïtat en la força del vent. Així, podem veure com en febrer hem tingut ràfegues màximes al voltant de 50 km/h o més durant els primers 14 dies (a finals de gener van ser d’uns 80 km/h).

Pel que fa a la pluja, ésta s’ha concentrat principalment en la primera i última setmana del mes. De fet, en la primera va ser quan va caure el màxim de pluja de l’any en 24 hores: 13.5 litres. En total, 29.1 L/m²: bé està.

I comparant este febrer amb el de 2008, es podria dir que han sigut prou pareguts, sobretot pel que fa a les temperatures i la quantitat de pluja.
Aixó sí, l’evolució de la temperatura en 2008 no va ser tan oscil·lant i va ser un poc més calurós (una mitjana de 11.4ºC), i també vam tindre prou menys aire.