Te igual, curt o llarg…

Agarre un compromís i de seguida el convertisc en ineludible. Als pocs dies ve una altra activitat, irrepetible, que es solapa. Dilema: blanc o negre?.

L’intent de canviar de data el compromís, negre, és indecís i poc meditat. Igual és que hi ha una cosa que no vol que em passe al blanc. Però, què?. El compromís?. Tal volta.

Al remat te n’adones de que les activitats no estaven solapades pero la cosa continua igual. La inèrcia em pot, sempre ha sigut així. Sempre igual.

Encara que al final tot haja resultat bé, són dies de mal de cap, com si estigueres malalt. I saps que et costarà un poc curar-te, perque sempre t’ha vençut la inèrcia…

La foto està treta d’ací.

Una sèrie de coincidències van fer que em comprara este disc només eixir: com no, una ressenya perduda en algun lloc; un pensament d’aquella època que m’animava a comprar alguna cosa de jazz fet ací; i per últim, crec que Miquel m’havia parlat molt bé de Llibert Fortuny, a qui coneixia després de la seua estància en Barna.

En fi, que em vaig comprar el disc i recorde que la “primera escucha” em va deixar un tant descolocat. No m’esperava eixa distorsió, eixos ritmes sincopadíssims, eixos talls entre frases, etc. Pero clar, la segona vegada l’agarres amb altra perspectiva i, segons vas escoltant-lo, poc a poc te n’adones de que és… brutal!.

Revolts és pura energia, pura intensitat, materialitzada per una espectacular força en les interpretacions o per un sorprenent “lirisme” en els solos. És un jazz-rock gens monóton, que igual s’aproxima al pop, al funk, al hard rock o al free jazz (amb aire de M-Base) i que mai et deixa indiferent.

Els components del quintet elèctric són: Llibert Fortuny (saxo alt i efectes), David soler (guitarra, samplers), David Mengual (baix), Dani Domínguez (batería) i Quim Puigtió (hacker sonor). Com es veu, tres dels músics “toquen” aspectes relacionats amb efectes i samplers, i és que la distorsió i altres sorolls banyen totes les cançons, encara que mai és de manera gratuïta, és a dir, no pretenen impresionar ni resultar “efectistes”, sino que formen una part més de les composicions.

Dels 10 temes del disc destaque els següents, encara que haguera pogut destacar-los tots:

Llegir mes »

El último libro de Bernardo Atxaga cuenta la vida en el destacamento militar de la Force Publique belga en el Congo, allá por los inicios del siglo XX. Chillidos de chimpancés y mandriles, alcohol y conversaciones vespertinas en el Club Royal, vigilancia de posibles ataques de rebeldes nativos,  recogida de caucho o caoba, competiciones de tiro, etc. Aparentemente una vida entretenida pero que en realidad no logra animar el aire de monotonía  y apatía que discurre sobre el cuartel.
Y así transcurre todo hasta que la vida se ve alterada por dos hechos fundamentales. El primero: la llegada del oficial Crysostome, un soldado casto y ejemplar, de origen campesino, parco en palabras y tirador extraordinario. Y el segundo: un extravagante plan del rey belga Leopoldo II en relación al Congo y a una futura reina.

La verdad es que Siete casas en Francia engancha porque constantemente tienes en la cabeza el pensamiento de: “no pasa nada pero puede pasar de todo. ¿A dónde va a ir a parar esto?”. Además, la lectura resulta rápida y entretenida, sobre todo por los sucesos, muchas veces con aire de novela de aventuras, y por los pesonajes, que tienen en muchas ocasiones divertidos toques ridículos o excéntricos.

No sé porqué pero resalto un detalle que me pareció curioso: el título. Hasta bien entrada la lectura no conoce uno la vaga (aunque real) relación con la trama central del relato. Y otra cosa: se me quedó grabada una frase de uno de los protagonistas casi al final del libro, también relacionada con el título, que me resultó impactante: “Me marcho a mi octava casa“. Genial por el momento y el contexto.