Ara sí que pareix que entra l’hivern amb força. Ara sí que es compleix aixó de que després de la tormenta ve la calma, o millor dit, al revés: després de la calma ve la tormenta.
Hui m’he alçat amb una temperatura de 7.3ºC i una sensació tèrmica pel vent polar de -1.5ºC (baix zero, sí). I aixó per no parlar de la mínima sensació tèrmica, registrada concretament a les cinc de la matinada, i que ha arribat fins els -4.4ºC !!!.
Pareix que últimament els gustos estan canviant, o almenys pel que fa a les aficions: musicalment crec que he ampliat el meu “ventall de possibilitats”, i el més important, aixó de “matar alemanes” també pareix que estic deixant-ho de costat… I és que, amb la nova adquisició de la barraca, el temps es passa volant.
Es tracta d’un puzzle de El Guernika, de 3000 peces, que no és una quantitat menyspreable, no. I clar, el quadre és en blanc i negre, així que la cosa es complica un tant més. Tot i aixó, després d’un temps ja distingeixes diferents tonalitats de blau o groc dins del blanc predominant!.
Bé, òbviament anem poc a poc, a un ritme molt lent, pero avancem que és del que es tracta. Crec que igual ja portarem la meitat feta…
En fi, que estic enganxat i que he arribat a somiar amb ell!. Tela!
Acabó de comer bastante pronto, un poco antes de que terminara la serie de televisión que se había visto obligada a poner, casi por eliminación. Cogió el mando a distancia y volvió a zapear por unos instantes. Se detuvo en un programa de tertulia pseudo-intelectual donde pseudo-periodistas discutían sobre el pseudo-problema de la gripe A.
Hacía unos días que empezaba a sentirse mal, a notarse enferma, pero no sabía si era un pequeño constipado, un malestar general o, porqué no, la dichosa gripe. Quiso prestar atención al programa por si encontraba algo que la ayudara a sentirse mejor, pero aguantó tan solo unos minutos escuchando las mismas cosas de siempre: que si el tiempo y la distancia, que si evitar el contacto, que si la historia se repite, que si es un problema, que si no…
Sonrió amargamente para sí.
Apagó la tele, recogió la mesa con calma y se dirigió a su dormitorio. La cama estaba desecha: nunca tenía tiempo de arreglarla por las mañanas. Aún así, se acostó al instante con la esperanza de que, con el tiempo, con el sueño, se le hubiese pasado todo. Se le hubiese pasado la gripe.
Una notícia apareguda en el diari El Pais d’ahir em recorda esta imatge que vaig veure el diumenge passat. De seguida pense que tenim una Comunitat “de circo y pandereta” i no sé si m’entren ganes de riure o de plorar…
El cas és que la promoció de los “grandes eventos” com eixe del circuit de F1 em fa ganes de plorar, pero la imatge del pilot i, sobretot, la copilot del Ferrari no té preu!
No sé que té d’especial pero esta cançó m’encanta. Pero en tots els sentits de la paraula, inclòs el sentit “místic” d’encantar: “sotmetre a poders màgics”. Em ronda molt sovint pel cap i fa temps que vull posar-la ací. Hui m’he decidit.
Recorde que em va vindre especialment a la ment durant el viatge a Suïssa, concretament en el trajecte de tornada, a l’altura de Barcelona i ja de nit. Les llums llunyanes de la metròpoli i voltants me la van portar al cap. Sé que també en dies anteriors m’havia sorprès cantant-la, però en aquell moment, amb aquell paisatge de puntets de llum i perfils negres rectangulars, vaig tenir clar en què pensava…
La cançó es diu September i és de Beady Belle, de qui ja vaig parlar fa temps, i com dic, no sé que té d’especial. No sé si és la veu de la cantant, la melodia suau i preciosa, l’arpegi del piano suau i contagiós, etc. O igual és eixa frase de l’estribillo, senzilla i clara, que enclou una infinitat de significats: “Tonight there are people getting just what they need“, o “…they have forgotten to worry about tomorrow“…
Compte no vos dormiu abraçats per la cançoneta, perque en realitat, és quasi una cançó de bressol…
