La Fuga
Quan vaig començar en açó del jazz no coneixia ningú que també li agradara i amb qui compartir impressions. O el més important, que m’informara sobre músics, estils, etc. És per aixó que vaig anar comprant-me poc a poc algun llibre sobre la història del jazz (en tinc cinc o sis), fins a aquest que em va regalar Àngels fa temps i que és particularment diferent.
La Fuga, de Pascal Blanchet, és en veritat un àlbum il·lustrat, una d’eixes obres que no saps si catalogar com a còmic, conte o, simplement, llibre. Conta, sense gairebé paraules, la història d’un pianista de jazz, la vida del qual va evolucionar de manera paral·lela a la de la música que feia: de l’esplendor i diversió als anys 40 (bebop-joventut) fins a l’oblit i declivi dels anys 70 (pop rock-vellesa).
En conjunt, tot el conte té un caire trist i amarg, o senzillament emocionant, al que tal volta contribueixen les figures com ombres estilitzades o la gama de colors emprada per l’autor: tan sols el marró, amb diferent intensitats, i el vermell, quan vol destacar alguna cosa.
Amb el rerefons de la música, l’evolució del protagonista és en realitat com la de tots nosaltres: cerca del destí, trobada de l’amor, la professió, la família, la mort… I per aixó t’acaba “tocant la fibra” i tens eixa sensació de tristor al final. Però, encara que parega contradictori, tanques el llibre amb un tímid somriure, una extranya alegria consecuència de una curiosa “remenor” interna que et fa pensar: uau!…
7 juliol, 2009 a les 18:01
m’alegra que t’agradara.
Es realment bonic i, si, es trist, el color, les figures, les no lletres. I es que, fins i tot el tacte del paper amb el que està impres, que sembla portar-te a les mans aquells vells discs de vinil.
11 juliol, 2009 a les 23:25
Se perdió un comentario mío en el limbo.
13 juliol, 2009 a les 8:46
Sí que debe de estar en el limbo porque a mí no me aparece por ningún lado. Inténtalo de nuevo.
Te recomiendo que, si tienes dudas en el código ese que sale, copies el mensaje o dále para que salga un número nuevo menos confuso. A veces pasa que te equivocas de número y, como dices, el comentario se pierde en el limbo…
13 juliol, 2009 a les 10:53
Maromenos venía a decir que yo tampoco tuve demasiadas referencias en forma de amigos cuando empecé a escuchar HMetal y sus variedades allá en 1999. Tan solo Hernandeath, ilustre coautor del Pezpolla.
La historia y modalidades de esta músisca la he aprendido básicamente leyendo (casi todo on-line) y escuchando mucho.
También comentaba, que a pesar de conocer bastante bien los orígenes y la historia de esta música, me va a resultar muy complicado grabarte un CD que demuestre que el Heavy proviene más o menos del Blues y del Jazz. Estas cosas se dicen mejor estando borracho.
Pero vamos, que estoy en ello y en breve tendrás tu CD.